Raül Romeva: “No es tracta de convertir els interns en esportistes olímpics, sinó en ciutadans actius” Entrevistem al pres polític vallesà, que està preparant una tesi doctoral sobre l'esport com a eina de reinserció social

Raül Romeva i Rueda és un pres polític català amb una llarga trajectòria al darrere en l’àmbit de la política, la cultura de la pau, la literatura o l’esport. Actualment està fent una tesi doctoral a la presó sobre l’esport com a eina de reinserció social i a La Fosbury hem volgut parlar-hi per conèixer aquest projecte i reflexionar amb ell sobre l’esport i el sistema penitenciari. Una conversa que hauríem desitjat mantenir a Sant Cugat del Vallès en plena llibertat i no en una situació d’injustícia flagrant amb algú que, des del primer moment, dona suport al projecte periodístic de tot l’altre esport. Us oferim a continuació una entrevista amb molts elements per a la reflexió col·lectiva.

Ens pots fer cinc cèntims dels eixos principals de la teva tesi doctoral?

Mandela deia que no es coneix bé un país fins que no s’ha visitat les seves presons, ja que a una societat no se l’ha de jutjar per com tracta la part més benestant, sinó els més desafavorits. Inspirant-me en això estructuro la tesi al voltant de tres eixos: presó, esport i república. Es tracta de reflexionar en general sobre la funció que ha de tenir una institució com la presó en una societat que volem republicana (en el sentit del republicanisme cívic), i en concret sobre com l’esport, en tant que fenomen social i global, pot contribuir a que aquestes institucions serveixin per construir ciutadania activa i virtuosa. No oblidem que la part més nombrosa de la població penitenciària la formen persones vulnerables en origen, que provenen d’entorns desfavorits i socialment desestructurats.

Quines habilitats pot potenciar la pràctica de l’esport a una persona privada de llibertat? I quina aplicabilitat directa poden tenir aquestes habilitats en l’objectiu de reinserir aquestes persones en la societat?

D’entrada cal parlar d’esport i d’activitat física (i no només d’esport) ja que justament es tracta d’entendre aquesta activitat molt més enllà de la vessant competitiva que caracteritza estrictament l’esport. En segon lloc, cal entendre que cada persona (cada intern/a) és diferent, pel què fa a les vulnerabilitats, capacitats o potencialitats. Tothom necessita coses diferents. L’esport i l’activitat física, exercit en entorn tan singular com una presó, té una triple funció: a) facilita l’adaptació de l’intern/a a un entorn nou, amb unes limitacions evidents i estrictes, i a la vegada amb un aïllament de la resta de la societat que en dificulta la consciència comunitària (en certa manera és una activitat ‘alliberadora’); b) permet treballar habilitats i actituds concretes que en alguns casos són necessàriament bàsiques (higiene, constància, disciplina, perseverança, respecte per les normes, companys i adversaris, habilitats socials, cultura per l’esforç, habilitats motrius diverses, determinació, …); i c) permet crear i fomentar vincles entre la comunitat (la societat) i la realitat penitenciària, funcionant com a finestres que permeten connectar el món tancat amb l’exterior, generant oportunitats de sociabilitat, integració social i laboral, i a la vegada permetent que la comunitat conegui, reflexioni i es comprometi amb el fet penitenciari tot assumint que la presó no és res més que un cert fracàs de la societat mateixa.

Més enllà dels processos de transformació individual d’aquestes persones, com es pot generar un procés de transformació col·lectiu a través de l’esport?

Un sistema penal i penitenciari és millor com més baixos siguin els índexs de reincidència, no quan més dures siguin les condicions privatives de llibertat, i en definitiva el càstig, al qual sotmetem les persones preses. L’esport pot ser (remarco el pot) una eina per formar, motivar i preparar els interns per tal reduir els factors de risc, siguin aquests de caire actitudinal, de recursos bàsics de subsistència o d’oportunitat.

Hi haurà qui, veient segons quins comportaments en el marc del món de l’esport, defensi que la pràctica de l’esport a les presons pot tenir un efecte multiplicador de l’agressivitat, la violència o la competitivitat. Què els diries a aquestes persones?

És una qüestió clau. Cal insistir en què l’esport, per definició, és neutre. No és ni bo ni dolent per definició. Serà allò que li facin ser les persones que el practiquen, l’expliquen, el dissenyen i el promouen. En el món de l’esport hi trobem tota mena de valors, i per tant també de referents. Es tracta de potenciar aquells que tenen efectes positius i proporcionar eines per detectar i desactivar aquells de negatius. Això també requereix acompanyament, formació, promoció de bones pràctiques i, en definitiva, consciència sobre les vulnerabilitats i les potencialitats individuals i col·lectives.

