Les lleones del ring

La boxa és un dels esports més durs i exigents que existeixen, i el pensament dominant ha fet la resta perquè sempre hagi estat considerat com un assumpte viril. La lluita intrèpida d’unes quantes pioneres ha aconseguit que emergeixi la seva versió femenina, però la igualtat entre l’home i la dona és lluny de ser una realitat també en tot allò relacionat amb aquesta pràctica esportiva. Malgrat tot, cada vegada són més les dones que reivindiquen el seu lloc en el quadrilàter.

Text: Javier Lezaola / Fotos: Joaquín Gómez Sastre

La boxejadora Fátima Martín, durant una pausa del seu entrenament diari al Club de Boxa Elx. / Joaquín Gómez Sastre

La boxejadora Fátima Martín, durant una pausa del seu entrenament diari al Club de Boxa Elx. / Joaquín Gómez Sastre

Marian Martínez i les germanes Ariadna i Fátima Martín són tres d’elles. Fàtima, la més jove, és l’única que ha debutat ja, i és que encara que cada vegada són més les dones que es posen els guants, a moltes no els resulta fàcil trobar una rival per combatre oficialment. Marian i Ariadna ho estan comprovant, tot i que esperen estrenar-se aviat. Els entrenaments són intensos: corda, esprints, tècnica, velocitat … Avui, amb les mans embenades i els guants de deu unces a lloc, toca espàrring. Però no només cal enfrontar-se a l’exercici i als cops. També als prejudicis.

¿Massa violència? “Hi ha qui pensa que estem boges, que això és com anar a pegar-se; no veuen la part tècnica“, lamenta Marian. Fàtima incideix que “qui sap de boxa, sap que això no és puja al ring i pega’t“, perquè “pegar no és el més important; de fet, el més important en la boxa no són els braços, sinó les cames“. I l’Ariadna va més enllà: “Quan no coneixes aquest món, esperes que estigui ple de gent conflictiva, agressiva … però després és tot el contrari, està ple de gent súper noble que t’ajuda en tot“.

¿Morbo? “Hi ha gent per a tot -adverteix Fàtima-, hi ha gent que va a un combat per la morbositat de veure barallar-se a dues noies, però n’hi ha d’altres que hi van perquè els agrada la boxa; de fet, normalment, les dones no som tan fortes com els homes, però som més tècniques que ells“.

¿Poca feminitat? “Suposo que som més brutes que altres dones, però jo sóc femenina, perquè sóc dona -aclareix Fàtima- el que sí és cert és que una pija no podria ser boxejadora, perquè es trenca una ungla i es queixa, però nosaltres també ens arreglem i tota la resta“. Ariadna coincideix amb ella: “Sense aquest punt de bèstia no pots dedicar-te a això, cal tenir el punt aquest de força, de rauxa, de machote, de jo puc amb tot … però quan volem, som femenines“. “Sabem pujar-nos a uns talons quan volem fer-ho“, ironitza Marian.

Detall dels punys embenats de la boxejadora Fátima Martín abans de posar-se els guants. / J.G.S

Detall dels punys embenats de la boxejadora Fátima Martín abans de posar-se els guants. / J.G.S

La boxa femenina viu una nova i prometedora etapa des de la passada olimpíada. La de Sant Louis 1904 ja va acollir una demostració, però ha calgut esperar més d’un segle, fins a Londres 2012, per veure-la inclosa en la llista oficial d’esports olímpics. I tot per motius sexistes, cosa que moltes boxadores coneixen de prop.

A la Fàtima sempre li ha atret la boxa, però no es va decidir a practicar-la fins fa tres anys, quan va finalitzar la seva relació amb un xicot a qui la idea “no li agradava gens“. Marian ha fet esport tota la vida, encara que no va decidir a pujar al ring fins als 32 anys, i ho va fer tot i la incomprensió del seu entorn més proper: “Em va costar el meu matrimoni”, diu qui comparteix nom amb la seva púgil de referència: Marian Lady Tiger Trimiar, l’afroamericana que el 1987 va protagonitzar una vaga de fam d’un mes pels drets de les dones en la boxa.

I és que, als Estats Units, el final dels setanta, la dècada dels vuitanta i el principi dels noranta del passat segle van ser anys de protestes de dones com Jackie Tonawanda, Gail Grandchamp, Cathy Davis o la pròpia Marian Trimiar per aconseguir una llicència que els permetés boxejar oficialment. El 1993 -després que la jove Dallas Malloy guanyés un judici federal per discriminació sexual-, Estats Units regularitza la boxa femenina. Tres anys més tard, les boxadores Christy Martin i Deirdre Gogarty combaten abans d’una baralla entre els mítics Mike Tyson i Frank Bruno, i acaben eclipsant el combat principal. Des de llavors, se succeeixen els països que regularitzen d’una o altra manera la boxa femenina.

Però hi ha més noms propis. La britànica Barbara Buttrick, primera dona en guanyar un campionat mundial reconegut i fundadora de la Federació Internacional de Boxa Femení. La holandesa Lucia Rijker, potser la millor boxejadora de tots els temps. La nord-americana Laila Ali, filla del llegendari Muhammad Ali i campiona del món que no va perdre un sol combat, inclosos els que va guanyar a Freeda Foreman i Jackie Frazier, filles de George Foreman i Joe Frazier, respectivament. La campiona del món irlandesa Katie Taylor, abanderada del seu país i medalla d’or a Londres 2012. Totes elles i moltes altres dones més o menys conegudes han contribuït a catapultar la boxa femenina.

