La USAP més conqueridora torna al seu lloc en el rugbi L’equip del Rosselló guanya la final de la ProD2 i torna tres anys després a l’exigent Top-14

La idea d’aquest article la manllevo de l’amic Ferran Vital que sovint ha estat qui millor ha escrit de rugbi a casa nostra. Com que hi toca d’història, identifica hores abans del partit què n’hem d’esperar de Montpeller.


El lloc de la USAP no és la segona divisió del rugbi francès. Aquesta asseveració era fins avui una opinió d’aficionat però a Montpeller ha esdevingut sentència esportiva. A la final de la ProD2, l’exigent categoria de plata del rugbi francès, la USAP ha mosrat la seva cara més conqueridora, ha estat l’amo i senyor del partit, ha anulat un gran equip com és el Biarritz basc i ha fet reviure l’orgull de la gent sang i or. Tres anys després del darrer ascens.

Diem que la USAP ha estat conqueridora, com ho va ser el rei Jaume I, el més notable i i singular de tots els que van estendre el domini de les quatre barres (així dit pel boc gros) fa segles, anys i panys. Jaume I va néixer a Montpeller, on avui es jugava la final. La USAP ha estat ferrenya, convincent, completa. Oficiosa durant tot el partit i letal quan ha ensumat possibilitat de punts. Convindrà repassar la gravació d’un partit travat com ho són totes les finals però els arlequinats que capitaneja Mathieu Acebes han sortit amb punts de practicament cada incursió dins la 22 rival. Un partit de xup xup, iniciat amb nervis lògics però menjat, assaborit i digerit fins a escurar el partit. Només en el rotet final els bascos han abatut el règim defensiu català.

Sempre endavant!

Diu l’eslògan més reiterat de la gent usapista que ‘sempre endavant’ i poques alocucions s’avenen tant a l’ocasió. Sempre endavant ha anat aquest projecte esportiu des de la desastrosa darrera incursió al Top-14, quan s’hi va ser per no ser-hi, quan no es va arribar ni a l’anècdota. Un ‘no presentat’ acadèmic que l’any vinent tocarà evitar. Des de llavors la USAP ha vestit la muda oportuna en una categoria dura i exigent com la ProD2. Sempre endavant l’equip tècnic d’Arlettaz va confiar en joves oportuns i sempre endavant l’equip va anar creixent. Sempre endavant, va haver de venir la Covid-19 perquè a la LNR se li acudís de suspendre els ascensos de l’any passat no fos cas que algú amb massa grau davallés a la segona. Sempre endavant es va haver de recomençar i sempre endavant es va fer una lliga quasi perfecte, amb rècord de punts. Sempre endavant però fent volta: justament l’any que la USAP acaba dalt de tot, el qui és primer no va directe a dalt. Sempre endavant es va guanyar a Oyonnax a les semis i sempre endavant s’ha anul·lat el Biarritx a la final. La conquesta ha estat notòria i l’evidència de la justícia esportiva, diria que inapel·lable.

Emocionalment n’hi ha prou per passejar-se per les xarxes per saber què suposa aquest retorn. La Catalunya Nord, la França més surenya i desvalguda, torna a tenir amb què bategar i fer colzes entre els poderosos. La part de país a la que massa sovint li apliquem la doctrina Santa Bàrbara i només ens en recordem quan trona (alcaldia racista, lleis jacobines contra el català…) torna a tenir el seu més que un club a dalt. La flama del Canigó que crema tot l’any al Castellet avui segur que crema amb més alegria.

*Segur que als Telenotícies de torn se’ls acut alguna altra cosa com a més important per dir, avui i demà, a la secció dels esports. Tampoc els descobrirem ara.

El partit, de manual

Esportivament, la final ha estat un partit de manual d’un equip que en els darrers mesos havia ensenyat un potencial esportiu enorme, un joc de tres quarts de categoria superior (de top-14, sí!) i una frontissa que potser ha arribat al final en el seu millor moment. Ha estat com si un grup que durant tot l’any ha tingut de tot, baixes i covids inclosos, hagi macerat la victòria de forma progressiva. De com s’hi arribava només feia por alguna disfunció física i un historial de indisciplines que sovint regalava punts al rival. Fins i tot aquest segon pecat s’ha dissimulat avui i això que l’encert amb el peu ha mantingut Biarritz a dins fins la segona part.

La USAP ha desplegat el manual del què i el com i els seus grans noms han interpretat a la perfecció el que el pentagrama disposava. El partit ha estat el que ha volgut la USAP, el nova-zelandès Tisley ha fet un assaig pràcticament d’entrada i Jaminet ha tirat de peu. Fent la goma, de més i ara de menys, però sempre s’ha anat per davant mentre els bascos mostraven unes grapes envejables alçant pilotes del ruck però topaven física i territorialment amb una teranyina usapista molt ben trenada.

Si la primera ha acabat 16-9, a la segona la USAP encara ha redoblat esforços. Volavola és qui ha fet l’assaig però fins llavors els engranatges anaven que era un espectacle. Semblava jove Chouly. Bé el pack, bé el joc obert, imperials De la Fuente i Jaminet guanyant avantatges i trobant sovint d’on venia la corrent d’aire, quina era la finestra oberta. Els canvis han mostrat l’amplitud de banqueta, el Biarritz ha començat a fer figa i sense concedir punts en contra i en canvi anar fent de tres, la USAP ha conquerit la final sense discussió possible. Que l’assaig definitiu fos de Jaminet, una joia de la que cal gaudir en cada partit en què jugui amb les quatre barres fins que el capitalisme ens el birli, no deixa de ser el colofó perfecte a l’any que ha estat. Biarritz ha fet un assaig de l’honor quan la Catalunya Nord ja estava euforitzada, les llàgrimes dels que eren a Montpeller semblaven les de Jaume I acabat de néixer i el pes de la història de l’equip sang i or esbotzava la porta de la presó de segona i retornava el rugbi català a dalt de tot.

Campanya en marxa a Verkami!

Ajuda’ns a fer possible la Guia dels Jocs de Tòquio