Quan parlem de l’execució pràctica de l’entrenament esportiu dins la presó, seguiu algun tipus de metodologia específica?

El repte més important és assumir la singularitat de cada persona i treballar a partir de dinàmiques específiques per a cada necessitat. Aquesta és la part més difícil per part dels tècnics esportius i la resta de professionals. La dificultat no és tant en relació a l’entrenament en si (les pràctiques són iguals dins que fora), sinó pel què fa a les necessitats. No es tracta de convertir els interns en esportistes olímpics, sinó en ciutadans actius (físicament, intel·lectualment i socialment). No són les marques ni els rècords allò que es busca, sinó dotar la població de les habilitats i els recursos personals i socials que els ajudin en el procés de rehabilitació i reinserció social. L’objectiu de la recerca és, de fet, proporcionar una caixa d’eines als monitors esportius, equips de tractament i directius de centres penitenciaris a la qual puguin recórrer davant de cada cas. En aquest sentit són molt interessants les Jornades Sòcioesportives que fa 25 anys va iniciar la Merche Rios (UB), i que consisteix en una dinàmica conjunta entre interns i estudiants universitaris. Enguany ho fem a Lledoners per primer cop.

Com creus que es pot treballar la comunicació no-violenta en l’esport? A part de la metodologia específica que es pugui seguir en el centre penitenciari caldria afegir aquestes metodologies en les pràctiques esportives fora de la presó?

La manera com s’explica l’esport és fonamental per entendre’l d’una manera o una altra. Això és un fet. Aspectes com la competitivitat, la masculinitat i en general la i l’agressivitat exigeixen un acompanyament per part del personal responsable, però també aspectes com la no discriminació per motius de sexe, gènere, orientació sexual, diversitats funcionals (ja sigui física o mental). Tots ells són elements que es poden treballar, de manera directa o indirecta, en les dinàmiques esportives, sigui en un centre penitenciari o fora. Per exemple, els partits de futbol o de bàsquet solen ser moments en què apareixen moltes tensions. Detectar-les i canalitzar-les és una feina que correspon els tècnics esportius o fins i tot dels funcionaris de seguretat. Existeixen múltiples experiències sobre mediació i gestió de conflictes en l’àmbit esportiu en general, i en determinats entorns i esports en particular. La formació dels tècnics esportius ha de tenir molt present aquestes experiències i incorporar-les a la seva caixa d’eines.

Com és el funcionament de la pràctica esportiva en els centres penitenciaris? Quins esports es practiquen i quantes hores al dia pot practicar-lo un intern? Un pres pot ser castigat amb la impossibilitat de fer esport?

La dinàmica és molt diversa segons el tipus de centre i la situació de l’intern. No és el mateix un centre de menors (en què l’esport és una activitat molt present, i sovint explosiva), que un centre de joves (entre 18 i 25 anys), o d’adults (més grans de 25). Tampoc és el mateix aquell centre en què conviuen homes i dones, que els que només hi ha homes o dones. No obstant hi ha alguns trets comuns: tots els centres compten amb instal·lacions i equipaments bàsics com camps de futbol, poliesportius o piscines (per a l’estiu). En una situació de règim ordinari de segon grau, els interns i internes poden practicar esport i activitat física cada dia, entre hora i mitja i sis hores, de mitjana. Alguns ho fan en espais comunitaris i en activitats reglades (ioga, musculació, raqueta, futbol, basquet, voleibol, natació, spinning, etc…), mentre que d’altres prefereixen fer-ho de manera individual, en els mòduls mateix. Efectivament, una de les sancions previstes passa per impedir a l’intern o la interna a accedir a aquests espais, ja sigui de manera temporal o definitiva. Però també hi ha maneres de motivar-lo. Per exemple, al Brasil hi ha una presó en què els interns pedalegen en unes bicicletes estàtiques connectades amb l’enllumenat del poble veí. A canvi d’enllumenar els carrers dels veïns, als interns se’ls pot reduir la pena en funció de la quantitat pedalada.

Creus que l’aplicació de l’esport com a eina per a transformar persones en contextos desfavorables es pot traslladar a altres àmbits per tal de prevenir la violència o alleugerir situacions d’exclusió social? Quines propostes concretes s’hi podrien fer en aquest sentit?

