Wade, la darrera reina d’Anglaterra La jugadora nascuda a Sud-àfrica va ser la darrera britànica en triomfar a Wimbledon fa més de 40 anys

El centenari de Wimbledon va comptar amb una victòria molt esperada per l’afició local.

Wimbledon va organitzar el torneig de 1977 amb ganes de celebrar un segle d’existència entre l’elit del tennis mundial. La 91a edició del Grand Slam era molt especial en terres londinenques i així ho van entendre les tennistes locals, que només havien aconseguit guanyar dues vegades el títol des del final de la segona guerra mundial. Virginia Wade i Sue Barker eren l’esperança britànica i després d’encadenar uns quants anys de desfetes decebedores van plantar-se a les semifinals. Aquell era un terreny conegut per a la veterana Wade, que ja s’havia trobat en la mateixa situació el 1974 i el 1976. El 29 de juny de 1977 Wade va aconseguir una de les victòries més importants de la seva trajectòria en vèncer la número 1 del món i defensora del títol Chris Evert. Era el preludi de la glòria.

Wade va néixer i viure a Sud-àfrica fins als 15 anys. Filla de pares britànics amb destinació laboral al país africà, va aprendre a jugar al tennis de ben petita i quan va tornar a Anglaterra va sorprendre a tots els tècnics amb el seu excel·lent nivell. Convençuda que podria arribar a jugar entre les millors, Wade va progressar sense parar i el 1968 va guanyar el seu primer Grand Slam als EUA. El 1972 va vèncer també a Austràlia i el 1975 va enfilar-se fins al número 2 del rànquing mundial, consolidant-se d’aquesta manera com una raqueta que sempre estava preparada per guanyar. Any rere any, però, a Wade se li tancaven les portes de Wimbledon. Era el seu gran somni i alhora, el torneig que sempre la convertia en una “segundona“, tal com la considerava, per exemple, la premsa espanyola de l’època.

Després de la derrota davant Billie Jean King de 1976 Virginia Wade va decidir jugar-s’ho tot a una carta. Va contractar un tècnic nord-americà i va seguir amb precisió els mètodes d’entrenaments de les estatunidenques per fer el salt definitiu. El 1977 Wade va focalitzar tots els seus esforços en arribar en un òptim estat de forma a Wimbledon. Malgrat tenir un quadre molt exigent, Wade va anar superant rondes sense concessions fins plantar-se davant Evert. En un partit que va necessitar tres sets Wade va provocar l’esclat d’eufòria del modèlic públic local i la seva digna rival va explicar just acabar el partit que veia en els ulls de Wade que tenia aquell torneig entre cella i cella i que mai no l’havia vist tan concentrada com aquell dia en una pista de tennis.

Wade, amb Chris Evert / The Guardian

Wade, amb Chris Evert / The Guardian

Sue Barker, l’altra britànica, semblava tenir una rival més accessible a l’altra semifinal però va caure davant l’holandesa Bëtty Stove. Poca gent hauria pronosticat aquell 1977 una final sense la presència de nord-americanes, però tothom va firmar aquell duel com la gran oportunitat per deixar el trofeu a casa el dia que la reina tornava a trepitjar Wimbledon després de quinze anys d’absència. El 3 de juliol Wade va remuntar un set en contra i va acabar celebrant el triomf més important d’una carrera en què va guanyar 55 títols individuals i va mantenir-se al top 10 de forma consecutiva durant 13 anys.

Des d’aquell dia de glòria davant la reina, en ple centenari de Wimbledon, cap altra tennista britànica ha tornat a alçar el títol a l’herba londinenca. De fet, cap compatriota ha sigut capaç d’emular la victòria de Virginia Wade en un Grand Slam. 43 anys de sequera, de moment, sense cap esperança palpable a l’horitzó de trencar la ratxa. Wade té corda per estona per ser considerada durant uns quants anys més com la darrera reina d’Anglaterra.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!