Sabatini i Seles 25 anys després. De mal en pitjor

980
// Una opinió de Jordi Collell // jcollell@fosbury.cat //

Fa dos dies va fer 25 anys de la final del Masters de 1990 que va enfrontar a Gabriela Sabatini i Monica Seles, i en la qual Seles es va imposar per 6-4, 5-7, 3-6, 6-4 i 6-2 en un històric partit, ja que va ser la primera vegada en l’era moderna d’aquest esport que un partit femení es va disputar a cinc sets.

M’assebento perquè és notícia que les dues tenistes es van tornar a trobar al lloc dels fets, el Madison Square Garden de Nova York, per fer un partit d’exhibició. La veritat és que quan ho vaig veure a les notícies i mitjans em vaig estranyar. I em vaig estranyar perquè fa temps que m’adono que el tennis femení, un dels únics esports on les dones tenien protagonisme en un món mediàticament dominat per homes, té cada cop més poca o nul·la presència als mitjans. Fa uns anys els diaris dedicaven pàgines senceres al quadre femení dels tornejos del Grand Slam. Al Godó passava el mateix. Però d’un temps ençà, la cosa ha canviat. Saber quina Williams ha guanyat Wimbledon vol dir buscar entre els breus, mentre que el campió masculí té molta més volada.

Sí, direm que com que no hi ha l’Arantxa, la Conxita ni cap tennista de l’Estat de referència, els mitjans no tenen perquè parlar-ne. Però aleshores no acabo d’entendre que les úniques fotos que veig moltes vegades siguin de tennistes enfocades de cintura cap avall o mirant de trobar-los el cantó sexy, la seva faceta de models… Perquè aquí sí, estem al dia de les campanyes, la més guapa o la que millor vesteix a la gala X.

Fa 25 anys la final entre Sabatini i Seles va ser un autèntic fenòmen. És més, aleshores, i durant la següent dècada, la Gabriela, la Monica però també l’Steffi, l’Arantxa o la Conxita obrien les notícies. Em direu paranoic, que veig fantasmes, i potser em convenceríeu. Però no. Perquè el tennis, desgraciadament no és una excepció. Tampoc es parla de l’handbol, el bàsquet, l’esquí, el tennis de taula, el rugby, l’hoquei i molts altres esports on les dones també en són les protagonistes. I fer-ho, no és cosa d’elles. És cosa dels que fan d’altaveu. Perquè si no surten, mai seran les ídols dels petits, una referència que hauria de ser obligada lluny dels milions que mouen les estrelles masculines. I ei, si volem, podem canviar-ho, és cosa de tots.

// El Bloc de La Fosbury, la revista digital de tot l’altre esport // llegeix-la cada mes a revista.fosbury.cat //

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!