Sense els nostres no som res. I l’esport, menys.

Una opinió de Jordi Collell – @joordi

Aquest cap de setmana es va celebrar l’Ironman70.3 de Barcelona / Calella (vam parlar d’ella i els seus preus fa dos números), i si m’ha cridat l’atenció és per una notícia que he llegit a El Periódic d’Andorra. Expliquen que, a l’arribar a la meta diversos atletes, entre ells dos andorrans, van ser desqualificats pels jutges per portar els seus fills en braços els darrers metres de la cursa, i ho justifiquen dient que ja havien avisat en un brief previ a la cursa (que no era obligatori pels particpants). Avisat o no, prohibit o no, aquestes conductes punitives em deixen una sensació ben contradictòria.

Pere Marquina arribant a la meta - Facebook

Pere Marquina arribant a la meta – Facebook

Justament aquest mes en Martí López-Vila parla a La Fosbury del paper de l’equip en el triatló. Ell no anomena la família com a equip, però sé que estarà d’acord amb mi que sense els teus no ets res, i que el fet de veure les cares que estimes són un plus de força que no et donen les barres energètiques ni les begudes isotòniques. I a l’article de El Periòdic d’Andorra Pere Marquina, un dels desqualificats, parla en la mateixa direcció: “El que està clar és que fem aquestes competicions per gaudir amb la nostra família. Ells pateixen com tu les cinc hores de la cursa i esperen a l’arribada per compartir un moment especial. Això no t’ho poden treure” afirma, i afegeix: “M’és igual els diners que paguem o la medalla. Jo vaig a buscar el moment aquest de l’arribada amb la família“. I té tota la raó.

En el fons no sé com entomar una decisió com la de l’organització de l’Ironman Calella 70.3. Potser no volen massificar la línia de meta, potser miren d’evitar que l’arribada sigui un espectacle, hi ha pot haver molts motius. El que tinc clar és que cap d’aquests pot passar per sobre del fet que l’esport sense sentiments no va enlloc. Arribar a fer un ironman suposa sacrificis, suposa deixar de banda en certs moments a la parella i fills per entrenar, suposa que t’ajudin quan les coses van malament i suposa, per tant, compartir amb ells la il·lusió de la feina feta. Perdre això vol dir perdre una part de l’esport. Professionals o no, darrera hi ha persones que lluiten per una meta.

Amb tot això em ve al cap Derek Redmond i la lesió que va patir als Jocs de Barcelona 92. Jo era a l’estadi olímpic i encara recordo com va arribar agafat del seu pare al patir una lesió. I és que l’esport, més enllà de records del món, premis i medalles és això.

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!