Phil Taylor, un mite diferent

Papada prominent, panxa voluminosa, tatuatges gastats, entrades al cabell, cent quilos de pes més o menys, i 56 anys, tot i que n’aparenta 65. Amb aquesta descripció hom pot pensar que ens hem equivocat de pàgina web i parlem d’aquell veí que sempre veiem a la cantonada del bar de baix. Potser sí. Si el nostre poble es Burslem, el pub de sota casa es diu Crafty Cockney i el que està al cantó de la barra és Phil Taylor, campió del món de dards 14 vegades; parlem de la mateixa persona.

Com cada any, l’1 de Gener va acabar el campionat del món de dards. Un torneig que no és gaire popular a les nostres contrades però que al nord del continent europeu és una cita obligada dels pubs el primer dia de l’any. I no, no va guanyar Phil Taylor. Es va endur el títol Michael Van Gerwen (The Mighty Mike), que va derrotar a l’Alexandra Palace de Londres, a l’escocès Gary Anderson (The Flying Scotsman) que aspirava a endur-se el campionat per tercer cop consecutiu. El premi per l’holandès va ser un milió 650 mil lliures. Val la pena parlar de dards. Són moltes pintes de cervesa.

Phil Taylor, una estrella mundial

Ho sap molt bé Phil Taylor. Caigut aquesta edició a quarts de final, aquest anglès és una institució al Regne Unit. Fugint dels estereotips de rock stars britànics que tenim al cap, Taylor arrossega masses. Leo Messi al futbol, Jordan al bàsquet, Micheal Phelps a la natació i Usain Bolt a l’atletisme. Doncs al dards, Phil Taylor. Més conegut com “The Power”. Per desgràcia, el seu llegat i la seva flama es va apagant, i jugadors nous han anat apareixent derrotant-lo en diferents campionats. És llei de vida. Així que fora bo que a la Fosbury parlem d’aquest “esportista” abans que pengi els dards i les pintes per sempre.

taylor2

Phil Taylor va néixer a Burslem, un dels milers de pobles afectats per la crisi industrial que va patir el Regne Unit durant els 80 i els 90. El vostre viatge de nuvis no hi tindria parada obligada. El bo d’en Phil, va deixar l’escola i es va posar a treballar en la industria del metall característica de Stoke-on-Trent, el que seria la seva comarca. També treballaria fent lavabos.

Bristow, el mestre

No es va iniciar en els dards fins que es va traslladar a viure a una casa al costat d’un pub que li canviaria la vida. Pensareu: “com a molts anglesos”. Sí, però Phil Taylor es faria ric sense saber-ho gràcies a que no tenia Facebook, Twitter, ni Tinder, i va decidir baixar al pub de baix, el Crafty Cockney. Corria l’any 1986. L’amo del local, en tots els sentits, era Eric Bristow, ex jugador de dards i campió del món cinc cops. Fins que va arribar Phil Taylor i li va agafar gust als dards…i al pub.

Feliç de la seva nova afició, la seva dona li va comprar una diana pel seu aniversari i va començar a jugar setmanalment. La resta és Historia. El pub de Bristow el va ajudar amb 10 mil lliures per llençar-lo al món dels dards a nivell professional. Taylor no els va fallar. Tot i que va costar. Va viatjar a Las Vegas i va ser eliminat en primera ronda. Decepció. El primer títol no arribaria fins dos anys més tard. Seria el 1988 quan va guanyar a Canadà.

El 1990 va aconseguir la classificació per participar al Campionat Mundial de Dards, una cita a la que s’aniria acostumant. Amb les apostes en contra, 125 a 1, va arribar a la final contra el seu mestre, Eric Bristow, cinc vegades campió del món i mentor de Taylor. Bristow havia tornat al circuit després de patir una darditis (sí, una darditis) i tot i estar gairebé 5 anys fora de les competicions, va arribar a la final. Phil el va derrotar. Aquella nit, davant de tot el món, l’alumne superaria el professor. I es convertiria en mestre.

Els grans anys del mite

El seu principal enemic a començaments dels noranta va ser Dennis Priestley (The Menace) que, tot i que el 1994 va guanyar el primer PDC World Darts Championship derrotant a Taylor a final, sempre acabaria mossegant la lona davant el canell de The Power. Un total de 4 finals perdudes. I és que de 1995 al 2002 el bo de Phil s’enduia tots els campionats del món amb diferents víctimes com el propi Pirestley, Rod Harrington (The Prince of Style), Peter Manley (One Dart) i John Part (Darth Maple). Precisament va ser aquest últim, el que va aconseguir trencar la ratxa de 8 mundials seguits guanyant de Taylor. Va ser el 2003. Un miratge perquè Taylor guanyaria tres anys seguits més.

La “caiguda” de The Power, va començar el 2006 quan tot i guanyar el mundial de darts per 13ena vegada, va perdre 4 partits televisats, dos d’ells contra l’holandès Raymond Van Barneveld (Barney). Cap sorpresa si tenim en compte que els dos havien protagonitzat el 1999 el que s’anomena “The Match of the Century”. O sigui, l’holandès havia de ser, tard o d’hora qui destronés The Power. Així va ser en el campionat del món de l’any següent, era el 2007 i després de perdre Taylor davant els mitjans declararia tot i la derrota que “de totes les finals en les que he jugat, em quedaria amb aquesta com la millor”. Taylor sabia com guanyar però també sabia perdre. S’hi hauria d’anar acostumant.

L’admiració continua viva

El 2008 no va arribar a la final del campionat del món. Després d’aquest parèntesi de dos anys, Taylor va tornar a ser el millor tirador de dards del globus terraqüi l’any 2009 venjant-se de Van Barneveld i el 2010 derrotant l’australià Simon Withlock (The Wizard). L’últim campionat conquistat per The Power va ser l’any 2013, des de llavors, els dards busquen un nou rei. Entre Gary Anderson i Michael Van Gerwen, actual campió, es reparteixen el pastís. Dos grans canells en busca d’un regnat en mans de Phil Taylor. The Power és i serà el jugador més gran de tots els temps en el món de la diana.

Aquest any, després de tornar a tastar la derrota, Taylor va rebre l’admiració a través de Twitter de Robbie Williams i de Toni Kroos. I de milions de seguidors més. La seva papada, els seus tatuatges gastats, les seves camises llampants i la seva panxa seran recordats en qualsevol pub del Regne Unit i part de l’estranger. Mereixia un raconet a La Fosbury.

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!