Instal·lacions esportives: on són les dones? Només 10 equipaments esportius de Catalunya porten el nom d'una dona

Catalunya compta amb més de 4.000 equipaments esportius reconeguts per la Generalitat. Només 9 porten nom de dona.

Si us fixeu en el nom del pavelló, la pista, l’estadi, el camp, la piscina o el terreny on jugueu probablement veureu que porta un nom genèric: el nom del barri, del carrer, de l’equip, d’un riu proper, d’una diada assenyalada o, fins i tot, un genèric “municipal”. Fontajau, Barris Nord, Nou Congost, Blanc i Verd o l’Olímpic de l’Ateneu són exemples d’instal·lacions reconeixibles ràpidament.

Aquesta és la realitat de la immensa majoria d’equipaments esportius de Catalunya, però també n’hi ha 150 que homenatgen una persona des de la seva denominació oficial. Encara que molts dels noms de persona associats als recintes corresponen a esportistes, també hi ha casos singulars com l’Estadi Olímpic Lluís Companys o bé el Pavelló Francesc Macià de Les Borges Blanques.

L’àmbit de les instal·lacions esportives també presenta un biaix de gènere evident: hi ha més de 130 homes que donen nom a un recinte esportiu, un fet que és molt més extraordinari en el cas de les dones: només n’hi ha 10 (*).

* Aquesta dada està extreta de la llista d’instal·lacions oficials reconegudes a la web de la Generalitat de Catalunya. Un dels casos no constava a la llista i l’hem incorporat nosaltres directament perquè és un canvi de nom recent. Si en coneixeu més als vostres pobles i barris, feu-nos-ho saber a redaccio@fosbury.cat.

Joana Ballart, Pepi Palomeras, Teresa Maria Roca i Vallmajor, Carme Sugrañes, Casilda Arnaiz, Mireia Belmonte, Maria Víctor, Merce Guix, Agnès Gregori i Èlia Badia són les dones que tenen visibilitat en diferents indrets de Catalunya. A la pràctica, n’hauríem d’incloure dues més: Maria i Neus Estorach, dues escaladores que van ser pioneres al costat dels seus germans Josep i Francesc i que tenen un espai (el rocòdrom municipal) que porta el seu nom amb forma de “Germans Estorach” a Vilassar de Dalt.

Curiosament aquest municipi compta amb un altre espai esportiu amb nom de dona: la pista d’atletisme Casilda Arnaiz, dedicada a una atleta amateur del poble que segons l’ajuntament “va ser una usuària incondicional de les antigues pistes i un exemple a seguir per a motles persones grans en la pràctica de l’esport“.

La majoria d’instal·lacions amb nom de dona han incorporat la seva referent en la darrera dècada. El darrer cas, aquest mateix any, s’ha viscut a Vilanova i la Geltrú, amb la denominació de Carme Sugrañes Blay a les pistes d’atletisme. Barcelonina de naixement, va residir els darrers 30 anys de la seva vida a la capital del Garraf després de brillar amb el Club Femení i d’Esports. Practicant de tennis i de rem, va ser campiona de Catalunya de Bàsquet i múltiple campiona estatal d’atletisme en proves com el salt de llargada. Com la majoria de dones atletes, va quedar fora de joc després de viure l’esplendor de la República abans de patir una sotragada amb la irrupció del règim franquista.

La més coneguda de la llista arreu del país, sens dubte, és Mireia Belmonte, homenatjada en plena carrera esportiva d’èxit donant nom a la piscina municipal de Badalona quan Xavier Garcia Albiol era alcalde de la ciutat i poc temps després de nomenar-la “filla predilecta de la ciutat”. La instal·lació va viure unes necessàries obres fa menys de 2 anys per adequar-la a l’ús intens del veïnat.

La resta d’instal·lacions amb nom de dona són pavellons poliesportius. Hi ha el Mercè Guix a Campdevànol, que va poder viure l’homenatge el 2008 pocs mesos abans de morir després d’haver estat l’autèntica ànima del bàsquet a la localitat del ripollès; el Maria Víctor, a Palau-solità i Plegamans, la dona que durant 40 anys va ostentar el rècord del país dels 800 metres llisos i que va arribar a ser preseleccionada per disputar els Jocs d’Hèlsinki de 1954; el Teresa Maria Roca i Vallmajor, a Mataró, una altra atleta que va arribar a ser campiona d’Espanya de salt d’alçada; l’Agnès Gregori a Lleida, qui fou una atleta lleidatana que l’any 1935 es va proclamar campiona de Catalunya absoluta d’atletisme femení; o també el Pepi Palomeras, a Verges, la pionera que va introduir un munt d’esports diferents al petit poble de l’Empordà.

Dos pavellons amb nom de dones no esportistes

Els darrers dos casos són singulars: noms de dones que no tenen cap vincle amb l’esport. Elisa Badia (pavelló a Barberà del Vallès) va ser una important terratinent (dels seus terrenys va néixer Badia del Vallès durant el franquisme) i, Joana Ballart (pavelló a Valls), la dona d’Antonio Gallardo, el mecenes que va donar tres milions i mig de pessetes per construir un pavelló a la capital de l’Alt Camp inaugurat l’any 1971.

El nom de dona més veterà present a les instal·lacions esportives del nostre país correspon a «la dona de», una dinàmica afortunadament ja enterrada en les instal·lacions que de mica en mica, amb comptagotes, opten per visibilitzar les dones referents de l’esport del nostre país.

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!