“Quan tens una discapacitat, l’esport t’ajuda a veure que ets capaç de moltes coses” Parlem amb el jove Ariel Schrenck, nadador de l'equip de natació adaptada del CN Mataró, qui des que va unir-se a l'equip no ha deixat de sumar èxits

La natació està des de sempre a la família de l’Ariel, sobretot per part de mare. De sis germans, la seva mare i els tiets van ser tots nedadors, entrenats per l’avi. Inclús dos d’ells van arribar a ser campions nacionals a Argentina, on va néixer el jove. L’Ariel va néixer amb una discapacitat al braç esquerre, on li falta la mà. Però això no va ser cap impediment perquè de ben petit ja tastés l’aigua. Des dels sis mesos amb la matronatació, més endavant l’avi ja el va llançar a la piscina i als cinc anys va començar a fer cursets. Dos anys més tard, va passar a entrenar al club on ha estat durant 11 anys, i els tres últims els ha combinat amb Mataró. El jove nadador explica que no pot estar molt de temps sense entrar al mar o a la piscina, on se sent molt a gust amb la calma i la tranquil·litat que li transmet estar rodejat de blau.

Confessa que quan era petit, els nens li feien alguns comentaris que “feien mal”, però que a mesura que s’ha fet gran ha après que no val la pena fer-los cas. Per a ell, el seu braç no li ha estat mai cap impediment. “Sempre que havia de fer alguna cosa específica per la qual es necessiten les dues mans – explica –buscàvem la manera d’adaptar-ho”. La seva filosofia de vida és buscar la manera de fer les coses abans de dir el ‘no puc’. I així han arribat les recompenses al seu treball i esforç dins la piscina, entre les quals hi ha els recents or als 200 m estils, bronze als 100 m lliures i bronze als 100 m papallona al Campionat d’Espanya de fa dues setmanes, o proclamar-se millor nedador al Campionat AXA de Promeses Paralímpiques.


Com valores els resultats del Campionat d’Espanya?

Va ser un campionat molt difícil perquè va ser el mateix cap de setmana que la selectivitat i això em va afectar molt. Veníem amb un molt bon ritme d’entrenaments fins a la setmana anterior i jo em veia molt capaç de fer un bon campionat, però el fet d’estar sota la pressió dels exàmens i els horaris… Estava a la universitat de 8 a 18 h, arribava a casa molt cansat i després anava a entrenar, tot i que realment era per nedar una mica per no perdre la forma. Divendres vaig fer l’últim examen, vaig agafar l’avió cap a Tenerife i no em va donar temps a entrenar a la nit, quan sempre és molt important nedar el dia del viatge.

Com va repercutir aquest fet?

Dissabte ho vaig notar molt, sobretot al matí. L’esquena no em va sortir bé i me la vaig prendre més com una prova per entrar el campionat i situar-me. I el crol, arran de no estar acostumat als ritmes, em va sortir malament l’anada i a la tornada no hi havia manera de recuperar-ho.

Però vas fer tres medalles.

Sí, sí [riu]. Dissabte va ser molt negre perquè jo em jugava fer les mínimes pel mundial, als 100 m lliures, als 50 m lliures i al 4×100 lliures i no va anar com esperàvem, tot i que vaig fer el bronze en la primera. El diumenge em vaig centrar en passar-ho bé.

I va anar millor.

La 200 m estils era una prova on sabia que tenia opcions a guanyar i que els punts anirien molt bé al club per la classificació. Tot i veure que un company de selecció havia baixat molt la seva marca i seria molt difícil guanyar-lo a punts, ho vaig donar tot i va sortir molt bé. I just després d’aquesta prova, va venir el seleccionador a dir-me que havia estat seguint el meu treball durant tot l’any i que comptaria amb mi per anar al Mundial de Londres. Així que em vaig posar molt content. I mitja hora després, ens van dir que havíem quedat primers com a club. El que havia començat negre va acabar sent una festa molt bonica.

Com encares el Mundial de Londres [del 9 al 15 de setembre]?

Ara tenim més o menys 60 dies, que són 10 o 11 setmanes. Hem estat parlant amb en Roger i la Maria, els meus dos entrenadors, i tindrem quatre setmanes amb molt volum de treball, i en les quals ja espero que ho passaré bastant malament [riu], i després 3 setmanes de potència i força i 3 setmanes per afinar de cara al campionat.

