La volta al món a dues rodes de la dona nova

Anne Londonderry

Autor: Jordi Collell
Publicat a La Fosbury #8

El que va començar com una juguesca va dur a Annie Londonderry a convertir-se en un símbol i referent pel feminisme de principis del segle XX

Quan Thomas Stevens va arribar a Yokohama el 17 de desembre de 1886 portava a les seves cames més de 13500 milles. Acabava de ser el primer en donar la volta al món en bicicleta. Havia sortit de San Francisco a les 8 del matí del 22 d’abril de 1884, creuat els Estats Units, arribat a Europa via Liverpool el 9 d’abril de 1885 i des d’allà enfilat cap a Àsia, i més concretament Afganistan, on va entrar ja al març de 1886. Entremig problemes, burocràcia i mal temps havien ajudat a crear una èpica a un viatge que resultava històric pels seus coetanis.

Deu anys després la gesta d’Stevens encara era a la boca de molts. El que havia fet no era gens senzill i no eren pocs el que el volien emular o, fins i tot, superar. Qui ho podria fer? Com? Amb quin temps? Potser fent-se aquestes preguntes, potser jugant amb el convenciment de qui es creu superior, i buscant una victòria que creien segura, dos adinerats del Club d’Homes de Boston van fer una juguesca: no hi hauria dona capaç de fer el que va fer Stevens, i en cas que ho pogués igualar, que tardés la meitat de temps que aquell pioner de les dues rodes. El repte era a punt, volta al món en 15 mesos amb les preceptives parades a consulats americans per demostrar que se seguia la ruta. El premi? 10.000 dòlars de l’època però amb el condicionant que la participant es pagués les despeses de viatge, uns 5000. Res menyspreable en uns moments on el salari anual era de 1000 dòlars.

No es tenen clars els motius, però Annie Cohen Kopchovsky va ser l’escollida. Nascuda en una família jueva a Letònia, va arribar als Estats Units molt petita. El que podria semblar anecdòtic prenia importància en una ciutat on l’antisemitisme era majoritari i en una societat masclista. Aquest fet combinat amb l’inexperiència d’Annie sobre les dues rodes semblava portar al desastre l’aventura d’aquesta noia de poc més de 45 kg i 160 centímetres. Deixava a Boston a un marit i tres fills petits.

L’inici

Dilluns 25 de juny de 1894. Cambra de Representant de Boston. 500 persones entre amics, coneguts i curiosos s’apleguen per acomiadar a l’encara Annie Cohen Kopchovsky. Hi falta, però, el seu germà, Bennett, que troba una falta de respecte l’aventura. Abans de marxar, el primer canvi. Annie fa oficial un acord publicitari al que ha arribat: Londonderry Lithia Spring Water Company li paga 100 dòlars. A canvi es compromet a posar una placa a la bicicleta… i a canviar-se el cognom. Aquell dia deixa de ser Cohen Kopchovsky i passa a ser Londonderry. Annie Londonderry. Amb una única muda de recanvi i un revòlver començava l’aventura.

I no ho va fer bé. De Boston va anar a Providence, Nova York i d’allà a Chicago. Era l’11 d’octubre de 1894 quan el New York Times anunciava que s’acabava el viatge. Les primeres etapes no havien estat fàcils i Annie va creure que no podia. Abans d’agafar el camí de tornada, però, va fer decidir canviar les seves faldilles per uns pantalons bombatxos i la bicicleta de dona per una altra menys pesada. El camí cap a casa seria menys dur. I va ser arrancar i veure’s diferent, forta, ràpida. Donaria una segona oportunitat a l’aventura. Quedaven onze mesos. El 24 de novembre de 1894, altre cop a Nova York, pujava al vaixell francès La Touraine per desembarcar a Europa, Le Havre, el 3 de desembre.

bikeDrawing

Europa i Àsia

Expliquen les cròniques de l’època que quan Londonderry va travessar Marsella el gener de 1895 la multitud era al carrer per veure com aquella dona pedalava amb una cama embenada a causa d’un intent de robatori i amb la bandera dels Estats Units voleiant a la seva bicicleta. Si bé la manca d’informació fan confuses algunes etapes, sembla clar que allà mateix va agafar un altre vaixell, el Sidney, per anar cap a Àsia.

El Sidney va travessar el Mediterrani fins al Canal de Suez i va fer algunes parades que li van servir per visitar Egipte, Palestina, i així creuar el Iemen fins arribar a Singapur. A mitjans de febrer posava els peus a Saigon, actual Ho Chi Minh, al Vietnam. D’allà va anar a Port Arthur i va viure de ben aprop la primer guerra sino-japonesa pel control de Corea, i fins a una confusa etapa a la Xina. Annie va explicar a l’arribada que allà va ser empresonada, i va veure com un soldat japonès es bevia la sang d’un pres xinès. Veritat o no, aquestes històries convivien amb una premsa sensacionalista americana que veia en Annie a una estudiant de dret, a una noieta orfe amb una herència important, i qualsevol cosa, evidentment falsa, que pogués vendre. I ella s’hi apuntava. Sabia que necessitava fer soroll per poder pagar-se l’aventura.

D’allà va travessar Sibèria amb la seva bicicleta fins a Vladivostok, va creuar Corea, passar per Nagasaki i va arribar a Yokohama, on un 9 de març agafava el vaixell que la tornava a San Francisco. El 23 de març de 1895, només dos mesos després de sortir de Marsella, arribava de nou als Estats Units.

La darrera etapa

Semblava que li quedava poc viatge però va ser al sortir de San Francisco quan va patir un dels pitjors accidents. Mentre pedalava acompanyada d’un altre ciclista un cavall que arrossegava un carro els va envestir. La caiguda li va provocar ferides a les mans, la cara i es va quedar inconscient. Això, però, la va deixar només dos dies fora de joc i va poder continuar la seva aventura per California i Arizona, sempre seguint les vies de tren, que li permetien no perdre’s i alhora tenir accés a les estacions que hi havia al llarg del recorregut. Les ganes d’Annie eren imparables i expliquen que a 61 milles de Yuma, Arizona, se li va rebentar un roda. Moltes haurien deixat de banda l’aventura, però ella es va carregar la bicicleta a l’espatlla i fins i tot va rebutjar l’ajuda d’un tren que es va parar per portar-la el tram que li quedava. Volia arribar i demostrar que es podia.

D’El Paso, Londonderry va enfilar cap a Nebraska aquest cop sí amb l’ajuda d’un tren. La premsa ho va justificar per la gran quantitat de fang que hi havia al camí. Precisament després d’això, i quan ja era a Iowa, un segon accident li hauria pogut costar l’aventura. Un grup de porcs es va creuar i la va fer caure. Es va trencar el canell. Malgrat tot el 12 de setembre va arribar a Chicago, on havia començat per segona vegada, acompanyada de dos ciclistes que va conèixer a Iowa. Havien passat 14 mesos i 18 dies. Li en sobraven 13. Havia guanyat. Acabava l’aventura.

I després del repte…

Amb 10.000 euros a la butxaca Annie va marxar amb la seva família cap a Nova York. Allà, sota el títol de “La Nova Dona”, es va dedicar a escriure articles pel New York World. Havia demostrat que es podien canviar les coses i trencar els tòpics. Amb tot, moria en l’anonimat el 1947. De Londonderry val la pena quedar-se amb l’inici del seu primer escrit al diari novaiorquès que defineix la seva manera de pensar: “Sóc periodista i una “nova dona” si aquest terme vol dir que crec que puc fer qualsevol cosa que un home pot fer”. I podia. I darrera d’ella, moltes més.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU