Sara Loehr: “Als Jocs Paralímpics es normalitzen coses que es veuen estranyes en el dia a dia” Entrevistem a la medallista d'or a Tòquio 2020

Un mes després de guanyar l’or als Jocs Paralímpics de Tòquio entrevistem a la triatleta catalana Sara Loehr.

Sara Loehr (Vilafranca del Penedès, 1984) és una referent del triatló català i estatal. Tot i començar a practicar aquest esport amb 20 anys, tard segons predica ella, el 2015 es va proclamar campiona d’Espanya d’aquesta modalitat esportiva. Després d’un parell d’anys en ‘stand by‘, enguany va rebre la proposta de ser la guia de Susana Rodríguez per acompanyar-la als Jocs Paralímpics. A Tòquio Sara Loehr va pujar al graó més elevat del podi després d’acabar en primera posició a la cursa en la seva estrena en una cita paralímpica.

Ja han passat uns dies. Ho has paït?

Sí, una mica, però encara és com si estiguéssim en un núvol.

Vas tenir alguna rebuda, especial, alguna celebració?

Tot va ser en petit comitè. Amb la família vam fer una petita festa. El més sorprenent va ser que quan em trobava amb ells i la meva parella en una plaça de Vilafranca del Penedès, mentre estàvem prenent quelcom, vaig sentir soroll. Era gent tocant la gralla en motiu de la meva medalla d’or. Va ser un moment molt divertit.

Ara que ja hi has anat, com són uns Jocs?

Si no ho vius és difícil d’explicar. En un primer moment pensàvem que durant la cursa no tindríem públic, però al final hi va haver gent que la va poder seguir. Pel que fa a la vila, que pensàvem que seria tot molt restringit, va ser espectacular. Em trobava rodejada d’un munt d’atletes al menjador.

Què et va sorprendre més?

La naturalitat de tots ells. És una passada veure com normalitzen i et fan veure amb total normalitat accions que en el dia a dia les veuries estranyes. Per exemple, era més que interessant observar com a l’hora de menjar usaven els peus sense cap mena de problema i amb un desimboltura absoluta. En el primer moment t’impacta, però després ja no.

Tu i la Susana partíeu com a favorites. Com va anar la cursa?

Millor del que ens esperàvem. La prova de natació probablement és la que més malament se’ns dona de les tres. En curses anteriors recordo que sortíem de l’aigua en segona o tercera posició, sempre per darrere de les italianes i les canadenques, així que havíem de remuntar. A Tòquio va ser diferent. Anàvem nedant i no veia ningú vorejar el nostre voltant. Vam sortir primeres i després el gran repte era controlar una mica el tàndem, ja que sempre poden sortir problemes mecànics. Per sort no en vam tenir cap i vam acabar primeres.

Sara Loehr celebra la victòria als Jocs Paralímpics de Tòquio

Sara Loehr celebra la victòria als Jocs Paralímpics de Tòquio

Pujar al graó més alt del podi. Què vas pensar quan et vas penjar la medalla?

Em vaig sentir molt orgullosa, per mi, però sobretot per ella, perquè a Rio va tenir una mala cursa. En aquell moment vaig pensar que tot ens havia sortit bé. Però al cap i a la fi ella és la protagonista i sents molta alegria de poder haver acompanyat a una persona tan potent fins aconseguir l’or.

Rio van ser els primers Jocs Paralímpics on es va donar una medalla al guia. Està menyspreada aquesta figura?

Mira, he de dir-te que m’ha sorprès molt la repercussió mediàtica que he tingut. M’han proposat de fer moltíssimes entrevistes, però sí que és veritat que la funció no té la notorietat que potser hauria de tenir. S’ha de tenir en compte que no només hi ha el moment de la cursa. Abans hi ha una preparació física i de simbiosi. T’has de portar bé amb la persona que acompanyes, i Tòquio ens ha servit per congeniar encara més. Al cap i a la fi, ho has de conèixer gairebé tot de la teva parella: què li agrada i què no, quan vol menjar, què vol menjar, la cara que posa… Són tonteries i coses quotidianes, però molt important per entendre’ns a la perfecció.

Mirant la seva carrera… T’hagués agradat aconseguir la medalla en una competició individual als Jocs Olímpics?

(riu) A qui no li agradaria? Vaig començar molt tard a fer triatló. Tenia 20 anys, i si abans no vens del món de la natació, s’ha d’entrenar molt per ser de les millors. Estic molt contenta d’haver aconseguit l’or i d’haver acompanyat la Susana perquè crec que és un premi a tot l’esforç que he realitzat durant la meva carrera esportiva. Pensa que vaig estar un temps sense competir, perquè vaig veure que mentalment i econòmica no em compensava. La seva trucada va ser un premi, ja que va veure que els meus resultats i la meva manera de ser podien encaixar amb ella.

Quina és aquesta manera de ser?

Soc una bona persona, empàtica. M’encanta viure l’esport i tenir-lo present en el meu dia a dia; gaudir de la vida i intentar acomplir tot allò que em proposo. De tanta empatia que tinc a vegades ho passo malament i pateixo. Però ser així també m’ha ajudat a estar bé amb la Susana.

Percebo que la vostra relació esportiva seguirà viva durant anys.

Bé, ara serà temporada postolímpica-paralímpica i serà un any força tranquil. L’objectiu comú és arribar a París, ja que només resten tres anys i això passa súper ràpid. A més, sé que compta amb mi per anar-hi. Ella ara mateix es vol centrar també en córrer el mundial d’atletisme, a part de les World Series de triatló. Per part meva, no descarto res.