Nicolas Mas: la retirada del gran capità de la USAP

mas

Nicolas Mas es retira. El jugador rossellonès no ho ha fet públic però aquesta setmana ha transcendit que ja ha comunicat al Montpeller, el seu actual club, que no vol allargar el seu contracte tal i com li han proposat i que, als 35 anys, donarà per acabada la seva singladura esportiva. No és una retirada qualsevol pel rugbi català. Nicolas Mas ha estat el darrer gran símbol de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà, el gran capità que va aixecar l’escut de Brennus després de mig segle de sequera a les vitrines catalanes.

Esportivament, Mas ha estat considerat un dels millors pilars drets del món de la darrera dècada. Fort i rabassut, la seva perícia, potència i resistència l’han convertit en un davanter temible pels rivals, tant quan jugava amb els colors blaus o de la senyera, defensant el gran club de la seva vida, com en cadascuna de les 85 vegades que va ser internacional pel 15 del Gall. Mas ha jugat fins a tres Campionats del Món i va ser un dels puntals de la França que, per sorpresa de tots, es va plantar a la final de Nova Zelanda 2011 i va tenir els All Blacks contra les cordes.



Una indisciplina seva, per cert, va acabar costant un cop de càstig decisiu pel que la seva imatge amb les mans al cap conscient de l’error comès és un dels records inesborrables del dia que van estar més a prop de la glòria mundial per tots els aficionats francesos. Pillier indomable, perspicaç a l’hora de guanyar o girar la melé com pocs, Mas ha guanyat dos cops el Sis Nacions i guarda especial bon record del Grand Slam del 2010. El tombant de la primera dècada del segle és la seva època de més glòria esportiva.

Mas, preparat per una melé contra Irlanda

Ell va aixecar el planxot

La retirada de Mas ens remet a tots, de forma indissociable, a l’inoblidable 6 de juny del 2009 quan a l’Stade de France de París Nicolas Mas liderava la USAP que s’imposava a Clermont i provocava el deliri de l’afició com a millor equip de l’any a França. Aquella final, jugada amb el suport de 30.000 catalans que hores abans havien col·lapsat el Camp de Mart als peus de la Torre Eiffel, és el colofó històric a una història que Mas, en tot moment, va saber contextualitzar. Ell, jugador de club, sabia com ningú més aquella nit el que suposava aquell triomf.

Des de l’any 1955 que no s’aixecava el carismàtic trofeu que s’atorga al campió de França, el conegut com a ‘planxot’, l’escut de Brennus. Ell va parlar de la catalanitat i del simbolisme.




No tots els dies dels més d’onze anys sota la disciplina dels catalans van ser alegries per a Mas. Ell ja hi era en la nefasta final de la Copa d’Europa del 2003. Nefasta primera part, hauríem de dir, ja que després de desaprofitar els primers 40 minuts l’equip va convertir el tradicional “quart d’hora català” en tot una part contra el rellotge i el marcador. Mas també va ser la imatge del desembarcament de l’equip a Barcelona i d’aquella inoblidable tarda en què als quarts de la llavors Heineken Cup es va guanyar al Toulon de Johny Wilkinson en un Estadi Olímpic Lluís Companys ple a vessar. Però també, ja fora de l’equip, va veure com contra el mateix equip i també a Barcelona, la USAP posava un peu i mig a la Pro2, fa dues temporades, en el primer descens de la història de l’entitat.

Va marxar a Montpeller, acceptant una oferta com totes les que havia dit que no, fidel al seu club, durant més de 10 anys. Mai van ser els diners el motiu pel que va jugar i, de fet, se li va arribar a escapar que si la USAP tornava a dalt podria tornar-hi per acabar la seva carrera. Amb l’equip bregant a segona contra els rivals i la seva pròpia irregularitat i un Mas que ja es va retirar internacionalment després del darrer Mundial, les lesions i el cansament semblen haver portat el de Perpinyà a la decisió de posar punt final a la seva trajectòria. El rugbi perd un pilar, per posició i per importància. Montpeller, un jugador clau. Els usapistes, el seu darrer gran ídol. Els catalans, però, guanyem encara més un mite. Gràcies, Nicolas.

USAP, els guerrers de Losange.
Documental sobre la història de l’equip amb aparició de Mas.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!