Sens dubte. L’objectiu de la recerca no és limitar la reflexió només a un entorn concret, com és una presó, sinó extreure’n aprenentatges que puguin també ser útils en d’altres entorns amb característiques similars, ja sigui per les condicions físiques en què es desenvolupa l’activitat, per la tipologia dels i les practicants, o pels objectius que se’n vulguin derivar. Per altra banda, cal no oblidar que molta de la gent que es troba en situació de privació de llibertat provenen d’entorns amb poques o nul·les oportunitats de caire educatiu, social i cultural. A través de l’esport es poden detectar algunes d’aquestes mancances en l’àmbit comunitari, i corregir-les.

En la teva experiència com a observador en el conflicte als Balcans, hi ha alguna pràctica esportiva com a element de construcció de la pau que hagis conegut i es pugui aplicar en el context penitenciari?

La llista és llarga. Poso tres exemples. Primer, als camps de refugiats l’esport és una activitat de primera necessitat. A més de menjar, abric i refugi, la gent necessita espais de socialització, creativitat i lleure. Segon, en tota comunitat que ha patit una violència de caire segregador per motius nacionals, ètnics o religiosos, entre d’altres, l’esport esdevé una eina fonamental per distendir i fins i tot construir oportunitats de reconciliació. Finalment, els esportistes, en general, acostumen a ser gent amb una certa projecció pública. Aquest accés als micròfons permet denunciar determinades situacions i mobilitzar consciències, ja siguin socials o polítiques.

Segons la teva investigació i experiència pròpia, hi ha alguna diferència en aquestes millores depenent de si l’esport és individual o en grup?

De nou, no hi ha patrons universals. Cada persona és un món. Per exemple, hi ha gent amb mancances d’habilitats socials. Contràriament a la percepció que algú pugui tenir que allò que li convé és jugar a esports col·lectius (com futbol o basquet), sovint és preferible que pugui fer esport en grup però des de la seva individualitat, com ara ioga, bicicleta estàtica, crossfit, musculació o natació. No obstant, els esports col·lectius sempre són especialment atractius per a molts dels interns, i al mateix temps una oportunitat per treballar aspectes com la competitivitat, el treball en equip, la generositat, o l’empatia.

Formes part dels Gausacs, el grup casteller de Sant Cugat del Vallès; heu provat d’introduir aquesta pràctica dins la presó? Creus que els castells poden ser també una bona eina en aquests processos de transformació individual?

I tant! De fet, els mateixos Gausacs van venir a fer un taller a la presó que va tenir un èxit enorme. A tall d’anècdota, cal dir que alguns dels funcionaris no hi estaven del tot còmodes perquè pensaven que, si els interns aprenien a fer castells (i encara que només fossin pilars), podrien saltar els murs amb més facilitat. En qualsevol cas, aprendre com funcionen els castells, i conèixer-ne la filosofia és molt útil. Primer pels valors que comporta l’activitat castellera, entre ells el fet d’assumir que cadascú, de manera individual, pot jugar un paper clau en un projecte col·lectiu. I segon, per la dimensió social que acompanya una colla castellera (i que permet un entorn que, un cop en llibertat, ofereix una xarxa social molt beneficiosa que ajuda a desincentivar determinades temptacions).

Molts cops associem la pràctica esportiva a activitats competitives, però tu per exemple també estàs incloent en la teva pràctica diària i en la investigació el ioga, un exercici físic de tradicions mil·lenàries. Creus que aquesta pràctica pot tenir alguna potencialitat específica dins el context penitenciari?

És bàsic. L’esport té una dimensió competitiva que és molt útil (si s’encara bé), però més enllà d’això cal posar en valor l’activitat física en ella mateixa. Per a molta gent que es troba en llibertat, practicar alguna activitat com la natació, el running, la bicicleta o el pàdel, és un alliberament mental i una vàlvula d’escapament. Sempre explico que per a mi, fer metres en una piscina o, millor encara, a mar obert, és una manera de meditació. El ioga és una activitat que fa molts anys que es practica a les presons. No és només útil des de la vessant física (permet treballar elasticitat, força i flexibilitat), sinó també mental (ajudar a treballar tècniques per equilibrar estats d’ànim, ja sigui a través de la meditació i, sobretot, amb exercici de respiració). A més, és un magnífic exemple de com, amb constància i perseverança, és possible arribar a fer coses que a priori semblen impossibles. Més d’un i de dos interns s’han sorprès de veure fins on es poden doblegar, amb una mica de treball i paciència. I això els fa molt feliços. El ioga és, de llarg, una de les activitats que trobo més necessària en una presó. A Lledoners tenim una parella de ioguis que venen cada dissabte, de manera voluntària, i tenim un grup força estable i motivat. Però em sembla insuficient. Caldria ampliar l’oferta i permetre que cada dia tinguéssim una franja disponible.