També ho han fet cintes com el documental argentí Licencia número uno (2008), que aborda la història de la campiona del món Marcela Acuña. I, molt destacadament, la pel·lícula nord-americana Million Dollar Baby (2004), guardonada amb quatre premis Oscar, incloses les estatuetes a la millor pel·lícula, al millor director (Clint Eastwood) i a la millor actriu: Hilary Swank, en el paper de Maggie, una cambrera decidida a convertir-se en boxejadora professional.

Esther Páez va ser campiona del món de full contact i és la primera espanyola que va participar en un combat de boxa professional. María Jesús Rosa va arribar a campiona del món. Soraya Sánchez, protagonista del documental La boxeadora (2008), va ser campiona d’Europa. Loli Muñoz, campiona del món de full contact, kick boxing, K1 i muay thai, també és boxejadora professional. Són quatre de les cares més conegudes de la boxa femenina a Espanya, i darrere de cadascuna d’elles hi ha una història de superació que no difereix molt de la de Maria, la púgil a la qual dóna vida Natalia Verbeke en la pel·lícula espanyola A golpes ( 2005). I no tan diferent a les de Fàtima, Marian i Ariadna, tres de les lleones -així els agrada dir-se- del Club de Boxa Elx.

Las boxejadores Marian Martínez i Fátima Martín, durant un combat d'entrenament. / J.G.S

Las boxejadores Marian Martínez i Fátima Martín, durant un combat d’entrenament. / J.G.S

Fátima Martín, amateur, té 25 anys i va al gimnàs quan acaba la seva jornada laboral de 12 hores en una fàbrica. Té cinc combats a l’esquena. “Quan pujo al ring canvio el xip i vaig a donar-ho tot: quan entreno, controlo, però lluitant, em barallo -adverteix- si em peguen i em fan mal, se’m nota i m’enfado, perquè hi ha qui no té cor allà dalt, però jo sí, jo em deixo la pell“. Ha guanyat tres baralles i n’ha perdut dues, una d’elles, en els Campionats d’Espanya disputats el passat mes de març. “Era la meva primera vegada a Madrid, sola, perquè el meu entrenador no va poder acompanyar-me…“, lamenta. “Em van jugar una mala passada els nervis, que són del pitjor que hi ha per boxejar“. No obstant això, li va servir per aprendre, i l’any que ve tornarà “encara amb més ganes“, perquè s’ha proposat ser campiona d’Espanya.

Ariadna Martín té 31 anys i una filla de deu. No feia esport des del col·legi i “no podia veure la boxa ni per la tele“, però va començar a boxejar l’any passat, precisament quan Fàtima, que ja és el seu ídol esportiu, va disputar el seu primer combat oficial. Ho va fer per poder entendre-la, doncs se li feia “molt dur” veure lluitar “des de fora” a la seva germana petita. Però ja no es conforma amb això. “Ara vull combatre, ni que sigui una vegada“, diu. I espera fer-ho l’any vinent. “La meva filla em mata, perquè veure-ho des de baix és una altra sensació i un mal cop pot fer-te mal, però vull saber el que se sent“.

La boxejadora Marian Martínez, concentrada abans de pujar al ring per realitzar una sessió de guants. / J.G.S

La boxejadora Marian Martínez, concentrada abans de pujar al ring per realitzar una sessió de guants. / J.G.S

Marian Martínez té 36 anys i dues filles. Dedica a la boxa una hora i mitja de les dues que dura el descans de la seva jornada partida com a comercial. Al principi, tampoc es va plantejar debutar, “per l’edat i perquè en principi era només un hobby“, però ara sí que vol “viure-ho al cent per cent i combatre“. Tant que ja estan buscant-li rival per a aquest any 2014.

També en aquestes dates -del 24 al 28 de setembre-, el Consell Mundial de Boxa celebra a Mèxic la primera Cimera de Boxa Femení de la història, amb el tracte igualitari a homes i dones i l’impuls, la projecció i l’augment salarial de les boxadores com a principals temes a tractar.

En el camp amateur, un boxeadora espanyola guanya el mateix que un boxejador: 60 euros per baralla. Però en el camp professional, les diferències salarials entre boxejadors i boxejadores es disparen a tot el món, tant que ells es troben entre els professionals que més guanyen -el púgil nord-americà Floyd Mayweather Jr. és l’esportista més ben pagat del planeta- mentre que elles amb prou feines poden viure de la boxa.

Els nois del club ens veuen com a una companya més; a entrenar o al colpejar-nos, som tots companys i entre nosaltres no hi ha discriminació“, però “a nivell de competició no és el mateix, aquí sí que hi ha prou masclisme: les boxadores no disposen de les mateixes oportunitats que els boxejadors i fins i tot les campiones del món han de treballar per poder viure“, assegura la homònima de Lady Tiger. Marian Martínez reclama “que la boxa femenina s’iguali a la masculina, perquè avui les dones estan igual de preparades que els homes, no hi ha diferències; tècnicament és el mateix: calen dos braços i una cintura, i això ho tenim tant les dones com els homes“.

 

Publicat a Pikara Magazine sota Llicència de Creative Commons Reconeixement – No Comercial – Sense obra derivada

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!