Ucrotopies 2020: taquicàrdic or del waterpolo femení als Jocs de Tòquio Laura Ester s’erigeix com a inesperada protagonista ofensiva marcant els dos gols decisius de la final

Ucrotopies d’un 2020 pangolinònic” és una sèrie de breus peces on fem volar la imaginació. En aquestes, explicarem coses que o bé creiem que podrien haver passat aquest 2020 si aquest curs hagués seguit la normalitat que tots imaginàvem mentre brindàvem la nit del 31 de desembre (ucronies), o bé coses que podrien passar en aquests següents mesos derivades de la situació actual (utopies). Així mateix, som conscients que la comunitat científica va treure la responsabilitat de la propagació del covid-19 als pobres pangolins, però ara ja res treu que aquest animal de nom divertit hagi estat un dels grans protagonistes d’aquest any.

Com hem anat narrant les darreres setmanes, la selecció espanyola de waterpolo femení arribava a la cita olímpica del Japó amb sensacions contradictòries. Les boníssimes sensacions que havia deixat la plata al Mundial de Gwangju i la victòria a la World League d’aquest 2020 s’havien vist aigualides amb la plaga de lesions que havia assolat l’equip de Miki Oca. En uns duríssims play-offs per al títol taquicàrdic de lliga, les pugnes que van mantenir primerament a semifinals Sant Andreu i Mataró per una banda i Terrassa i Sabadell per una altra van passar factura física i emocional, ja amb tres jugadores preseleccionades lesionades i amb uns enfrontaments durs també des d’un punt de vista psicològic. La final entre Mataró i Sabadell no milloraria pas les expectatives de cara a Tòquio, ja que quatre jugadores més es van sumar a la llista de jugadores no disponibles i es va generar una rivalitat que no presagiava bones notícies de cara a la cita olímpica.

Res més enllà de la realitat, les waterpolistes de la selecció estatal van demostrar que abans que professionals són persones i han fet bona la dita que “allò que passa dins la piscina, es queda a la piscina”. La llista de Miki Oca portava diverses sorpreses, afegint una interessant mescla de veterania joventut en aquestes modificacions obligades: per una banda, tornaven al combinat la sabadellenca Mati Ortiz, l’ara egarenca Olga Domenech després de molts i molts anys i la gran sorpresa de la llista, una Jennifer Pareja que s’havia retirat tot just l’estiu de 2016 després de no entrar a la llista per Rio i que suposava tota una incògnita quant a rendiment tècnic i físic que podia donar quatre anys després. D’altra banda, fins a quatre jugadores de l’equip “b”, nascudes els anys 2004 i 2005: Alba Muñoz de l’AE Santa Eulàlia, Sandra Garcia de l’Atlètic Barceloneta, Daniela Moreno per part del CN Elx i Mireia Rico del CN Catalunya.

D’un inici dubitatiu al festival davant els Estats Units

La fase de grups no feia presagiar un gran desenvolupament al torneig, després de passar com a segones sense mostrar un gran joc en un grup a priori fàcil amb l’amfitriona Japó, Sud-àfrica i el combinat neerlandès que passava com a primer de grup. La derrota contundent (11-3) davant les holandeses condemnava les de Miki Oca a uns quarts de final infernals davant la totpoderosa Estats Units. Habitualment les ibèriques s’havien trobat les nordamericanes en rondes més avançades dels torneigs.

Minuts abans de llançar-se les jugadores a la piscina, molt poca gent haguera apostat gaires pèsols per la victòria del combinat espanyol. Al contrari que les darreres vegades, on l’esperança per guanyar les invencibles nord-americanes, aquest cop regnava una sensació de resignació pels contratemps previs i la mala fortuna al sorteig. Unes sensacions que, tal com veuríem hores més tard, havien envaït l’entorn però no les jugadores.

Un primer període per a la història

El primer quart d’aquest encontre de quarts de final quedarà per sempre en les retines dels qui ho vam veure, i ho passaran en mode repetició totes les escoles de waterpolo del país. Comandades per una excepcional Jennifer Pareja en la distribució, el martell des de les posicions exteriors d’Anni Espar i la màgia de Maica Garcia a la boia, les espanyoles van arribar al final d’aquest primer quart amb un resultat per fregar-se els ulls: 7-1.

La reacció de les jugadores dels Estats Units va arribar i el resultat es va anar comprimint fins al 9-7 a l’inici del darrer quart. I fins aquí; Laura Ester va decidir tancar la paradeta i tot i el baix encert en atac del combinat, el 10-7 es va mantenir amb tranquil·litat fins al final.

Partit taquicàrdic

La dosi d’adrenalina després d’aquesta victòria va seguir tres dies més tard, quan les de Miki Oca van vèncer amb comoditat (14-9) el sorprenent combinat australià. S’havia fet el que semblava impossible i el premi de la final era ja una enorme alegria per a l’equip; un conjunt que arribava a la darrera cita del torneig amb les energies justes, després que moltes jugadores acumulessin gran part dels minuts.

