El pi més difícil de Pollença L'arbre, eix central de la celebració de Sant Antoni, es va trencar

Malgrat el trencament de l’arbre, ho van aconseguir. Van trigar més de dues hores, però van poder-s’hi enfilar fins dalt

A mig “bodrio” futbolístic m’envia un missatge na Petra dient-me que posi IB3, la televisió balear. És Sant Antoni, dia gran a l’Illa i hi deuen fer la festa del Dimoni que tantes vegades m’ha explicat la meva amiga, que és de Manacor. Abans del canvi de canal la seva parella em diu “això ho heu de treure a la Fosbury“. Un dia haurem de fer un estudi sociològic sobre el calaix de sastre que som en aquesta casa i les connexions neuronals que se li activen a la gent quan se’n recorda de nosaltres. Però aquest cop entomo i connecto amb la televisió pública mallorquina. No és Manacor sinó Pollença. I el que hi fan és senzillament genial.

Per Sant Antoni, a Pollença, planten un pi monumental a la plaça de davant de l’església i juguen a veure qui s’hi enfila fins al capdamunt, una competició popular que té el premi honorífic d’un sac de confeti que s’esberla i, abans, un gall. La Protectora d’animals hi ha posat cullerada i ara el gall és de mentida, de fusta, a mode de trofeu, esbrinem a mitja transmissió. Però això tant és.

Al voltant del pi s’articula tot el dia de festa grossa. El pi és el protagonista reverencial, l’eix. Al voltant de la seva arribada, una gentada. Els carrers i la plaça plena. Les quadrilles, entre festives i nervioses. El 17 de gener és el dia més important de l’any pels pollencins.

Com que aquest no és un mitjà costumista sinó esportiu, més val que deixem clar perquè parlem del pi de Pollença. Doncs perquè enfilar-se’n al capdamunt, fins al ternal, és un repte esportiu de primera magnitud. Requereix perícia i força de privilegi. Perquè a més, per fer-ho més costerut, no només s’escull un pi que se’n vagi més enllà dels 20 metres de llargada sinó que, a més, el pinten amb sabó o saïm –o vés a saber el què– perquè l’ascens, a força de braços i cames, sigui encara més difícil.

Tot el procés

El pi de Pollença s’escull per les seves dimensions i presentació sempre a la mateixa finca. El van a tallar a cops de destral i el porten fins al poble on és rebut amb eufòria. El d’aquest 2018 venia marcat per l’antecedent de l’any passat, quan es veu que un tal Sergi Gómez de qui a la televisió parlen com si fos Messi el va enfilar massa ràpid, ni deu minuts després de plantat. La gràcia és la temptativa, el joc.

L’any passat els pollencins es van enfadar que els xafessin la festa tant ràpid i per aquest 2018 es buscava un arbre que donés joc. El primer entrebanc de la jornada acaba amb el carro que porta el tronc bolcant i els primers dos ferits. Mal averany.

564873

El tronc acaba compareixent al centre del poble on entrar-lo dins la plaça, petita, és una altra operació complicada. Requereix de la coordinació entre molta gent, quasi tota esverada. Recorda en certa manera altres escenes lúdiques i esportives de les Balears com els Jocs de es Pla de Sant Joan a Ciutadella. L’ambient és festiu i el fred s’esquiva amb cervesa i pomada.

El pi de Sant Antoni més difícil pateix un fet quasi tràgic poc més enllà de les nou del vespre. A còpia d’entrar-lo de forma col·laborativa s’acaba trencant el tronc. Es produeixen dos ferits més i és que més de 20 metres de pi esberlats de cop escupen les desenes de persones que l’estan forçant.

Després acabarà entrant però la transmissió se centra en aquesta trista novetat. Fins i tot posen en dubte si l’acció seguirà endavant o no.

Just en l’any després d’un pi massa ràpid podríem tenir un pi infructuós. Mans al cap però finalment es completa l’operació amb el tros de pi que queda, de més de 15 metres d’alçada. A tot arreu seria un pi de nassos però a Pollença pensen en el tros que no hi és. Hi ha desconcert. I el neòfit amorrat a la televisió no acaba d’entendre el què.

Ensabornar-lo

El pi monumental passa llarga estona a terra de la petita plaça que sembla feta a mida per la celebració. Sembla que sí que l’enlairaran tot i que la realització ens repeteix en tot moment el moment en què s’ha trencat. Estan fumuts. S’imaginen una Entrada a Vilafranca on Sant Fèlix hagués caigut i s’hagués esberlat el cap? Se’n recorden del cop que la palma del cimbori del Misteri d’Elx va caure quaranta metres avall? Aquí ha passat un drama similar. I els costa pair-ho.

Quan no entenem ben bé a què coi estan esperant per posar l’arbre a lloc ens adonem que és el moment del joc diguem-li que subterrani. Torna a aparèixer l’espantall a mode de precedent de l’ascens massa ràpid d’en Sergi Gómez l’any abans i sabem que ara, entre oficial i extraoficialment, el pis està sent ensabonat, manipulat perquè rellisqui al màxim. Això promet.

