La Barcelona Olímpica: Icària, el barri esborrat

Segurament la gran majoria estarem d’acord amb l’èxit de la transformació que va patir Barcelona degut a la seva candidatura olímpica. Aquella ciutat que donava l’esquena al mar, on s’hi ubicaven grans àrees industrials que amb el pas del temps s’havien anat degradant, va trobar l’excusa perfecta per impulsar un gran canvi urbanístic en els Jocs Olímpics del 1992.

L’urgència d’aquests grans esdeveniments mundials han portat, en moltes ocasions, a la precipitació dels governs donant com a resultat veritables cementiris de formigó i acer als quals l’administració pública no ha estat capaç de donar (o com a mínim preveure) un ús específic.

Tot i que Barcelona ha estat un model a seguir en aquest aspecte, no va ser una ciutat exempta de polèmica pels grans canvis que va començar a patir a finals dels anys 80, ja que l’actual Vila Olímpica va, literalment, esborrar del mapa el barri que existia en aquella zona: el barri d’Icària.

Ortofoto de Barcelona (1945)

Ortofoto de Barcelona (1945)

Ortofoto de Barcelona (actual)

Ortofoto de Barcelona (actual)

Un barri desaparegut

Engaviat entre vies ferroviàries i el Mar Mediterrani, al barri d’Icària –nascut la segona meitat del S. XIX- s’hi ubicaven grans empreses com Catalana de Gas y Electricidad, Crédito y Docks o Motor Ibérica. La proximitat d’equipaments portuaris i del tren va propiciar el seu gran caràcter industrial fins al punt de ser una zona coneguda com el Manchester català. El gran valor que tenia l’emplaçament del barri d’Icària va fer que, ja als anys 60, les grans indústries que ocupaven aquests terrenys intentéssin impulsar el desenvolupament urbanístic per revaloritzar la zona, que ja donava símptomes de decadència. En aquell moment, però, la pressió popular va ser l’obstacle que va evitar que es dugués a terme el Plan de la Ribera, un projecte urbanístic amb un alt caràcter especulatiu.

Durant els 20 anys posteriors, la degradació del barri d’Icària havia estat exponencial i, després del nomenament de Barcelona com a seu olímpica, pràcticament no hi va haver veus defensores per frenar la seva reurbanització.

Els arquitectes Albert Puigdomènech, David Mackay, Oriol Bohigas i Josep Martorell van ser els encarregats de dur a terme el nou projecte. Sorprenentment, es va projectar un teixit urbà absolutament nou, esborrant del mapa qualsevol element que podia recordar que, en algun moment, havia existit el barri d’Icària.

Únicament es van crear diversos equips de treball per intentar documentar algunes de les edificacions del barri perquè aquestes no caiguessin en l’oblit i poguessin formar part del patrimoni històric de la ciutat. Tot i l’esforç de preservar el barri d’Icària en la memòria a través de d’aquests estudis, el barri mai va obtenir el reconeixement que han obtingut altres zones de la ciutat quan han estat derruïdes a conseqüència de profundes remodelacions urbanístiques.

És evident que la Vila Olímpica va dinamitzar i posar en valor una zona totalment obsoleta de la ciutat de Barcelona, però també va perdre part del patrimoni històric industrial català que, segurament, es podria haver conservat i que, més de 20 anys després, segueix en l’oblit.

Fàbrica Folch del barri d'Icària - Fotografia de Reinald Gonzàlez

Fàbrica Folch del barri d’Icària – Fotografia de Reinald Gonzàlez

 

Casa - taller del barri d'Icària - Fotografia de Reinald Gonzàlez

Casa – taller del barri d’Icària – Fotografia de Reinald Gonzàlez

La Fosbury 32 mira al futur!