Quan Catalunya va conquerir París Recordem l'inoblidable Roland Garros de 1994, quan Arantxa Sànchez Vicario i Sergi Bruguera van fer doblet al Gran Slam de terra batuda

Aquesta setmana comença Roland Garros, la gran cita tenística francesa que culmina la temporada de terra batuda, l’entorn predilecte amb el que entenen el tennis les generacions catalanes pràcticament des de temps immemorials.

És el Gran Slam més proper i no només per evidència geogràfica sinó per una història de campiones nostrades que amb la perspectiva atrofiada pel que ha suposat la figura de Rafael Nadal ens pot semblar més ancestral del que realment és. No. Roland Garros no era abans del de Manacor un torneig franquícia i, a la vegada, sí: hi havia vida i campiones de casa abans de Nadal.

Precisament és rodó de recordar, de retruc de l’aniversari rodó, que enguany se celebra un quart de segle d’ençà que dos catalans van compartir el màxim honor de guanyar a París, 25 anys des que Arantxa Sànchez Vicario i Sergi Bruguera van fer doblet nostrat al més honorable dels escenaris tenística sobre terra batuda. Una escena que es repetiria quatre anys més tard amb la mateixa protagonista femenina i el mallorquí Carlos Moyà de nou protagonista masculí.

1994, un any màgic

El 1994 va ser, en paràmetres pre-Nadal, un any màgic pel tennis de casa nostra. Si la victòria precisament a Roland Garros l’any anterior de Sergi Bruguera havia estat una flamarada, l’incendi –en positiu– del tennis radicat a Barcelona va ser una evidència la següent temporada. No es pot entendre el doblet de Bruguera i Arantxa sense la resta de 1994 de la mateixa manera que, ni que sigui en clau arqueològica, cal ponderar context històric: la Barcelona post-olímpica recull els fruits esportius que ha anat sedimentant el cabdal dels Jocs. Un efecte innegable.

Les dues finals d’aquell Roland Garros concatenades com marca la tradició van propiciar que el tennis captés tota l’atenció d’arreu i especialment d’aquí. La final femenina va suposar el segon Roland Garros per una Arantxa ferotge, potser la millor de la seva trajectòria, que va endur-se per endavant Mary Pierce en un una final menys vistosa que les que compartira amb Steffi Graf. Potser també menys nom tenia la final masculina que la de l’any anterior, quan Bruguera s’havia imposat a tot un Courier. Però en clau barcelonina redoblava l’interès per la irrupció del basc Alberto Berasategui, instal·lat i procurador de la bondat catalana relacionada amb el tennis que va arribar a dir que si es volia fer carrera no hi havia altra alternativa que venir a jugar a Catalunya.

Una Arantxa imperial

La barcelonina –i posterior andorrana fiscal– Arantxa arribaran a ser fugisserament número 1 mundial aquell 1994 en una temporada en què va guanyar també l’obert dels Estats Units i va ser finalista a Austràlia. En l’únic Gran Slam que no va arribar al darrer partit va ser a Wimbledon on Conchita Martínez va endur-se la seva victòria més sonada. Amb el rerefons dels conflictes per art sacre no procedirem a apropiar-nos de l’aragonesa en clau nacional, si bé cal dir que Martínez es va formar tennísticament a l’escola catalana, a cavall de Lleida i Barcelona.

La lògica Bruguera

Sergi Bruguera arriba a París com a favorit i com a una de les millors raquetes del món, fins i tot sobre altres superfícies. Un any després de la seva eclosió mediàtica torna a ser al partit més volgut però a l’altra banda hi té un Berasategui immacular que, atenció, s’ha desfet de Kafelnikov, Ivanisevic o Pioline sense cedir cap set. El català guanya el primer set però el drive portentós del basc remunta. La final dura quatre sets. I Bruguera revalida honors.

El partit és un emblema de generació. Dels dos campions i el finalista però també de tota una generació. Fa 25 anys ja guanyava Alex Corretja o Carles Costa, Javier Sànchez Vicario o Jordi Arrese. O Tomàs Carbonell. Una alineació d’innegables tocs vintage. La que ens va fer tocar el cel per partida doble a París.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!