Enmig de l’anar i tornar i quan comencen les operacions estudiades per lligar-lo plenament al seu lloc anem endevinant la tàctica. Aquí es treballa en equip, perquè després diguin que no és un esport. Els grups operen junts i esperen al moment. S’ajuden. El millor de la transmissió és com es coneixen tots, els uns als altres. Hi ha narradora, comentarista i periodista a peu de plaça. Quan el pis per fi s’enlaira i es lliga a lloc l’espectacle esportiu és absolut. Al tronc se’l veu lluent, fins i tot amb clapes blanques. Molt de sabó, diuen. Massa saïm. Es saïm per ses ensaïmades, repliquen.

Objectiu: la primera corda

Quan és el moment de començar a pujar es fa el deliri. Al peu del pi hi ha batusses. Gent del mateix equip que defensa l’oportunitat d’encaramar-s’hi del seu jugador. Tertúlies airades. Anar i venir. Ben aviat es veu que no passarà com fa un any quan el pobre Sergi Gómez, que està amagat com aquell imam teòric dels xiïtes va enfilar-se ben ràpid. Com en tot esport aquí hi ha tècnica. Els primers, passant amunt i avall, treuen el sabó i fan el tronc més practicable. Però costa. La tècnica que s’imposa recorda la dels simis. Abraçar el tronc i anar pujant a cops de braços mentre amb les cames es consolida la posició.

Els bons, pel que es veu, s’ho miren mentre els més joves ho intenten. Un d’ells, que com mitja Illa es fa dir Tomeu, assoleix la primera corda una mena de primer nivell. S’hi queda i aviat hi arriben altres contendents. La transmissió és increïble. Com les iaies tots són en daixonsis de can dallonsis o li diuen d’una manera o una altra. Fins i tot té el seu moment màgic la Laia, que no només arriba a la corda ben bé una hora després del primer que hi ha fet parada sinó que davant l’eufòria de la plaça intenta arribar més a dalt.

La primera corda esdevé objectiu factible per quasi tothom però no hi ha manera d’anar més amunt. Mentre a baix segueixen operant per grups fins i tot n’hi ha un que dalt de la corda i a partir d’allà col·labora amb una construcció humana que ens recorda més la torreta de Les Muixerangues que no pas l’ortodòxia dels castells. Però res. Passa hora i mitja i s’acumula el retard i no hi ha manera. A IB3 insisteixen que el cos d’elit encara no ha entrat al joc i fins i tot es recorda que un any es va acabar per anar a buscar els Bombers d’Inca per arribar a dalt del pi.

Si la primera corda on arriba quasi tothom és a uns quatre metres hi ha potser 8 metres més fins la segona, que es mostra inabastable. Fins a tres temptatives s’hi queden a pocs centímetres, però resulta que hi han ensabonat massa. A la televisió fins i tot estan empipats. Pel que es veu hi ha una part del relliscant que és oficial però algú ha fet la llei per la seva banda. Comencen a plantejar obertament la hipòtesi que no es coroni el pi. A casa portem tres hores amorrats a la tele i ja no és ni dia de Sant Antoni.

L’uruguaià, el bonus track

Enmig de tot apareix un anti-heroi. No en saben dir el nom però és un treballador uruguaià del poble que intenta pujar per primer cop. Fins a tres vegades arriba al punt impossible de la taca blanca, a ben poc del segon nivell que dona pas a la glòria del ternal. Per fer-ho més especial cada temptativa que fa es desprèn de més roba. Es treu samarreta i mitjons per la primera i quan vol treure’s els pantalons el renyen per indecorós. Desapareix d’escena i torna al cap de deu minuts amb un banyador esperpèntic. I altra vegada cap amunt. De poc que no es converteix en l’heroi inesperat de la jornada.

Ja han sonat la una de la matinada quan apareix en escena qui s’acabarà enduent l’èxit del Pi de Pollença més difícil que es recorda. La plaça s’ha buidat i queden desenes de persones – i la televisió pública!– de testimonis. És llavors quan un antic guanyador d’aquest certamen enfila amunt i acaba per superar el punt on tothom abans ha relliscat, caient avall com si davallés a les calderes d’en Pere Botero. Portem més de tres hores o fins i tot hem vist caigudes, plors, mitges baralles, gent netejant com pot el tronc. Però és el tal Joan Vanrell el que acaba arribant al ternal, superant la segona corda i omplint la plaça de confeti. Més tard que mai. En el pi més difícil.

A IB3 respiren contents. En Sergi Gómez no ha hagut d’actuar i Vanrell, que és jardiner, demostra perquè ja havia guanyat –pel que es veu– el 2009. Pollença se’n va a dormir tard en l’any en què el seu pi de Sant Antoni s’ha partit i s’ha fet pregar més. L’endemà és laborable. Però de ben segur que, per gent neòfita, aquest episodi ha servit per ferrar ben fort una nova cita al calendari esportiu popular de casa nostra.

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!