Per què ens agrada el Sis Nacions?

11 minuts de lectura
Hi ha moments del calendari que pel que comporten fan salivar. La gent normal i corrent espera els Reis pel tortell, Pasqua per la mona o Nadal per rebentar a torrons. A la galàxia esportiva els dies subratllats i les dates més anhelades són unes altres. I ha arribat una de les col·legiadament volgudes: l’inici del Sis Nacions.

Europa, el que ara entenem com a Europa, és una realitat geològica amb aproximadament 144 milions d’anys, a l’acabament del Juràssic. De tota aquesta corrua d’anys, una ínfima part, una proporció minúscula i insignificant és el període que ha passat entre 1882 i 2022 (140 anys de no res). És la trajectòria, la història del fil amb el que s’escriu el torneig de les Sis Nacions que comença aquest dissabte, cinquè dia de febrer, i que se n’anirà fins a final de març.

L’altre dia un amic preguntava, entre provocador i desmenjat, què carai li vèiem al Sis Nacions. Que si els bons són al sud, que si sempre és el mateix i algun judici de valor ignorant més disfressat de tòpic reiterat. És curiós aquest exercici recurrent entre esports minoritzats, de percebre’ns els uns i els altres més com a rivals ignots que no pas com al·liats i parents. Però tant li fa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era i a qui no li importi ni cregui que li pugui plaure el rugbi, doncs que no se’l miri. Però la pregunta queda pendent i la recuperem per iniciar la prèvia.

Que per què ens agrada el Sis Nacions, pregunta vós? I per on vol que comenci?

Ens agrada perquè té estil, com la pana o les camises de quadres: mai és avantsala però no se’n perd la mena. Perquè és com les consuetuds folklòriques, que només reproduint-les ja s’afirma una col·lectivitat com a subjecte o si es vol com una cançó popular, que quan l’entonen dues veus passa de música a sentiment. Per tot el tuf propi dels rituals, per la ritualística britànica que emana, per la capacitat d’una màquina enorme de fer diners com s’ha convertit ara el torneig de seguir disfressant-se d’aires retros per no desentonar al paisatge emocional.

Ens agrada perquè és sempre igual, els mateixos contra els altres. Podríem fer aquí parada i fonda per relativitzar la referència i dir aquest “sempre” amb entonació italiana. Ja en parlarem, dels italians, però més enllà de quan vam canviar el Cinc pel Sis com a denominatiu del nombre de Nacions, el que es juga i com s’afronta és visceralment similar sempre. Un contra tots, cinc jornades i a veure qui guanya.

Ens agrada perquè l’hem viscut sempre, perquè el rugbi més enllà de l’esport perenne de la cançó de l’enfadós dels valors és sobretot un món de cultura i referències propi. Un univers on el calendari de seleccions no es va articular al voltant del Mundial fins fa 35 anys (abans d’ahir, i si ho compares amb el Juràssic encara més) i per tant els Sis Nacions, el Championship de l’altre Hemisferi o les gires dels British & Irish Lions són la columna vertebral d’una història en la que cada país s’hi recrea.

Ens agrada el Sis Nacions per tota la parafernàlia. Pels himnes, pels viatges, per les prèvies i els post-partits. Per la cultura de bar, per la polèmica i les rivalitats. Pel “tots contra tots però contra Anglaterra una mica més”, pels rerefons històrics de cada frontera que es traspassa i els noms, records i tel·lúria de cada camp de joc que es trepitja. Per l’exageració de la seva llegenda i relat. Pel pessic que suposa quan, com és el cas, arriba l’inici i l’any que tot just porta un mes en boga sembla que prengui un sentit diferent.

I perquè ens agrada, en parlarem.

Una edició especialment oberta

Deixem-nos d’elucubracions prosaiques, que la competició ens convoca. El Sis Nacions del 2022 ens arriba amb un parell de novetats respecte els precedents. La primera, no tenim Mundial ni gira Lions posterior que pugui condicionar-lo, per a bé o per a malament. Hem tot Iniciem la segona meitat del cicle de preparació de França 2023 però queda prou lluny com perquè l’horitzó estimuli però no pressioni. És un any net pels seleccionadors i els seus projectes. Un Sis Nacions genuí, pel propi Sis Nacions. I fora. És, alhora un torneig normal tot i la punyetera Covid dels pebrots. Normal perquè els camps es podran omplir tots, normal perquè es juga quan toca, normal perquè és d’esperar que no es repeteixin ni experiments ni jornades en diferit com la de l’any passat. Ha de ser un Torneig normal, que acabi amb el super-dissabte. Un darrer dia que té situat de cirereta un ‘Le Crunch’. Que murris els organitzadors!

