Enyorança musicada de la gimnasta 10

La de Francisco Nixon no és una història d’èxit en el pop espanyol, si mesurem l’èxit per la repercussió i ens cenyim als circuits sovint viciats de sempre el mateix.

Francisco Nixon és el primer intent d’una carrera musical d’aquest cantant d’Almeria que de la mà de Nixon, sense nom, sí que ha adquirit una certa importància a l’escena indie estatal. Si ens n’anem 13 anys enrere –i això musicalment és mitja eternitat– en el seu àlbum ‘Es perfecta’ descobrim l’ascendència esportiva ja a la portada del disc, que ens remet a la cançó que ens ocupa: Nadia. Qualsevol persona que no pequi d’un atac d’incultura haurà sabut relacionar un i l’altre concepte i és que, en efecte, és una melodia intimista, un so d’enyorança dedicat a la gran Nadia Comaneci, la primera gimnasta de la història d’assolir un 10, un exercici perfecte.

A la cançó, Nixon es dirigeix a la “petita Nadia” com a inspiració d’un passat millor, de la recança de no haver-se pogut dir ni adéu, tot i que aquest fris cronològic tremola quan li desitja sort pels Jocs de Montreal, els que van catapultar a la fama a la gimnasta. Estem davant el clàssic exemple d’apropiació d’un model de perfecció per una cançó melancòlica, d’adéu, de record. Si un hi barrina massa pensaria en que s’està professant amor a una nena que a les Olimpíades tenia 14 anys. Millor deixar la cançó per si sola. Sense més i que com Nixon canta que “ara els hiverns són molt pitjors” sense la Nadia.

Explica el cantant, sobre una cançó que costa de trobar fins i tot en les noves plataformes que la perfecció física de l’exercici de Comaneci l’interessa com “a reflex o metàfora de la perfecció moral. La idea d’excel·lència i de vida exemplar. Podem discutir durant dies les bondats o maldats de tal o tal altra conducta, però res és més eficaç per a interioritzar la idea de dignitat que l’admiració que ens produeixen certes persones”.

VÍDEO: Francisco Nixon cantant la cançó en directe

 

Ja tenim aquí la Fosbury 33!