Revenja d’aquella tarda d’estiu a Montjuïc

Moltes d’elles encara tenien present la tarda del 25 de juliol de 2018. Tot just feia dos anys d’aquella fatídica semifinal davant Grècia a les Bernat Picornell i en la qual les hel·lenes van dominar de principi a fi i no van permetre un fet històric: d’haver guanyat, nois i noies haguessin jugat la final d’aquell Europeu disputat a casa.

Però les bateries estaven buidades i es va notar ràpidament. A l’inrevés que en l’enfrontament davant les nord-americanes, les principals jugadores espanyoles semblaven fatigades; les noies gregues ho van aprofitar per imprimir un ritme fortíssim i clavar un net 5-0 al final del primer període.

El click, el moment decisiu

Totes recordaran aquell temps mort. Mancaven 3:12 per al final del segon període i Grècia augmentava l’avantatge amb suma facilitat, arribant ja a un escandalós 8-1. Miki Oca va decidir capgirar-ho tot: des d’aquell temps mort, va donar la batuta i la gran part dels minuts a jugadores que fins llavors havien estat secundàries.

partit taquicàrdic de waterpolo

Havent jugat tan pocs minuts, l’actuació d’aquest “nou” equip liderat per Paula Crespí, Irene González i Paula Leitón serà també recordada a la història dels Jocs Olímpics.

Van aconseguir l’impossible, ajudades per una Laura Ester que no s’havia fatigat, el gol de la vallesana Leitón quan s’entrava als darrers tres minuts de joc feia somiar amb la igualada situant el 8-6 al marcador. Però tot el que puja baixa, les ibèriques van fallar els tres següents atacs i un discutible penal posava el 9-6 a manca d’1:16.

La remuntada impossible

Marcar tres gols en 76 segons i mantenir la porteria imbatuda. Això significava que es necessitaven cinc atacs: els tres d’Espanya i els dos corresponents per a les gregues. Les matemàtiques eren implacables: 76/5= 15 segons per atac.

La clau estava doncs en resoldre ràpidament: ho feia primerament Judith Forca i ho aconseguia de nou Anni Espar segons més tard; les de Miki Oca semblava que jugaven a càmera ràpida, com si haguéssim posat a 1.5x el reproductor visual. Tot i això, el gol de l’ara jugadora del Centre arribava quan únicament quedaven 19 segons per al final. Grècia podia esgotar aquest temps dins la seva possessió, i en cas de recuperar pilota, de ben segur quedarien ben pocs instants per al final.

El cor de moltes i molts es va encongir quan la col·legiada xinesa xiulava d’Eleftheria Plevritou. De cop, d’aquell escandalós 8-1 es passava a poder empatar el partit. Quedaven però 6 segons, molt difícil.

El que va passar en aquells sis segons, aquella seqüència de tres passis, quedarà per sempre gravat a les nostres memòries.

Sis segons: un final taquicàrdic

El bombejat de Jennifer Pareja cap a la boia, la recepció impossible de Maica Garcia entre dues gregues, el toc de canell sec i perfecte de la sabadellenca per tornar la pilota cap a fora i deixar en posició franca a una Laura Ester que s’havia incorporat a l’atac, l’armat de braç exquisit de la barcelonina, la cara d’incredulitat de Giorgios Mofesis a la banqueta, l’esglai un cop la pilota va tocar el travesser, la bogeria al Centre Aquàtic de Tòquio un cop les àrbitres van confirmar que aquella pilota havia botat íntegrament a dins.

Sis segons per a la història que permetien a les ibèriques jugar-se l’or olímpic taquicàrdic a la tanda de penals. Una tanda que es va començar a jugar amb waterpolistes gregues plorant; encara no es creien que no estiguessin remullant-se sota una ampolla de cava. La cosa ja no podia acabar d’una altra manera, les hel·lenes van fer tres llançaments horribles, mentre que els primers llançaments d’Olga Domenech i Mati Ortiz gairebé havien foradat les xarxes blanques. Ja que en aquells tres llançaments pràcticament ni s’havia mogut, els tècnics van decidir que Laura Esther seria qui efectuaria el possible darrer llançament. Ja ningú ho dubtava, aquella pilota entraria. I va entrar.

La història d’aquests jocs, des dels duríssims play-offs previs al temps mort demanat per Miki Oca a la final, passant per aquell primer quart d’insomni, serà ben digne d’un llibre. Proposta que per cert ha estat recollida per la també periodista Mati Ortiz.

Després d'un partit taquicàrdic, celebració a l'aigua

Imatges: Jordi Sánchez i Swimming World Magazine

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!