L’edició d’aquest 2022 és especialment oberta amb fins a cinc seleccions que poden aspirar, si aixequen la mà i fermen el puny, a reclamar l’etiqueta d’aspirants abans de començar i de favorits si comencen a guanyar. Costa molt de dir, però podríem estar davant el Sis Nacions amb un nivell més equiparat entre equips, vistes les llistes i conegudes les trajectòries. Ens atrevim a posar a Gal·les, França, Anglaterra, Irlanda i Escòcia al mateix nivell? Potser és excessiu. Però ho podem fer a l’inrevés: cap d’aquests serà un rival fàcil. L’aparador i les olors que fa el forn rugbístic diu que la collita de partits podria ser bona. 

Repassem els sis equips, doncs:

Gal·les: la campiona improbable ha xafat merda

Ni que sigui per deferència, cal començar pels campions. I sí, encara que sembli mentida des de fa 10 mesos, l’any passat va guanyar el País de Gal·les. El bloc del seleccionador Wayne Pivac va imposar-se en base sobretot a una vella guàrdia incombustible, molts d’ells en tercer cicle mundialístic. Els del Drac fa temps que semblen un autocar de l’Imserso però, recordem-ho, van guanyar l’any passat. Enarborant el capità Alun Wyn-Jones com a líder i amb gent fiable com Josh Adams, l’eclosió galesa tenia l’excepció de la semi-senectud imperant en l’aparició de Louis Rees-Zammit. És una realitat però sobretot, encara, molt de futur. Amb 21 anys potser és el projecte de jugador més estel·lar per sobre de l’Equador.


Gal·les però, més enllà de vella, ha xafat merda. Ha perdut bous i esquelles per lesió. El bou és el propi capità i les esquelles quasi tota la segona i tercera línia. La concatenació de lesions és digna de plaga bíblica. I quan es té una edat els cops fan més mal i les recuperacions s’allargassen. També als tres quarts hauran de recol·locar-se. Els recanvis, més que joves, tendeixen en alguns casos al carro del peix com és el cas d’Alex Cauthbert. Per tot això no deixen de ser els campions, no se’ls pot descartar però… si passés, que guanyessin o fins i tot que arribessin al darrer dia amb opcions, la sorpresa seria de les grosses. Dan Bigaar, un geni i figura bocamoll i bon obertura, és el nou capità. Això pot tenir derivades divertides.

França: “Dupontdència” i bloc consolidat

Hi ha qui li ha volgut entaforar el penjoll de favorita a la selecció francesa de rugbi, abans d’aquest any. És cert que les Bleus van a més des de fa dos anys, que han tingut opcions fins el darrer dia en els dos darrers tornejos i que el calendari els somriu, rebent anglesos i irlandesos. Però amb França passa una cosa de forma històrica recent que no s’ha de menystenir: les expectatives altes acostumen a marejar-los, quan volen dir blat resulta que no han lligat bé el sac. El projecte Fabien Galthié, amb la proa clara al Mundial de casa per d’aquí a un any i mig, va pujant graons poc a poc i a més es pot dir que el bloc ampli, l’armari profund i profús de jugadors que s’havia de crear sembla que comença a tenir mantes per tapar el que faci falta.


França ve d’una finestra internacional de novembre rodona, amb victòria contundent sobre els All Blacks nova-zelandesos inclosa. I té a Antoine Dupont, un mig de melé sensacional, valent i creatiu que només fa que acumular reconeixements, elogis i premis com el de ‘millor jugador del món’. Dupont és l’estrella però faria malament França de no pensar i expressar-sen només a partir d’ell. Evitar la ‘Dupontdència’ seria créixer com a equip. Deures per França, seguir consolidant el pack de davant que era el seu punt més flac (recomanació: vegin i gaudeixin de Cameron Woki a la segona línia) i evitar els moments de desconnexió que els hi han costat les dues darreres edicions. Allez!

Anglaterra: a bodes em convides!

Diu la frase feta i la realitat que hi ha dos objectius comuns entre tots els equips que disputen el Sis Nacions: guanyar el seu partit a Anglaterra i que els de la Rosa no guanyin la competició. Són el rival i l’enemic comú, la porta amb tants panys com claus volen fer servir la resta. Aquesta singularitat històrica de l’equip anglès ha tingut una mena de reforç en clau d’exigència global de l’aficionat rugbístic els darrers temps. Portem un parell o tres d’anys que Anglaterra, amb la plantilla més capaç i completa de l’Hemisferi, és com si hagi jugat a no jugar. Defensiva, conservadora, fins i tot especuladora. Hi ha hagut cops que ha fet mal la desgana ofensiva de l’equip, obsessionat des de la darrera final perduda en guanyar el Mundial. No existeix res més.


No sabem si es pot donar aquesta Anglaterra apàtica i renuent per enterrada però en aquest Sis Nacions és com si Eddie Jones, per voluntat o per caràcter sobrevingut, hagi decidit fer tot el que no ha fet en tres anys. S’albira un equip diferent, les lesions i decisions tècniques han fet renovar la plantilla i aquí ha aparegut una generació fins ara tapada i que, ho garanteixo, si carbura pot ser inabastable per a la resta. L’obertura Marcus Smith concentra moltes mirades però poques presències hi ha hagut més reclamades (i amb raó) com la d’un Sam Simmonds que és el flanker més dominant en molts anys a Anglaterra, un tercera línia amb una xifra de marques d’ala o de centre. Una animalada. Amb el jovent i els que ja eren els millors de per aquí quan volien, si Anglaterra vol (voldrà) això pot ser un festival. A bodes ens conviden!

