Les lliçons del desert: El Dakar des de Dins

llicons_1

// Una reportatge de Marta Garcia // Periodista de Catalunya Ràdio //

Encara recorde ixe dia d’octubre del 2006 quan Ricard Torquemada,
aleshores cap d’esports de Catalunya Ràdio, me va cridar al despatx. “A tu te faria il·lusió cobrir el Dakar?”. I de seguida, aixina impulsiva com sóc, li vaig dir: “Hòstia sí!! Però… jo de motor no en sóc gens especialista”. Crec que la segona part de la frase la vaig amollar en molt poquets segons de diferència, conscient que igual m’havia llançat massa ràpid a la piscina, tenint en compte que no controlava massa el món dels esports de motor.

La resposta del Ricard me va tranquil·litzar de seguida. Més que tranquil·litzar-me (els nervis van estar sempre presents gairebé fins a tornar a casa després de cobrir el meu primer Dakar), les seues paraules em van reafirmar que la meua decisió era la bona. “Això no em preocupa. És la teva feina i ja t’hi posaràs. T`ho pregunte sobretot pel tipus de viatge que és, per tot el que comporta. Et ve de gust, ho faries?”. I n’he fet 8.

Vaja, realment han sigut 7 Dakars i un NO Dakar, com m’agrada dir-ho a mi. I ho escric en majúscules perquè el que va suposar i el que vaig aprendre allà va ser majúscul. Tot i que no es va fer, també compta en el meu particular palmarès. Els pilots ho fan, perquè diuen que també cal tindre present la preparació que van fer per arribar a Lisboa (punt de partida d’eixa edició), però el Dakar 2008 no es va arribar mai a disputar. Jo també el compte. Perquè si bé no vaig explicar qui va guanyar eixa edició, qui se va emportar més etapes o com se va desenvolupar la competició, sí que vaig haver de cobrir un dels moments complicats en la meua aventura dakariana. “Bon dia a tots. Bon dia, amics del Dakar. A tots els que heu vingut aquest any, gràcies per ser aquí. Us he de donar una mala notícia: el Dakar 2009 no es disputarà”. Me pense que eixa va ser la primera vegada que vaig treballar de manera estressadament… agradable. Agradable i estrès….sí, els periodistes som aixina. Estava a soles. Si el Dakar 2007 ha sigut el primer gran esdeveniment que vaig cobrir, el de 2008 el podria qualificar com el primer gran contratemps que he seguit de ben a prop. Les reaccions se succeïen de manera frenètica, i gairebé sense temps per decidir què era el més important, me trobava en antena explicant tot allò que estava passant. També va ser la primera vegada que me va tocar consolar i animar alguns pilots. Les llàgrimes que vaig vore ixe dia en el Centro Cultural do Belem també me resulten difícils d’oblidar. I també és el moment que ha canviat el Dakar. Àfrica ja és passat en la història d’esta competició. I Sud-amèrica és un present consolidat… i el futur.

llicons_2

La millor manera d’explicar la diferència entre un i altre Dakar, l’africà i el sud-americà, és la frase que algú va dir un dia i que ara contínuament se repetix en el bivouac: “el Dakar ha dixat de ser una gran aventura, per passar a ser una gran competició”. I no falta raó. Àfrica era tot romanticisme. Autenticitat en estat pur. L’entorn era simple. I eixa, precisament, era la seua màgia. Treballar era complicat per les condicions, però en això radicava el seu encant. La quasi impossibilitat de solucionar els problemes tècnics, per exemple, et feien treballar amb un sisè sentit. Patir-ho tot molt més. Però també viure-ho molt més intensament. A la vegada, les exigències tenien més permissivitat. En Sud-amèrica això no passa. No valen excuses. Estàs en un Dakar, sí. Enmig del desert, sí. Però els problemes sempre acaben tenint solucions. I això fa que l’autoexigència siga màxima. El que sí que se manté, tot i el canvi de continent, és la sensació de privilegi, de formar part d’una cosa extraordinària, de ser els ulls i la veu d’aquells que no estan i no s’ho poden ni imaginar. No cal ser valent per cobrir un Dakar, però sí que cal estar disposat a renunciar a certes mínimes comoditats, a tindre una ràpida capacitat d’adaptació i a introduir-te en un món amb molta passió. Si no, seria realment difícil poder-ho cobrir com cal. Tindre una mirada pura i a la vegada molt curiosa. En definitiva, periodisme.

Després, allà, tot és molt intens. Les coses bones són molt, molt bones… i les roïnes també ho són molt. És la intensitat d’una competició dura com el Dakar, i d’una aventura tan personal com esta. Personal perquè se mesclen molts sentiments, i perquè convius amb els pilots, mecànics, metges, organització… tots en un mateix nivell. Personalment, no conec cap competició esportiva en el món, i d’una magnitud com esta, on compartisques tant amb tots els estaments que la formen. Menges el mateix que els pilots; dorms en les mateixes condicions que els mecànics o metges; viatges en els comodissims Hèrcules de l’exèrcit i uses les mateixes dutxes que tots ells.

