Madeira i Toni Ponce, a Calgary 88

2 minuts de lectura

Conversem a fons amb el bicampió del món de natació adaptada.

Aquesta setmana Calgary 88 viatja cap a l’oceà Atlàntic per descobrir un dels seus arxipèlags de bandera europea malgrat ser més proper a la costa africana: Madeira. A la capital de Funchal hi ha competit en tres ocasions diferents el vilafranquí Toni Ponce, que aquest mes de juny s’ha proclamat bicampió del món i ha sumat un total de sis medalles a la gran cita esportiva de la temporada per als nedadors paralímpics.

Ponce no ha tingut temps ni de fer turisme a Madeira, però al llarg de la conversa ens ambienta amb les sensacions viscudes a Funchal i ens desgrana part de la seva història esportiva i personal, amb reflexions que val molt la pena d’escoltar i pair amb calma. Un dels esportistes del nostre país amb millor palmarès assolit en el darrer lustre, amb diverses plusmarques mundials i un parell de medalles als Jocs de Tòquio incloses, visita Calgary 88.

Escolteu el podcast a IvooxSpotify o aquí mateix:

Toni Ponce en tres reflexions

Els mundials de Madeira

“Abans d’anar a una competició mirem els inscrits i les opcions reals que tenim. És un any postJocs i de vegades hi ha absències, però nosaltres anem forts, amb ganes, considerem que no hem de perdre el temps. En els 100 braça i els 200 estils on vaig aconseguir l’or, considero que la victòria és real en el sentit que per rànquing teníem grans opcions. Tenia intenció de tornar amb les cinc medalles individuals i veure què passava amb el relleu, que el vam fer molt bo i també vam obtenir el bronze”

La mentalitat

“Des de Tòquio encara tinc més ambició, perquè vaig veure que estava molt a prop del nedador rus, que tenia l’or a l’abast i el podia lluitar. Estic pensant en tornar a viure aquell dia, a París 2024, i aconseguir l’objectiu. El dia que noti que estic cansat, ja estaré retirat. Crec que quan l’ambició no hi és, un esportista ha de plegar. Si no tens ganes de mossegar, de millorar… ara soc campió del món i l’any que ve toca a Manchester, doncs es tracta de lluitar per seguir sent-ho. Soc el rival a guanyar i tinc la sort de ser la persona que tothom busca, el millor del món. Això em fa créixer més, treballar més, entrenar per posar-ho difícil a la resta. Les ganes no disminueixen, sinó que creixen més”

La malaltia

“El meu doctor ja fa molts anys em va dir que deixés l’esport d’elit al moment, ipso facto. M’ho va dir fa sis o set anys. No li he fet gens de cas, però m’ho va dir. Si com a persona em fa feliç, ho faig. No em vull quedar amb el dubte. El 2017 vaig patir una davallada molt important del meu cos, perquè ja no podia creuar el carrer sol, les cames fallaven, havia de tirar més de la cadira de rodes… des d’ençà estem estancats aquí. Hi ha molts entrenaments que els acabo amb tremolor de cames, que vol dir que tinc el sistema nerviós al límit. Però jo sé que també vol dir que he entrenat al límit, i estic content, perquè és el que vull. Tinc clar que si em repercuteix al meu dia a dia, que no em puc aixecar, agafar el meu nen dret o treballar de fisioterapeuta com ara, segurament ho deixaré, perquè el primer és viure. Però ara la meva vida és competir i seguir lluitant mentre la meva discapacitat em respecti”.

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!