Quan viatges cap allà?

Crec que el dia 5. Jo he de viatjar abans perquè he de passar la classificació on estableixen la categoria en la qual has de competir. En el meu cas, mesuren el braç dolent i el braç bo i et designen uns punts i et classifiquen per discapacitat física. Una vegada fas els 18 anys s’entén que no creixeràs més i quan et fan la prova ja queda per sempre. Però com que jo encara no els tinc, me l’han de tornar a fer i, per la pròxima vegada, em tocarà fer-la de nou.

Va ser a partir dels 16 anys que vas començar a despuntar, arran de quedar primer a l’AXA Promeses Paralímpiques i la plata als 4×100 m estils i el bronze als 4×100 m lliures a l’Europeu.

He nedat tota la vida, però fins fa tres anys no coneixia el món de natació adaptada. Guanyar l’AXA va ser molt inesperat. Havíem estat entrenant per fer un molt bon campionat amb piscina curta, però no esperàvem guanyar. Vam fer un cap de setmana molt bo. Jo venia de fer 60 segons als 100 m lliures, i el cap de setmana abans vaig fer-ne 59 i el següent, a l’AXA, 58. No és una cosa molt habitual baixar un segon per cap de setmana.

Com recordes el moment de saber que eres guanyador?

Va ser una sorpresa. Competim nois i noies per igual, i crec que les últimes tres o quatre edicions les havien guanyat nadadores. De fet, jo pensava que guanyaria la Maria Polo. Jo estava fent-me una foto amb el meu equip, pensant que havia quedat segon o tercer, i quan em van cridar per megafonia vaig córrer pel voltant  de la piscina per arribar a l’entrega de premis. M’ho vaig passar molt bé.

Ariel Schrenck, en el Campionat d’Espanya AXA de Promeses paralímpiques

Darrere aquests èxits, quantes hores d’entrenament hi ha?

Moltes [riu]. Entre setmana entreno de 20 a 21.30 h a l’aigua, i alguns dies vaig a les 18 h depenent de si he de fer gimnàs o no. Això al CN Riembau (Platja d’Aro). Els dissabtes i els dilluns o dimecres al matí, de 9.30 a 11 h, entreno al CN Mataró. La veritat és que arribo trencat a casa i no serveixo per res, però donar-ho tot a l’entrenament em dóna felicitat. Sempre dic que si això no t’agrada, és impossible.

Com es porta el fet d’entrenar a dos clubs alhora?

Hi ha una relació establerta entre els dos entrenadors de Mataró, el Roger Cruanyes i Maria Folgado, i el d’allà, David Saez. El Riembau és un club molt petit, no es pot comparar. A l’entrenament som només quatre i és un club que no competeix a un alt nivell.

És diferent l’entrenament amb l’equip de natació adaptada de Mataró i el de convencional a Platja d’Aro?

És diferent en el sentit que en l’entrenament a Mataró, a l’hora de fer el bloc dur, no tinc ningú al costat que em porti. Sóc la segona classe més alta que hi ha al club i, per qüestions físiques, no anem al mateix ritme. Jo sempre he dit que m’ha ajudat molt entrenar en natació convencional, perquè de petit sempre volia estar el més a prop possible de la resta de l’equip. Nedar amb algú al costat, darrere o davant, em permet tenir una referència i només m’he de preocupar de mantenir la mateixa distància.

Com vas arribar al CN Mataró?

Vaig tenir molta sort que la quarta jornada de lliga de la natació adaptada coincideix amb els Jocs Catalans, que es van celebrar el 2013 a la piscina del Riembau, on nedo. Aleshores sabia de l’existència dels Jocs Paralímpics, però no de la lliga, equips o campionats de natació adaptada. Jo anava fent amb el meu equip convencional i de cara al futur ja veuríem… tampoc semblava que m’anava a dedicar a la natació. Quan en vaig saber l’existència vaig voler apuntar-me a la federació però mai trobava el moment, fins que el 2016 vaig fer el pas. Em vaig apuntar com a independent i el Mataró em va veure i em van dir de fitxar.

I com va anar el canvi?

