L’esport infantil, eina d’integració i apoderament Multitud de casos als Països Catalans de transformació des de la base

Sabadell s’ha despertat aquest final d’agost amb un cartell singular: «Es busquen nens de 6 a 12 anys per a un equip de futbol infanti mixt autogestionat. Entrenador: Oleguer Presas», diu. Tot plegat acompanyat d’un escut, el del Futbol Club Caserna, que fa referència a la Caserna de Sabadell, espai on s’entrenarà l’equip.

La iniciativa té, doncs, dues peculiaritats. La primera és que sorgeix del col·lectiu Volem la Caserna, la plataforma ciutadana de Sabadell que lluita per la recuperació de l’espai que havia estat fins al 1998 la seu de la Guàrdia Civil a la ciutat del Vallès, i que des del juny del 2017 està ocupat per un col·lectiu autogestionat que en reivindica l’ús. La segona és l’entrenador, Oleguer Presas, exfutbolista del FC Barcelona i l’Ajax, entre d’altres, amb un ampli palmarès en el qual figuren lligues espanyoles, holandeses i una Lliga de Campions, entre d’altres. La trajectòria de Presas ha estat molt vinculada, però, als moviments socials de la seva ciutat, Sabadell, i per tant la seva involucració en un projecte així no hauria de ser una sorpresa.

El projecte de l’equip de futbol de la Caserna s’emmarca en l’autogestió i la idea de crear un club en el qual l’esport estigui a l’abast de tothom, lliure de sexisme i de racisme, capaç de generar vincles de companyonia i de treball en equip.

Clubs amb principis

De punta a punta dels Països Catalans podem trobar exemples de com l’esport s’utilitza per anar precisament més enllà de l’objectiu aparent que persegueix i serveix d’arma per apoderar els participants.

Gervasio Deferr és, podríem arribar a afirmar amb seguretat, el millor gimnasta que ha vist mai el nostre país, amb permís de Joaquim Blume. Guanyador de dos ors olímpics en salt de poltre a Sydney 2000 i Atenes 2004, plata en terra a Pequín 2008 i amb diverses medalles en Campionats del Món, la seva trajectòria ha anat de bracet amb l’esport més enllà de la seva retirada. Per això, després d’involucrar-se al Centre d’Alt Rendiment (CAR), on els matins entrenava l’equip nacional espanyol de gimnàstica, el 2010 va decidir obrir un gimnàs al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs: el Club Gimnàstica La Mina – Gervasio Deferr.

Els principis eren i són clars: aconseguir que alguns nens que es passaven el dia al carrer després de l’escola ara puguin introduir-se en un món desconegut per a ells que els permeti aprendre els valors de l’esport: disciplina, respecte i superació. Per això, la filosofia de Deferr no es guia pels resultats: quan un alumne entra al club, se li demanen les notes de l’escola. No els val només treballar la part esportiva, sinó que el que busquen és oferir una eina que els permeti entendre que faran gimnàstica si abans fan el que han de fer a classe. La idea és veure els infants com a tals i no com a gimnastes, i involucrar també pares i professors en el procés.

Deferr, però, no va ser el precursor a l’hora de portar l’esport a la Mina. De fet, es va inspirar en un projecte d’un excompany seu al CAR, l’exlluitador de lluita lliure Juan Carlos Ramos. Format al Club Lluita Sant Adrià, de Sant Adrià de Besòs, localitat on s’havia desplaçat després d’uns primers anys a les barraques de Montjuïc, Ramos va acabar entrenant-se al CAR de Sant Cugat, sent campió estatal en set ocasions en tres categories de pes diferents i amb una destacada carrera internacional en la qual va participar en Mundials i Europeus.

L’any 2001, tot just després de retirar-se, va impulsar el Club de Lluita Olímpica La Mina. Des del treball de base, el club ha arribat a veure com un dels seus membres, Taimuraz Friev, participava en els darrers Jocs Olímpics, a Rio. Ramos, que l’any passat va ser detingut en una operació antidroga, explica sovint que la lluita és una eina de transformació per al barri: «Els valors que inculquem als joves es transmeten al barri de la Mina. Tot allò que els ensenyem es veu reflectit als carrers. Intentem millorar-los les vides, esclar, però també la vida del barri».

El Marítim de València

València també té exemples de clubs on l’esport és l’excusa. El Cabanyal, per exemple, acull la Sala d’Esgrima Marítim València. La relació entre aquest barri de València i l’esgrima ve de lluny. No obstant això, el club es va desplaçar a Benimaclet perquè li van oferir unes instal·lacions esportives d’alt rendiment i el Cabanyal va quedar orfe. Lluny de resignar-se, José Manuel Orduña va decidir el 2015 deixar el seu lloc a la Sala d’Armes València i, juntament amb els alumnes i pares, muntar un nou projecte.

Al Marítim de València ningú cobra: el club es mou per l’interès de voler aportar al Cabanyal una alternativa d’oci relacionada amb l’esport a l’abast de tothom. De moment, els resultats són excel·lents. Els equips sèniors masculins i femenins ja són a la Divisió de Plata espanyola, i en categories inferiors van aconseguint bones marques en campionats locals i nacionals.

El cas de Palma-Bellver

A les Illes també hi podem trobar exemples. Son Gotleu, a Palma, ha estat notícia als mitjans més d’una vegada per episodis puntuals de violència fruit de la crisi econòmica i la droga, que l’ha castigat durament. Malgrat tot, els infants hi tenen un oasi on s’obvien els seus orígens i la seva qualitat: el club de futbol Palma-Bellver. En aquest equip hi tenen lloc tots els nens, des dels que juguen bé a futbol fins als que no en toquen ni una, sense tenir en compte si poden pagar la fitxa que marca la federació balear o no.

Fina Rodríguez, presidenta del club des que es va fundar, explica que s’ha hagut d’enfrontar a molts estereotips, insults dirigits als seus infants i problemes per tirar endavant el seu club, un punt de trobada en el qual tots juguen sense cap problema: gitanos, africans, sud-americans, asiàtics i espanyols, fet que demostra als adults del barri que la convivència és possible.

Ja sigui a Sabadell, la Mina, el Cabanyal o son Gotleu, l’esport és, doncs, una eina d’integració i apoderament per als infants, que hi veuen un recurs amb el qual aprendre a organitzar-se i evadir-se d’una realitat quotidiana complicada. Falta que aquesta manera de veure el món l’apliquin quan arribin a l’edat adulta.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!