Curses de drons: l’esport del futur? Anàlisi de la irrupció d'una nova modalitat esportiva espectacular

Passejar el gos és un recurs cinematogràfic per trobar parella que sempre dona resultat. 101 dàlmates potser és l’exemple clàssic de com una trobada fortuïta tot trescant amb el millor amic et pot canviar la vida. I això li va passar a la Isabel quan un dia al parc va veure un noi fent volar un dron. Mai havia vist aquella «cosa» i li va sorprendre la manera com la feia anar. Era l’any 2014. Aquella trobada va ser fugaç però alhora intensa. No se la podia treure del cap. No va ser fins un any després que pel seu aniversari es va fer un autoregal: el primer minidron. Necessitava fer-lo volar, volia provar aquella petita nau i saber com anava. Com ens podem imaginar, li va agradar.

El que ha passat després forma part de la curta història del món de les curses de drons al nostre país: la Isabel Vila és una de les persones que participa activament de les competicions de drons que es fan per tota la geografia. Sí, curses de drons, una modalitat que, per increïble que sembli, es practica en primera persona: el pilot porta unes ulleres que li permeten transportar-se dins el dron per compartir la seva visió mentre el dirigeix perquè faci maniobres en estil lliure o fent voltes a un circuit amb obstacles. El kit bàsic per volar es compon de les ulleres FPV (First Person View, per les sigles en anglès) que porten el receptor de vídeo i les pantalles per pilotar, una emissora per comandar els drons, un dron i moltes bateries. Així, per uns 400 o 500 euros es pot tenir l’equip per començar.

Poc conegudes pel gran públic, les curses de drons estan en auge. Com explica Joan Lesán, organitzador de curses de drons amb DDC (dronesdecarreras.com), el més habitual és que les places s’esgotin en poc temps. Depenent del nivell tècnic de l’organitzador, en cada competició es poden convocar des de 24 fins a 120 pilots en els dos dies que duren les proves (classificacions i cursa GP). Aquí, explica, el nivell és molt alt. Es va poder comprovar al Drons and Roses, en què Marc Román es va proclamar primer Campió de Catalunya Absolut en drons F3U, la categoria de competició professional.

Arreu del món les curses de drons han crescut amb força gràcies a l’entrada d’inversors, i amb 11 milions d’euros de finançament provinent de firmes de capital risc, la Drone Racing League s’ha situat com la referència. Després d’aconseguir que la ESPN retransmeti les seves espectaculars competicions, ha estat el gegant de les assegurances Allianz el darrer a pujar al carro dels patrocinis d’unes curses que esperen que se segueixin a 75 països durant els pròxims cinc anys.

Aquí, però, es troba en un moment més embrionari, i, com diu Lesán, els premis sempre van segons els patrocinadors i, per tant, l’audiència. «Ara mateix tenim més practicants que audiència», detalla. I és que el mon de les curses de drons és encara molt desconegut i només ha rebut l’interès de TV privades que ho retransmeten sota pagament. Malgrat tot, «els pilots volen volar i competir; els premis no són sempre el més important», explica. «A les últimes curses que hem fet, el Drons and Roses 2018 i Mollerussa Drone Party 2018, no hem tingut premis en metàl·lic, només un trofeu que acredita els 3 pilots més ràpids».

Vist això, aquest esport té recorregut? Joan Lesán ho té clar. Al seu entendre les úniques limitacions són els pocs camps d’entrenament fixos disponibles i una normativa sobre RPAS (vehicles aeris no tripulats) confusa. La regulació de RPAS publicada al BOE cobreix les activitats comercials i el vol amb RPAS en espai aeri controlat, i des del punt de vista esportiu la Federació Aèria és qui supervisa els camps de vol i la pràctica de l’activitat esportiva.

En aquest sentit la Federació Aèria Catalana està treballant per promoure i facilitar la pràctica dels drons de competició al nostre país. L’objectiu és estendre l’esport per tot el territori. Per fer-ho s’està promovent que els llocs on es dóna suport a les curses de drons es converteixin en ciutats drone-friendly per desenvolupar-hi tota aquesta tecnologia. Així, explica Lesán, s’està treballant en diferents projectes que estan ajudant a desenvolupar aquest concepte a ciutats com Barcelona, Mollerussa, Roses, Castelldefels i Sabadell.

Un esport inclusiu

Molt de l’aprenentatge que ha tingut la Isabel durant la seva trajectòria en el món dels drons el deu al grup de curses de drons a Girona. Hi ha après a pilotar sense que ningú es fixi en ella. El que hauria de ser normal passa a ser excepció quan et trobes, com li passa, amb un doble hàndicap. El primer, evitable però malauradament real: ser dona en una societat en què l’esport, en general, és cosa d’homes. Explica que mai s’ha sentit discriminada, i, tot i que no deixa de ser una excepció (només dos dels noranta participants al Campionat de Catalunya eren dones), les habilitats que es requereixen per pilotar no tenen res a veure amb el sexe de la persona.

El segon, inevitable, fa que els seus resultats tinguin un plus de mèrit. Té una deficiència auditiva que comporta que no hi senti. Sent un esport en què la vista és el que mana, podria no semblar important, però s’ha de tenir en compte que tots els senyals es fan per megafonia. Així, abans d’enlairar el dron ha d’estar molt alerta i tenir algú que l’avisi de l començament de la cursa. A més a més, durant el vol no entén el que diuen pel megàfon quan anuncien qui va primer, segon… i això fa que no sàpiga si caldria anar més ràpida o més lenta.

Malgrat que ens pugui semblar estrany, no és l’única competidora amb aquest desavantatge. A Alemanya i Àustria hi ha pilots sords que competeixen en primer nivell. Així, el seu desig és que l’esport s’estengui i que mica en mica creixi el nombre de dones pilot i de persones sordes que piloten.