Estàs fent també un estudi comparat de diferents pràctiques rehabilitadores a altres països del món. Quines bones pràctiques hi has trobat? Quines d’elles serien extrapolables a la nostra societat?

És una de les primeres coses que cal fer. Insisteixo que la recerca té una vocació de repensar el model penitenciari des d’una vessant republicana. Hi ha qui des d’una mirada exclusivament retribucionista considera que la presó ha de ser un càstig per a l’infractor. I punt. En canvi, des de la perspectiva republicana (molt més conseqüencialista) la presó ha de servir, sobretot, per dotar d’eines la població interna per tal que no tingui motius (ni excuses) per tornar a delinquir. En aquest sentit, els models nòrdics (sobretot el danès i el noruec) són força referents, en positiu, d’allò que entenc que hauria de ser el model català. Són models fonamentats en promoure polítiques de tractament i apostar per la rehabilitació com a objectiu. Les dades sobre reincidència en aquests casos són força baixos. A l’altre extrem hi ha el sistema dels Estats Units, de caire estrictament punitiu, en què, malgrat la duresa de les presons, les taxes de reincidència delictiva són força elevats. És evident que no hi ha un model perfecte. I que cap d’ells garanteix un 100% d’efectivitat. Però també que n’hi ha de millors, i sobretot més efectius, que d’altres.

Com es poden mesurar o avaluar aquests teòrics beneficis de la pràctica esportiva dins la població reclosa?

En termes col·lectius, una bona política de tractament (això inclou l’activitat física i esportiva) comporta una reducció de la reincidència. A escala individual, cada cas és un món. En aquest sentit, la feina dels professionals (educadors i esportius) és clau. Cal que tinguin formació, recursos i motivació suficient per poder fer la seva feina amb garanties. Per a mi són la peça clau del sistema. La pedra angular. Invertir en bons professionals és la base per tal que el sistema sigui personalment i socialment rendible.

Parlem de la presó, aquest gran panòptic que deia Foucault. Hi veus una voluntat real de reinserir les persones privades de llibertat en la societat? Quins canvis es podrien fer dins el sistema penitenciari per millorar aquesta voluntat de reinserció?

No és qüestió de voluntat, sinó de necessitat. Què li convé més a una societat, que hi hagi més o menys delinqüència? La resposta és evident, crec. Per tant, si l’objectiu és reduir el delicte, cal abordar les causes que s’hi associen. En general s’assumeix que una persona pot cometre un delicte motivada per tres motius: és mala persona, el mou la necessitat, o es troba amb una oportunitat. És evident que segons la motivació que t’ha dut a delinquir, el tractament ha de ser diferent. D’acord amb l’art. 25.2 de la Constitució Espanyola, “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social”. Com es mesura això? Doncs a través dels índexs de reincidència.

Creus que l’abolicionisme és un objectiu factible i/o desitjable a llarg termini?

Està demostrat que quan més llarg és el període que una persona passa tancada, més difícil és el retorn a la societat. Crec que cal tendir cap a sistemes de compliment de penes que no passin necessàriament per una privació total de llibertat. L’objectiu hauria de ser que la reclusió es limités a aquells casos que, per la pròpia seguretat de la comunitat, demanden que la persona condemnada en sigui temporalment extreta. Per a la resta hi ha moltes maneres diverses de fer complir una pena que no comporten aïllar la persona de la societat. De fet, segons el Consell d’Europa, la meitat de la població penitenciària a l’estat espanyol que està en segon o primer grau haurien d’estar en altres règims, inclosa la semillibertat. Entre la situació actual i l’abolicionisme hi ha un enorme marge que estem obligats a estudiar i posar en pràctica.

Igual o més important que els canvis dins del sistema penitenciari són segurament els canvis en la mentalitat de la ciutadania. Què es pot o que s’hauria de fer per tal de canviar la percepció que gran part d’aquesta ciutadania té de la presó i de les persones que hi conviuen dins?

