Proactivitat esportiva

El Barça futsal va perdre la lliga i va guanyar com a equip. Aquests jugadors han tingut durant tota la temporada molts companys importants de baixa de llarga durada,  com en Ròmulo, el Bateria o el Lozano, i tot l’equip ha fet un curs accelerat de sinergia i amb valors essencials per ser un equip, com compromís, solidaritat i sobretot amistat, molta amistat, han resolt la temporada amb escreix classificant-se per a la Champions del proper any i tutejant al millor equip del món fins a l’extenuació.

El FC Barcelona Lassa, durant la final contra l'Inter Movistar / FC Barcelona

El FC Barcelona Lassa, durant la final contra l’Inter Movistar / FC Barcelona

Els Tolrà, Roger, Joselito, Adolfo i Rafa López han pres la iniciativa i la responsabilitat d’assolir els objectius proposats. Han estat proactius. La responsabilitat és l’habilitat de respondre als reptes eficaçment, i això ho han assolit. Com prendre l’iniciativa a la pista, han trobat l’equilibri entre fer allò que l’entrenador els demanava i ésser creatius alhora de resoldre els diferents moments de partit.

L’afició i l’equip van anar junts, tothom estava orgullós dels jugadors i l’entrenador, que ho van donar tot. Res a dir: el rival va ser millor, enhorabona i fins a la propera. L’esport, com a la vida, l’important no és allò que ens passa, sinó com ho interpretem i què fem a partir d’aquell moment.

En Kilian Jornet va dir que la por ens manté vius i que s’entrena en situacions de por. De fet, juga amb el risc.

Kilian Jornet, en un dels seus reptes / Summits of my life

Kilian Jornet, en un dels seus reptes / Summits of my life

Aquest aspecte és clau. Les situacions adverses i les derrotes, si et serveixen d’aprenentatge i no pas per mantenir-te en un estat permanent d’ansietat o d’actuar per evitar perdre, et faran gaudir del camí realitzat i et permetran focalitzar-te en assolir els teus objectius.

Després d’una derrota contundent, van interpretar la desfeta com una oportunitat d’unió de l’equip per afrontar el final de lliga amb opcions de victòria. Aquest és el cas del València Bàsquet. Després de la derrota a la Eurocup davant l’Unicaja, la directiva va decidir que el seu entrenador canviés d’aires al final de la temporada. Tot i això, ell i l’equip van guanyar la lliga ACB.

També van ser un gran equip. Tothom es va buidar, convençut del seu potencial individual i grupal, i creant un clima de simbiosi, d’equip compacte on ningú es retreia cap errada sinó que es focalitzaven en animar i en fer allò que volien i sabien fer (per cert, de manera excel·lent).

1497644865_391729_1497646235_portada_normal

Van eliminar tres equips d’eurolliga, un darrere l’altre, i en tots els partits venia de gust veure’ls jugar. L’entrenador va gestionar les emocions molt positivament, sempre animant als jugadors sense fer escarafalls ni deixant-los en evidència davant de tothom, com fan altres entrenadors.

Amb respecte, responsabilitat, autonomia personal, solidaritat i un bon clima. En cap moment pensava que els jugadors són com nens petits, que se’ls ha de controlar, esbroncar i pressionar fins al final perquè si no és així, no rendeixen. Va demostrar que una altra manera de fer és possible i et fa la vida més agradable. Somrient també es poden assolir els objectius.

Amb l’excusa que són professionals ja se’ls presuposa tot: que els diners et fan molt millor, que t’exigeixen molt més… però no són factors determinants. Fan falta moltes més coses per donar un molt bon rendiment, sobretot en esports on el col·lectiu és bàsic i això es treballa des del primer dia.

Aquest sentit de pertinença s’ha de treballar des del club i no pas des del jugador nou, que per molt que intenti integrar-se, també necessita comprovar quina és l’actitud de l’equip davant la gent nova.

Parlaria d’inclusió i no pas d’integració. Quan arribes, ja ets dins. No ets de fora i has d’anar entrant, no. Ja formes part de l’equip i ja n’ets una part important en tots els aspectes, sobretot en aquells no relacionats amb el conjunt com l’habitatge, l’idioma, la burocràcia, el coneixement de la ciutat i la inclusió en el barri on viuràs, on portaràs els fills a l’escola, on treballarà la teva parella, etc. Un bon tracte, en general, hi suma molt.

En resum, aquells equips equips són els que actuen, prenen responsabilitats, tenen sentit d’equip i ho fan amb respecte, solidaritat i entrenament, molt entrenament, sense preocupar-se dels aspectes incontrolables que els fan disminuir l’energia, l’autoconfiança i la motivació per perseguir els seus objectius.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU