Tornar plenament El rugby recupera el ritme a Nova Zelanda

Pandèmia, distanciament, mascareta, risc de contagi o nova normalitat són paraules que hem acceptat i acoblat al diccionari. Conceptes que han entrat a les nostres vides en un tres i no res i que ara mateix defineixen bona part de la realitat del planeta. Però durant unes hores del cap de setmana, tot això va desaparèixer gràcies a l’esport.

I no va ser pas el futbol el qui ens va permetre sortir d’aquest malson, va ser el rugby (sí, el rugby) el que ens va recordar que tornar a viure una vida plena i lliure de restriccions és possible. A través de la pantalla vam poder veure dos espectaculars partits del Super Rugby Arotearoa (una versió reduïda del Super Rugby en la qual només hi juguen els equips novazelandesos) i a 20.000km de distància, aquest magnífic esport ens va tornar tot allò que hem perdut i cal recuperar.

Immersos en el mascaretes sí o mascaretes no, si el virus queda suspès en l’aire o en per què les terrasses dels bars i les platges poden ser plenes a vessar i en canvi els nens no es poden tocar, de cop i volta a Nova Zelanda trenta esportistes es placaven, s’empenyien, s’abraçaven, reien, i corrien. 20.000 espectadors dissabte i 43.000 diumenge ens transportaven al mes de febrer, quan pensar en un estadi buit semblava més propi d’una pel·lícula post-apocalíptica que del camp del Barça.

El Highlanders vs Chiefs i el Blues vs Hurricanes van ser els primers partits (de qualsevol esport) que es disputaven amb públic a les grades des que la pandèmia del Coronavirus va obligar a tancar escoles, negocis, cinemes, estadis i països sencers. El rugby se situava dissabte al centre de l’atenció mediàtica esportiva fent quelcom ben simple: jugar.

Sense restriccions, protocols ni debats (Nova Zelanda ha patit 22 morts per coronavirus i ja s’ha declarat lliure de casos) els esportistes van fer el què els pertoca (lluitar pel triomf) i els aficionats també: gaudir de l’espectacle del Super Rugby Arotearoa. Els dos partits van suposar una injecció de moral per al planeta rugby i transmetien també un missatge doble: els esports d’equip són l’essència de l’esport i han de tornar quan abans millor.

A Europa el debat esportiu s’ha centrat (oh sorpresa!) en el futbol, o més ben dit, en les màximes competicions professionals del futbol, però aquestes són només la punta de l’iceberg del que és l’esport a nivell global. La crisi ha oblidat (com tantes altres coses) l’esport en equip. L’equip del barri, de l’escola, la lligueta dels dimecres i incomptables competicions amateurs o semi-professionals segueixen esperant directrius o normatives per reprendre l’activitat, mentre a la televisió veiem els futbolistes en estadis buits sense el so ambient perquè no s’escolti el silenci de la vergonya.

El cap de setmana, però, tot això ho vam aparcar i un grapat de rugbiers ens van delectar amb els assajos, la intensitat i l’emoció que desprèn el millor rugby del món. Vam deixar de pensar en com i quan tornarem als camps i ens vam distreure amb les mostres d’afecte dels excompanys de Beauden Barrett, les curses de Rieko Ioane o el xut de drop de Bryn Gatland. El rugby és l’expressió més completa en l’esport de què és la vida, i durant unes hores vam recordar que podem tornar a viure plenament.

Super Rugby Arotearoa, l'espectacle recuperat

Super Rugby Arotearoa, l’espectacle recuperat

Periodisme cooperatiu, esport i compromís. Fes possible la Fosbury. Fes-te sòcia!

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!