Magnífica pregunta. Comencem per conèixer més i millor què és una presó. I sobretot per a què serveix, i hauria de servir. Des d’una perspectiva republicana, la presó s’ha d’entendre com una institució al servei de crear ciutadania activa, compromesa i corresponsable. I per tal que això sigui així, la societat ha d’assumir un paper actiu en aquesta tasca, ja sigui prenen consciència de les causes que porten a que alguns ciutadans acabin pagant penes privatives de llibertat, o, un cop en surten, contribuint a reduir (i si pot ser eliminar) els factors de risc que poden comportar una reincidència de caire delictiu. En aquest sentit calen canals que connectin el món penitenciari amb la comunitat. I és per això que l’esport és una eina tan i tan útil per fer de pont i de canalitzador.

Tot i l’evident injustícia que patiu els presos polítics, creus que la vostra estada a la presó pot servir per “apropar” la presó a la societat?

Si més no confio que sigui el cas. Com a republicà assumeixo que la meva obligació és contribuir tan com sigui possible a millorar les condicions de vida de les persones, també, és clar, aquelles que tinc més a prop. Des de l’inici del nostre empresonament hem intentat aportar allò que podíem cadascú de nosaltres per ajudar a millorar les condicions de les persones preses, i els seus entorns, però també per tal que la societat prengués consciència de la realitat penitenciària més enllà del fet que nosaltres en formem part. L’objectiu és que aquest interès que s’ha generat no decaigui en el moment que n’hàgim sortit, sigui quan sigui això.

Quines mesures es poden dur a terme per tal que la ciutadania no visqui tant d’esquenes com ho fa avui a la presó?

Posar-hi llum, focus i micròfons. Aquesta entrevista és un exemple. Parlar-ne en positiu (i no només quan hi ha algun incident o conflicte, o per què algú conegut hi ha entrat). Cal parlar de la presó com a fenomen social que és, i en certa manera cal assumir que no deixa de ser un cert fracàs col·lectiu que cal afrontar amb vocació de transformació. Aquest és un dels eixos de la meva recerca, ja que l’esport (així com la cultura) és un dels mecanismes que ens permeten fer més visible aquesta realitat, i entendre millor les circumstàncies dels qui hi acaben sent-ne interns o internes. I per descomptat cal ser conscients que avui dia no és tan estrany que algú proper, o fins i tot un mateix, hi acabi havent de passar una temporada.

A l’Estat Espanyol la millora de les condicions a la presó ha estat una reivindicació política amb fort contingut, sobretot en els primers anys de “democràcia” i gràcies a l’alta sensibilització de molts polítics que hi havien estat. Això va contribuir a potenciar moviments amplis d’amnistia o reclamacions de millores com el del sindicat COPEL. Creus que caldria una major articulació interna dels presos per tal de visibilitzar la seva lluita?

Més que dels propis interns, crec que és una feina que han d’assumir els responsables públics. És la política qui ha d’assumir la responsabilitat de fer evolucionar la política penitenciària cap aquell model que, d’acord amb les dades, és més desitjable. Per això és tan important posar en valor els principis republicans.

Teniu pensat reclamar una reforma de la LOGP (Llei Orgànica General Penitenciària) al govern de Pedro Sánchez?

Que cal una revisió del model és evident. Res no és descartable.

Catalunya té transferides les competències en matèria de gestió de centres penitenciaris. Quines mesures de millora es poden aplicar amb l’única aprovació de la Generalitat?

Del Govern de la Generalitat de Catalunya depenen sobretot les polítiques de tractament. I val a dir que, basant-me en la meva pròpia experiència, estem a anys llum del model que s’aplica a la resta de l’estat. Des del 84 (quan les competències van ser transferides) el Govern ha anat fent canvis substancials tant en els règims penitenciaris com pel què fa a les polítiques de reinserció. El problema de fons, però, no és tant la política penitenciària com els sistema penal i l’estructura judicial. Malauradament la judicatura i la fiscalia està encara massa dominada per una mentalitat anacrònica i punitiva que, des del desconeixement de què és i per a que ha de servir una presó, tenen (per dir-ho així) el dit massa ràpid a l’hora de prémer el gallet per enviar gent a l presó. I això suposa un problema per a qui l’ha de gestionar. Una reforma del sistema penitenciari ha d’anar acompanyada també d’una radical revolució en l’àmbit penal i judicial, el qual, ara com ara, és clarament una competència estatal.

Moltes gràcies Raül pel teu temps, et desitgem èxit en la teva investigació doctoral i una ràpida recuperació de la teva llibertat.

Moltes gràcies a vosaltres!!

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!