Ah, les dutxes! Ixe moment tan màgic i tan… com definir-ho? No pots anar a un Dakar pretenent estar net i impol·lut tot el dia. No pots anar a un Dakar pretenent dutxar-te amb un bon xorro d’aigua, calenta, amb pressió… no. No pots. Perquè, si no, no seria un Dakar. Espavilar-te a trobar el millor moment per a la dutxa és tota una experiència. Al final, és qüestió de prioritats. Penses: m’encantaria anar-me’n a dormir ben neta i triaria el moment de la dutxa com el de just abans de ficar-me dins el sac, si no fóra perquè, a ixes hores, les dutxes estan, ehem, gairebé inservibles? Quan disposes d’unes 15 dutxes per a 2000 persones (unes 6 per a un centenar de dones), a última hora del dia allò està, diguem-ho aixina, molt poc abellidor. Per tant, la ràpida experiència fa que decidisques dutxar-te just en arribar al següent bivouac, a primera hora del matí, just abans de començar la jornada… que és quan les dutxes estan més netes!

En açò del Dakar, com en la vida, i com se diria en castellà, “cada maestrillo tiene su librillo”. He dit ràpida experiència. Sí. S’aprèn ràpid en un Dakar. Molt. De vegades massa i tot. S’aprèn, sobretot, a gestionar els sentiments. Perquè aixina no afecten tant a la faena de dia a dia. T’acostumes a acceptar les coses tal com vénen. I adaptar-te a totes les situacions. Però, tot i que gairebé n’he viscut cada any que he anat, lo que més costa és portar bé la mort. És difícil. Molt. Perquè se crea un ambient gèlid i tens. Perquè quan veus que el servei de premsa del Dakar, bastant refrectari a donar informació de qualsevol tipus, se mobilitza i te diu que no te’n vages massa lluny de la carpa de premsa, saps que alguna cosa està passant. I no és bona. Quan comença a córrer el rumor que hi ha hagut un mort, se t’atura el cor i la respiració. I desitges amb totes les teues forces que no siga “un dels teus”. I per “un dels teus” s’entén algun dels pilots amb els que tens més relació. Perquè n’informes cada dia. I perquè ja són tants anys, que els coneixes un poquet personalment. I quan lliges el breu comunicat de premsa anunciant la mort d’un pilot, se t’encongix el cor… i alhora respires dramàticament alleugerida perquè no és “cap dels teus”. Sorprèn com ells, els pilots, tenen molt assumit que això passa i que els pot tocar. I t’acostumen donant una lliçó. Eixa és, sense dubte, la pitjor part d’un Dakar, perquè és la pitjor part de la vida.

llicons_3

La millor, en canvi, són les llàgrimes de l’últim dia. El podi final. És allà on veus les cares d’alegria; l’esgotament total que queda emmascarat per la satisfacció d’haver complert els objectius; il·lusions en estat pur. Plors, abraçades i passions. Res és més gratificant que ixe podi final. I cal felicitar l’organització per la idea de premiar i donar protagonisme a tots i cadascun dels pilots que han completat el Dakar. Tots ells tenen el seu moment de glòria (que poden compartir amb els seus mecànics i la resta de l’equip) dalt del podi al recollir el trofeu del tuareg que els qualifica com a “finishers” del Dakar, el raid més dur del món. Ací tots són iguals. Perquè el Dakar també aporta un tret especial i diferencial, l’admiració de tots per tots. Els pilots més humils adoren els capdavanters per la velocitat que adquirixen i el nivell competitiu, i estos, els que guanyen, no dixen d’avalar l’esforç sobrehumà que fan els altres pilots, amb equips humils o, fins i tot, competint sols. Tot té la seua dificultat. Tot té la seua recompensa.

Jo he sigut una privilegiada per poder viure i compartir això amb els oients de Catalunya Ràdio. Des de descobrir nous paisatges, països, cultures i tradicions a compartir l’amargor de qui no complix objectius i s’ha de retirar, o de percebre en primera persona el somriure etern del gran campió. Des de conèixer en primera persona el preu de la victòria, a aprendre a interpretar quan s’aproxima una tempesta d’arena enmig del desert. I, sobretot, he après a sentir-me feliçment insignificant i lliure en este món. La immensitat del desert t’ensenya que ho som tot i, alhora, no som res.

llicons_4

// Una reportatge de Marta Garcia @martaxicue // Periodista de Catalunya Ràdio //

Ja tenim aquí la Fosbury 34!