Equip del posteriorment temible CSKA de waterpolo. Any 1950

El sistema de clubs esportius soviètic: miners contra maquinistes, policies contra professors d’universitat…

L’esport va ser un element social i polític cabdal durant en la URSS. Ho sabem bé des de fora pel potencial mostrat, per exemple, amb centenars de medalles olímpiques. Però també internament tenia molta importància perquè la cultura física formava part dels valors col·lectius del sistema soviètic. Així, la pràctica de l’esport s’estimulava, per exemple, formant part del programa educatiu fins a l’ensenyament universitari o amb la presència de nombroses instal·lacions per a la pràctica esportiva de la població.

A nivell de competició, les coses tampoc quedaven en el camp de la improvisació. Així, l’Estat soviètic va crear un sistema de clubs esportius amb la voluntat clara de traspassar la identitat obrera a l’àmbit de l’esport. La idea era que els diferents col·lectius professionals tinguessin el seu propi club amb el qual identificar-se, evitant que l’esport servís per a reivindicacions nacionals o d’altres tipus més enllà de la pròpia consciència de classe obrera.

Esquí de fons escolar a Moscou l'any 1959

Esquí de fons escolar a Moscou l’any 1959

Un equip per a cadascú

CSKA, Dinamo, Spartak, Lokomotiv… Són noms que ens sonen molt i que pertanyen a les diverses societats esportives voluntàries que organitzaven l’esport soviètic segons les afiliacions dels treballadors. Cada societat esportiva representava un col·lectiu de treballadors, sovint estava governada pel sindicat del sector i solia també tenir lligams amb el ministeri del ram.

Tot i que algunes ja tenien una història prèvia, la majoria de societats esportives voluntàries van aparèixer durant les dècades dels 30 als 50. Es caracteritzaven per ser principalment entitats poliesportives, donant cabuda a tot tipus de disciplines, tant en categoria masculina com femenina.

Amb estatus especial

El sistema que regia les societats esportives voluntàries estava, evidentment, planificat per l’Estat, que determinava quantes societats hi havia i on havien de ser. Entre els centenars d’agrupacions d’aquest tipus n’hi ha dues que sobresortien per tenir un estatus especial. Una d’elles era la CSKA, sigles que vénen a dir Club d’Esports de l’Exèrcit i que mostren clarament a quin col·lectiu estava unida aquesta societat.

Equip del posteriorment temible CSKA de waterpolo. Any 1950

Equip del posteriorment temible CSKA de waterpolo. Any 1950

Tenint en compte els seus lligams amb el Ministeri de Defensa, no és d’estranyar que sigui la societat esportiva més exitosa de totes. I és que això li donava dret a reclutar els joves esportistes que complien el servei militar obligatori. El seu club emblema era el CSKA Moscou, amb equips dominadors en bàsquet, hoquei gel, handbol, waterpolo… Hi havia altres CSKA a Minsk (campió europeu d’handbol masculí tres vegades), Riga (primer equip campió de la Copa d’Europa de bàsquet masculí), Leningrad, Kíev o fins i tot a Dushanbe (capital de la república del Tadjikistan).

L’altra societat amb un estatus especial era la Dinamo, en aquest cas lligada a la policia secreta soviètica. També amb el Dinamo Moscou com a club més destacat (bàsquet, voleibol, waterpolo…), la societat tenia equips a Tbilisi (campió europeu de bàsquet masculí el 1962), Kíev, Bakú o Erevan, entre molts d’altres.

L’Spartak, l’equip del poble

A banda de les d’estatus especial, hi havia sis societats esportives voluntàries oficials de tota la URSS. La més famosa d’aquestes era l’Spartak, que agrupava treballadors de sectors molt diversos: educació, cultura, aviació civil, salut… Va ser la primera a aparèixer, el 1921, i està considerada com la més popular. Enfront a la CSKA de l’exèrcit i la Dinamo de la policia secreta, l’Spartak era l’equip del poble. Novament, ens sonarà segurament més l’Spartak Moscou que altres “franquícies” com ara la de Leningrad o la de Kíev, que comptava amb l’equip d’handbol femení més exitós de la història a nivell europeu.

Les altres cinc societats oficials eren la Vodnik (sector del transport aquàtic), la Burevestnik (educació superior), la Zenit (indústria armamentista), la Lokomotiv (ferrocarrils) i la Trudovye Rezervy (estudiants d’escoles professionals).

A més d’aquestes societats oficials en van sortir moltes més de caràcter estatal. Per exemple, la Torpedo (indústria automobilística), la Metallurg (metal·lúrgia), la Shakhter (mineria), la Khimik (indústria química) o la Krylia Sovietov (aviació).

I per acabar tot aquest entramat, la planificació soviètica de les societats esportives voluntàries incloïa finalment 30 societats més. Dues per cada una de les repúbliques que conformaven la URSS. Així, cada república havia de tenir una societat pels sectors industrials predominants en aquell territori i una altra pel sector rural. D’aquestes 30, algunes de les més conegudes ho són pels seus èxits en bàsquet: la Zalgiris lituana (tothom coneix el famós equip de Kaunas) o la Daugava letona (amb el millor equip de bàsquet femení del continent durant els 60 i 70).

Exportant el model

El sistema de societats esportives voluntàries de la URSS es va exportar ràpidament cap als països que estaven sota la seva influència. Així, es van crear el CSKA Sofia, el Dinamo Bucarest, el Dinamo Dresden, el Dinamo Zagreb o el Lokomotiv Leipzig.

És evident que totes aquestes denominacions van triomfar perquè en molts casos segueixen vives avui dia per anomenar els mateixos clubs, tant els de l’antiga URSS com els dels països de l’òrbita. Les societats esportives voluntàries soviètiques van desaparèixer el 1987, poc abans de la fi de l’Estat soviètic. Tot i mantenir la marca, l’antiga estructura i identitat s’ha desfet malgrat que hi ha algun cas on la vinculació segueix vigent, com ara el CSKA Moscou, encara amb una forta influència del Ministeri de Defensa.

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!