Ells em van veure al Campionat d’Espanya per comunitats, i van veure que feia bons peus. Va ser graciós perquè com que jo estava en un club on no competíem, els entrenaments no eren molt forts. I quan em van portar al CN Mataró, en Roger es va posar les mans al cap dient “Mare meva, a qui hem portat”. Era un desastre, no sabia entrenar. Però de mica en mica i amb paciència vam anar fent. Aquí a Mataró tenim un grup molt bonic, tots som amics, fem broma i ens ho passem molt bé. És molt important tant l’entrenament com tenir un bon ambient al grup i motivar-nos entre nosaltres.

Va ser el moment de posar-te seriosament amb la natació?

Jo sempre he sigut molt competitiu, però al Riembau ho he estat dins d’uns límits, perquè no tenia molt de nivell, no hi ha molts nedadors i els bons marxaven. I quan vaig venir al Mataró vaig veure que si volia anar en serio, havia de venir aquí a entrenar. En aquell moment també els entrenaments van passar a ser més durs a Girona. La millora es va notar de seguida: vaig començar a baixar temps, vaig millorar en temes tècnics, en estils… Jo tenia una base i aquí la vam explotar.

Ariel entrenant al CN Mataró | Daniel Ferrer

 

I trobar la natació adaptada, ha fet replantejar-te el teu futur a l’aigua?

Va ser un moment de pensar que ja havia trobat un lloc on podia competir realment, on tenia totes les opcions de guanyar. Després arribes i veus que no és tan fàcil perquè també hi ha gent molt bona. Però abans, quan anava a competicions de natació convencional, el meu objectiu era guanyar a algú de la sèrie; mai mirava les classificacions generals. I quan vaig descobrir la natació adaptada vaig veure que podia fer coses.

Com et planteges els estudis després de fer la selectivitat?

Vull estudiar Ciència i enginyeria de dades a la UPC; esperem que entri. En principi, he agafat l’any partit per poder-ho combinar amb la natació, i la idea és mudar-me a Mataró l’any que ve per entrenar aquí cada dia. És l’any anterior als Jocs i sé que serà un any dur, però jo ara aposto més per la natació que pels estudis, perquè al final la natació és ara i estudiar ho puc fer més tard.

Suposo que com a esportista, el teu gran objectiu és anar a uns Jocs, no?

El meu objectiu és anar-hi el 2020 i el meu somni és fer una medalla en uns Jocs. Del color que sigui [riu].

Què has de fer per poder classificar-te?

A l’octubre sortiran unes mínimes, per prova i per categoria, que has de complir en alguna competició oficial, amb piscina de 50 m i amb cronòmetre electrònic. Crec que hi ha temps des del gener fins als voltants del juny per fer-la. El Campionat d’Espanya sol ser l’última prova per optar-hi.

Avui dia, hi ha molts equips dedicats a la natació adaptada, hi ha els Jocs Paralímpics… com ho reps?

Trobo que és una cosa que fan molt bé. De fet jo vaig fer el meu Treball de Recerca sobre això. De com al principi els Jocs Olímpics i Paralímpics estaven molt separats i de mica en mica els han anat ajuntant. Avui dia encara són entitats diferents, però almenys aconseguim que es facin a la mateixa seu i s’està mirant l’opció de disputar-los en simultani. Crec que dóna molta visualització al fet que som molt capaços i demostra que tenir una discapacitat no et condemna de per vida a ser un ‘pobrissó’. Som iguals o més capaços que qualsevol altre a fer un esport o qualsevol cosa.

I normalitzen una situació.

Jo perquè vaig néixer amb la discapacitat i ho tinc tan integrat fins al punt que mai hi penso i, quan m’ho diuen els nens petits, penso “ostres, és veritat”. I quan em ve un infant i diu “Uala, no té una mà”, vaig, li explico i no passa res. Trobo que no hauria de ser una cosa tan impactant. És una realitat que hi ha persones que neixen així o pateixen accidents, i són iguals que tots. Trobo molt malament tractar de menys una persona que tingui alguna discapacitat, ja sigui en el sentit de menysprear-la o d’ajudar-la en accés. A casa, és evident que hi ha coses que no puc fer i que no se m’han demanat, però mai m’ha agradat que em protegeixin de més. Però per exemple, la meva àvia un dia em va demanar que l’ajudés amb unes caixes i em va començar a carregar una, dues, tres… fins que li vaig dir, ja està bé, que si no, no puc. A ella també se li havia oblidat. Això m’agrada molt més que no pas que em diguin: “porta una caixeta que no et passi res”. L’esport ajuda molt quan tens una discapacitat a veure que ets capaç de fer moltes coses.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!