Les victòries de Surya Bonaly La patinadora francesa protagonitza un dels capítols de la nova sèrie documental de Netflix

“Losers” comença de forma clarivident: una persona xuta un penal i el falla. Un símbol esportiu perfectament reconeixible de la derrota.

Netflix acaba d’estrenar una sèrie documental titulada “Losers” que consta de vuit capítols de mitja hora (aproximadament) que retraten la història de vuit esportistes diferents amb una característica comuna: tots ells han viscut de prop la derrota i tots ells l’han sabut convertir en una victòria. La sèrie és recomanable en la seva totalitat i és un antídot excel·lent davant l’obsessió pel triomf que mena qualsevol competició esportiva d’alt nivell i que massa sovint també impregna l’esport de base i amateur. La sèrie documental combina el testimoni dels protagonistes, les veus de persones que han viscut de prop la seva trajectòria, les imatges d’arxiu i infografies diverses, donant un pes central a l’animació que narra allò que es va explicant en tot moment.

Una de les vuit històries la protagonitza Surya Bonaly, probablement la més coneguda de totes les que conformen la sèrie perquè en els darrers anys diversos mitjans han reivindicat el seu llegat esportiu i extraesportiu. La seva història també s’ha viralitzat a través de les xarxes socials i ho celebrem: no sempre una esportista d’elit és capaç de desmuntar les convencions dels esports tradicionals des de les conviccions. I sens dubte, aquest és el cas de la francesa.

Surya Bonaly és principalment coneguda pel seu salt mortal enrere dut a terme durant la rutina lliure dels Jocs Olímpics de Nagano de 1998 davant l’estupor dels jutges i l’eufòria dels aficionats. El salt no s’ha vist més en competicions oficials des d’aquell moment però Bonaly no hi ha tingut res a veure: era una maniobra prohibida des de 1976.

Aquell any el nord-americà Terry Kubicka va decidir anar més lluny que ningú i va fer un espectacular “backflip” fent la recepció del salt sobre el gel amb els dos patins alhora. Aquella acció la va dur a terme en els millors escenaris possibles: la va realitzar durant la final del campionat del món i va repetir experiència als Jocs Olímpics.

En totes dues competicions va quedar força lluny del podi i ràpidament la Federació Internacional de Patinatge va optar per prohibir el backflip en les competicions. Algunes veus apunten que la prohibició responia al fet que qualsevol salt havia de comptar amb la recepció d’un únic peu i d’altres consideren que era una pirueta perillosa i que podia provocar noves lesions. Sigui com sigui, els “backflips” van quedar relegats fora de la competició per als patinadors professionals, entrenaments o competicions no reglamentades.

En aquest sentit, que Bonaly el fes servir en plena final olímpica el 1998 va meravellar i escandalitzar a parts iguals els aficionats al patinatge artístic sobre gel. “Losers” detalla perfectament que el motiu de fer aquell salt va ser la lesió que va impossibilitat a la francesa fer la seva rutina completa. I que davant la seguretat de no poder lluitar per les medalles, va decidir oferir un espectacle grandiós al públic més enllà de normes i prohibicions. No cal dir que va encertar de ple: va acabar desena però probablement aquell salt és el moment més recordat dels Jocs Olímpics de Nagano. Un salt prohibit, una acció per a la història.

Bonaly va tornar a fer una pila de salts com aquell ja com a professional i lluny de les competicions, sempre amb la recepció amb un sol peu, demostrant que per a ella era una acció tan vàlida i bonica com la resta de salts.

Si diem que Bonaly va trencar amb les convencions, però, no ho fem pel seu salt mortal. Molt abans la pentacampiona d’Europa ja havia fet història a la seva manera malgrat quedar-se sense medalla olímpica i sense or mundial. Bonaly trencava esquemes amb naturalitat: d’entrada era una patinadora negra envoltada de companyes, jutges i aficionats blancs. És cert que abans que ella hi havia hagut patinadores afroamericanes a l’elit, però cap d’elles remava a contracorrent respecte al model imperant. Bonaly no només era negra: era la millor atleta de totes les patinadores, la que tenia més capacitat de salt i la que s’atrevia a encadenar figures aèries d’alta dificultat sense parar. Era un remolí d’energia brutal.

Bonaly mai va compartir el criteri dels jutges. En algun moment de la seva carrera va intentar adaptar els seus exercicis, coreografies i vestits a allò que pensava que encaixava en les competicions on participava, però mai va renunciar al seu mètode per brillar: ser millor que les rivals al seu terreny. Probablement la francesa no va aconseguir revolucionar els cànons estètics del seu esport, però sí que va optar per crear-ne d’altres i encendre el debat entre els aficionats. El punt àlgid, sens dubte, la seva manifesta ràbia quan va decidir no pujar al podi i treure’s la medalla del coll en un campionat del món després de veure com la vencedora havia estat capaç de completar molts menys salts de dificultat que ella.

Sabies que… la patinadora que va vèncer Bonaly l’any 1993 al campionat del món també té una història d’allò més interessant? La podeu llegir aquí.

Jutges i premsa, durant la seva carrera, van tractar-la amb molta severitat sense entendre que Bonaly els oferia la possibilitat de recórrer un camí diferent en la mateixa disciplina esportiva. I que era imprescindible entendre que la seva aposta era tan vàlida com la resta. I més enllà del xoc esportiu, hi havia un racisme latent que Bonaly sempre va combatre amb rutines meravelloses a la pista de gel.

Els jutges, al·lucinats amb Bonaly durant la sèrie documental de Netflix

“Losers” és una bona opció per descobrir la figura de Bonaly o de redescobrir-la per a aquells que ja la coneixeu. Una oportunitat d’or per posar en valor totes les seves victòries: talent insubornable, un camí propi, una carrera longeva marcada per la persistència, una confiança en si mateixa que la feia capaç de desobeir l’entorn i trencar les normes quan ho considerava oportú i la constatació pràctica que el talent no depenia del color de la pell encadenant exhibició rere exhibició més enllà de les notes que apareixien als marcadors.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!