“Els 1714” de l’esport català En motiu de la Diada Nacional repassem grans derrotes sofertes pels nostres en la línia del que es commemora l'Onze de Setembre

És una d’aquelles característiques de Catalunya que a vegades sorprenen més a la gent que no n’és. La Diada Nacional és l’Onze de Setembre en commemoració d’una derrota. Concretament de la caiguda de Barcelona, del final de la Guerra de Successió. 1714 és l’any de la desfeta.

Dels molts tòpics que envolten sovint la realitat catalana, com aquell acudit que deia que teníem un goril·la blanc i una Mare de Déu negra, del pa amb tomàquet als calçots o la fascinació per un home anant de ventre que tenim amb el caganer, el de la commemoració de la derrota mereix menció a banda. Més que res perquè és el que, potser, és més inherent a la història del país. Tot i que allò del “de derrota en derrota fins la victòria final” és de Winston Churchill i a l’anglès ni tan sols la pantomima de l’Institut de Nova Història no ha gosat d’intentar catalanitzar, és cert que de la mateixa manera que commemorem 1714, hi ha més desfetes a ressenyar.

En motiu, doncs, de l’apel·lació a la derrota de l’Onze de Setembre no ens caldria anar gaire enrere ni haver d’entomar canons, bales o sabres per trobar altres derrotes. I aquest és l’exercici que hem volgut fer, en vigílies de la Diada.Repassem doncs el que amigablement hem anomenat “els altres 1714” de l’esport català i que no deixen de ser derrotes que, només de recordar-les, encara ens couen.

El tap il·legal a Montero

La Final Four de 1996 és d’infaust record per l’afició del Barça de bàsquet. I ho és pel que llavors es va considerar “robatori del segle” quan el tir a tauler –per què no va esmaixar? mai ho sabrem– de José Antonio Montero el va taponar de forma clarament il·legal el jugador de Panathinaikos Vrankovic. Es perdia la quarta Final Four, seguira la maledicció i fins i tot la pròpia FIBA va reconèixer l’error dels col·legiats.

El Cas Fresno

A la reunió de la Federació Internacional de Patinatge de Fresno, el novembre del 2004 van passar moltes coses inexplicables, fins al punt que el propi Tribunal d’Arbitratge de l’Esport va fer repetir la votació més polèmica. Allà, entre pressions dipliomàtiques intenses i moviments obscurs, la FIRS es va desdir del que ella mateixa havia decidit i va revocar el permís de Catalunya de competir al Mundial A d’hoquei patins… pel que la selecció hauria estat favorita. Un tret letal al cor de la reivindicació de les seleccions catalanes oficials.

El tercer avís a  Massana

Els 20 quilòmetres marxa de Barcelona 92 mereixen estar a la llista? Segurament Dani Plaza, l’atleta català que hi va guanyar l’or hi està totalment en desacord. Però és tan cert el seu èxit com el fet que el més recordat d’aquella prova és, precisament, la desqualificació per tres avisos de Valentí Massana quan pràcticament ja era a l’Estadi Olímpic. S’esvaïa la força única d’un doblet català als Jocs Olímpics de casa. I passava de la manera més cruel.

Ni Giro ni Mundial per al Purito


Joaquim ‘El Purito’ Rodríguez té dues batalles que opositen a ser considerades desfetes de país. Dues vegades en què, en els dies més importants de la seva trajectòria, li va tocar ser a una posició del podi que no és la que volia. Al Giro 2012 va arribar amb la ‘maglia rosa’ a la darrera jornada i la va perdre per només 16 segons –una de les diferències més ajustades de la història de les grans voltes– a mans de Ryder Hesjedal. Va ser segon. El somni s’esvaïa.

L’any següent, altra vegada. Aquest cop era al Campionat del Món que es disputava a Florència i on l’equip espanyol va competir amb intel·ligència en un recorregut dur. A davant hi anaven només ell, Alejandro Valverde –superioritat tàctica espanyola– i Rui Costa i Vicenzo Nibali. El Purito va atacar buscant l’or confiant que, si no arribava, seria el de Múrcia qui remataria però de forma incomprensible Valverde no es va moure quan Rui Costa va atacar per enllaçar amb el català i el va guanyar. Al podi, el Purito va plorar de forma desconsolada.

La desqualificació de Natàlia Rodríguez


Fa 10 anys que la tarragonina Natàlia Rodríguez va guanyar per després ser polèmica i –per ella i per tant per nosaltres– injustament desqualificada. Era al Mundial de Berlín quan Rodríguez s’imposava en una carrera èpica i es convertia en la primera atleta espanyola a aconseguir l’or en 1.500 metres. Només guanyar, però, el públic la va renyar. Tot venia perquè abans d’afrontar l’última corba la tarragonina intentava depassar per dins a l’etíop Gelete Burka, que queia a terra mentre Natalia trepitjava l’herba per dins per a evitar caure. Natalia va aconseguir la victòria en la final de 1.500 metres amb un temps de 4.03.36, però l’organització va desqualificar a l’atleta per violar l’article 163.2 per “empènyer o obstruir a una de les atletes”.

L’agre comiat de Barrufet

La primera Champions d’handbol que adoptava el sistema de Final Four i permetia descobrir al gran públic la magnitud de l’expectacular Lanxess Arena de Colònia va acabar doblement malament en clau catalana. Per una banda el Kiel alemany va guanyar al Barça per 34-36 en una remuntada de sis gols en ben pocs minuts. Si no fos perquè que li remuntin al Barça a Colònia s’ha convertit en una mala tradició, aquell dia se’l recordaria només per això. Però és que aquell era el darrer partit com a porter d’handbol del llegendari David Barrufet, que va jugar de perles i que no només va ser senyor com sempre havia estat en la derrota sinó que va haver d’aguantar les burles i provocacions del porter dels alemanys, el francès Thierry Omeyer.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!