S’apaga la flama olímpica de Mèxic 68 Enriqueta Basilio, símbol de la dona a l'olimpisme que va encendre el peveter als recordats Jocs Olímpics, mor als 71 anys

Els Jocs de Mèxic van ser màgics. Va ser la tardor de fa 51 anys. Precisament fa un any dedicàvem una Fosbury sencera a parlar-ne en motiu del mig segle rodó. D’aquells Jocs en van quedar molts llegats, aprenentatges i emblemes. Del propi americà que ens dóna nom com a mitjà als punys alçats en guants negres contra el racisme. El salt de Beaumon i els efectes de l’alçada. Però també la flama olímpica duta per una dona. Fa pocs dies coneixíem que qui s’havia apagat era aquesta dona.

Amarats com estem de tot el que van suposar aquests Jocs, la notícia del traspàs d’Enriqueta Basilio corprèn i exigeix aquest article. Per entendre –com ja vam aprendre i procurar de transmetre en parlar d’aquells Jocs des de tants punts de vista– la potència icònica que va protagonitzar aquesta atleta. La primera dona d’encendre un peveter olímpic. De ser-ne el sempre conegut darrer relleu.

Basilio va competir en aquella cita en 400 metres i 80 metres barres, va ser un símbol de rebel·lió en un país i en un temps on no estava bé vist que les dones practiquessin esport d’alt nivell. I com amb el gest del black power i el racisme, sempre cal subratllar aquest extrem. Fa 51 anys estava mal vist des d’alguns sectors que la dona fes esport. Si es parteix d’aquesta base es pot entendre com la igualtat de gènere al voltant de l’esport no és plena, entre d’altres coses, per aquest passat que és substrat cultural i patriarcal.

Aquella imatge

La imatge de l’atleta entrant a l’Estadi Olímpic és preciosa, així com s’encara cap al peveter. Vestida de blanc, amb una cinta en els seus cabells curts i la torxa a la mà dreta, la jove va pujar els 92 graons abans de prendre el foc “sagrat”. En entrevistes posteriors que la van commemorar com el que és, un símbol, va explicar que “El soroll era infernal, però després de trepitjar el primer graó vaig deixar de sentir els crits. Vaig deixar de veure a la gent”.

Coses dels relleus olímpics, l’Enriqueta va ser l’últim dels 2.778 corredors que van portar el foc a l’Estadi Olímpic Universitari. “Sento una gran emoció i estic summament honrada per haver representat a la joventut de tots els països del món”, va dir al finalitzar aquella cerimònia.

Símbol i estrella

Aquella projecció li va donar un estatus i un reconeixement al país nord-americà realment important. Va competir en Mundials sense resultats ressenyables tot i que va ser considerada la millor esportista mexicana d’aquell temps en la seva especialitat dels 80 tanques. Precisament fa 50 anys, en la commemoració del que van suposar aquells Jocs, va transcendir el seu delicat estat de salut per una malaltia degenerativa. Dissabte se li apagava la vida als 71 anys.
Diputada

Molt coneguda com a ‘Queta’, Basilio va arribar a fer carrera com a diputada amb el Partit Revolucionari Institucional. Precisament arran del seu retorn a exposició pública, en una entrevista se li va demanar pel paper a 1968 però no com a portadora de l’antorxa, sinó no mobilitzant-se en solidaritat amb les protestes estudiantils i socials que van acabar amb nombrosos assassinats al mateix Zócalo de DF. Visiblement afectada per la pregunta, Enriqueta Basilio va dir que només havia sabut de la matança policial sobre les protestes després dels Jocs.

 

Ja tenim aquí la Fosbury 34!