Irlanda: la davantera més ferotge

Tres partits a Dublin però els dos desplaçaments més costeruts, a París i a Londres. Amb Irlanda passa que quan poses els factors sobre la taula és probable que tot sigui en orris. Perquè és un equip compacte, potent i regular i per tant més que aquí o allà els partits dependran de si saben imposar el seu estil discursiu a cada partit. Irlanda és l’equip amb un accent més marcat, si es prefereix dir diferent són la joguina amb un manual d’instruccions més bàsic. Però si funcionen, el rival ha begut oli. Es digui Nova Zelanda, com el novembre, o qui sigui. Irlanda és una proposta consistent, també bregada i tendint a veterana com Gal·les però amb més relleu i amplitud piramidal formativa.

El manual i la realitat diuen que Irlanda és davantera. Ferotge i més que això. El pack del trèvol és perspicaç i astut i sap recargolar els esforços de la resta. Saben convertir els partits en una guerra de trinxeres i física i mentalment és molt difícil contrastar-los quan s’hi posen. Què pot grinyolar més? La part de darrera. El seu sant crist gros segueix de capità i de titular a l’obertura. Tretzè Sis Nacions per un Jonathan Sexton que si fos un gat podríem dir que viu de pròrroga de la setena vida. El que li aguanti el físic i om l’acompanyin la resta de tres quarts és una incògnita. Es pot dir que és la menys expectant, poques sorpreses s’albiren i alhora la més esperada de les seleccions, per si ho torna a fer una vegada més.

Escòcia: un altre “aquest any sí”

Els escocesos s’assemben als catalans? Doncs poquet. Però la selecció del Card és molt catalaneta, darrerament. Són un exercici reiterat del “aquest any sí” tan nostrat per aquí. Els últims tres i quatre anys Escòcia no ha fet més que completar una plantilla compensada, una bona nòmina de jugadors en edat de maduresa i una col·lecció sostinguda de “cromos” en forma de victòries especials. Segurament els millors partits dels últims tres tornejos porten la seva rúbrica, però a l’hora de la veritat els falla la regularitat. Es perden entre el seny i la rauxa i acaben sent víctimes de la seva pròpia naturalesa. Pocs jugadors poden resumir millor aquesta ambivalència entre el millor i les errades més inoportunes que Stuart Hogg, capità i tanca o Finn Russell, obertura i vers lliure. Si és el dia, imparables. I uns minuts després, com si sentissin ploure. Capaços de patinar.


Diu la nodrida legió d’aficionats escocesos vocacionals que la plantilla d’aquest any és la millor d’aquest segle. Sona fort. També és cert que comencen de bones a primeres amb el partit més important de l’any i més antic de la història del rugbi, la Copa Calcutta que disputen a Anglaterra. Que el partit del deure sigui de bones a primeres pot ser bo o ser excessiu. 80 minuts d’entrada que dirimiran les capacitats. Els darrers temps ja se’ls han cruspit, als anglesos, però un triomf aquest cop els podria catapultar emocionalment fins i tot massa i això del “aquest any sí” passaria de voluntarista a massa confiat. Molts graons per sota de la rivalitat amb Anglaterra, l’affaire amb els francesos. Porten dos anys seguits fotent als gavatxos.

Itàlia: arguments contra la sotsobra

No. Aquí no venim a perpetuar el de sempre. Fa mandra plantejar cada inicis del Sis Nacions la reflexió en veu alta de la participació dels italians. Quedi clar: això és un negoci, Itàlia en forma part i sembli just o injust seguirà sent així. Podem superar aquest estatus, podem parlar de rugbi, podem evitar la sotsobra del dubte permanent? Sí, podem. I Itàlia ens hi hauria d’ajudar.


Fa set anys que Itàlia no guanya cap partit i a més des de la introducció dels bonus (impròpia en sentit històric) és com si la recerca d’aquest pels rivals hagi estomacat encara més als transalpins. Què pot fer pensar en el torneig que ara comença com a punt d’inflexió? Poquetes coses. És cert que en categories inferiors pugen generacions prominents, val a dir que Paolo Garbisi és potser el millor que han tret fa anys i panys i a més a més no és sobrer de ressenyar que una Escòcia o una Gal·les que arribin a la quarta i cinquena jornada sense res a fer poden ser un esquer per una victòria que fa falta. 

 

* M’imagino l’amic que em preguntava què li vèiem al Sis Nacions llegint-se tot això. Va acabar dient-me si no estava sobrevalorat, el torneig. Doncs escolta, sí. Molt.  Però amb què comenci, puntual i catàrtic, nosaltres ja fem… 

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!