Els i les millors del món conformen una llista d’inscrits per a l’edició de l’Strade Bianche d’aquest 2018 d’autèntic luxe: Peter Sagan, Michal Kwiatkowski, Greg Van Avermaet, Alejandro Valverde, Tom Dumoulin, Vincenzo Nibali o Zdenek Stybar en categoria masculina, i Anna van der Breggen, Elisa Longo Borghini, Elizabeth Deignan, Chloe Hosking, Pauline Ferrand-Prevot, Amanda Spratt o Lucinda Brand en la femenina. Tots ells, juntament amb una nòmina de guanyadors de gran prestigi com Fabian Cancellara, Philippe Gilbert o Megan Guarnier, confirmen amb la seva presència l’enorme èxit d’una cursa nascuda a l’elit fa només 11 anys.
Quins són els factors que han contribuït a l’ascens imparable d’una prova de menys de 200 quilòmetres i sense riuades d’aficionats en el seu traçat fins a esdevenir una de les proves preferides per a bona part dels aficionats d’arreu del món i una cita ineludible per als millors classicòmans del world tour? En proposem cinc:
1. Una cursa per a tot tipus de ciclistes
Just iniciada la temporada de pedres, amb les ardeneses encara lluny i les grans voltes a més de dos mesos vista, l’Strade Bianche és una de les poques curses capaç de reunir a ciclistes especialistes en les llambordes, en els murs i en les classificacions generals i que tots ells siguin candidats al triomf. Ho constata el top 5 masculí de l’any passat: Michal Kwiatkowski, Greg Van Avermaet, Tim Wellens, Zdenek Stybar i Tom Dumoulin. Dit d’una altra manera: el guanyador de la Milà San Remo, els dos primers de la París-Roubaix, el guanyador del Giro d’Itàlia i un caçador d’etapes que sempre roda a l’atac.
Si hi sumem noms habituals al podi dels darrers anys com Peter Sagan, Alejandro Valverde o Philippe Gilbert ens trobem amb una nòmina d’especialistes en diferents terrenys que ho donen tot per endur-se el triomf a l’Strade Bianche. L’ascens a categoria world tour aconseguit l’any passat estava cantat.
2. L’Sterrato, una novetat per a les clàssiques
Utilitzat sovint al Giro com a element per desequilibrar la lluita per la general en l’alta muntanya, l’Strade Bianche va acabar optant per aquest nom en detriment de l’Eroica inicial després de comprovar que la seva popularitat creixia gràcies als trams d’sterrato del seu recorregut. Amb la mítica Tro Bro Leon bretona com a referent, la cursa italiana supera els 60 km de recorregut per camins no asfaltats (11 trams en el cas dels homes i 8 en les dones), alguns dels quals són pujades o descensos força pronunciats que acostumen a ser decisius a l’hora de trencar el gran grup.
El Monte Sante Marie (catalogat fa uns anys com a 5 estrelles, a l’estil de la París-Roubaix) s’ha convertit en un dels trams més temuts per als ciclistes, que acaben completant un terç del recorregut per camins de terra que augmenten de dificultat en funció de les condicions meteorològiques de la jornada.
3. Siena, una arribada immillorable
Possiblement l’Strade Bianche compta amb els tres darrers millors quilòmetres de qualsevol cursa d’un dia. Siena és una petita ciutat de la Toscana preciosa capaç d’aglutinar turistes d’arreu del món durant tot l’any i que compta amb el Palio com un atractiu indiscutible a la plaça central del poble. És precisament allà, en un escenari reconeixible per tothom, on acaba la clàssica després d’una ascensió tortuosa pels carrers estrets, empedrats i de gran pendent de la ciutat italiana.
Qui arriba primer al final de la pujada guanya la cursa. I en aquest tram final, és clar, l’afició no falla i les imatges són impressionants. Un traçat perfecte per a una clàssica, una oportunitat d’or per a sumar els reticents al ciclisme que són incapaços de negar la bellesa de Siena.
4. Les campanyes promocionals
Coneixedors que per fer lluir un nou producte era impossible lluitar amb la història de les clàssiques centenàries de Bèlgica o França, els organitzadors de l’Strade Bianche van començar a repartir joc amb l’heroïsme com a concepte base fins a transformar les seves campanyes per allò que els fa únics: camins de terra a la Toscana són l’al·licient per anunciar per tots els mitjans que es tracta de “la clàssica del nord que es disputa més la sud“. Un joc de paraules per equiparar-se a la ment dels aficionats amb el Tour de Flandes o la París-Roubaix en lloc de disputar la popularitat als monuments existents al seu mateix país (Il Lombardia, Milà-San Remo).
Tot plegat, acompanyat des del principi amb imatges que per si mateixes definien la prova són els ingredients que han aconseguit atenuar les mancances evidents que té: falta de llarg quilometratge i un fort arrelament entre la població de la Toscana. L’encertada ubicació en el calendari ciclista anual, essent la darrera gran clàssica abans del primer monument, també ha ajudat a la seva “viralització”.
5. La cursa femenina
Nascuda el 2015, l’Strade Bianche va fer una aposta per crear un recorregut simultani per a les dones i fer-ho, ja d’entrada, amb un nivell world tour. En només tres edicions la clàssica italiana s’ha convertit en un dels grans objectius de temporada per a les millors classicòmanes del món. Una de les primeres curses en emetre el tram final de la cursa femenina durant la realització televisiva de la masculina després de programar les dues curses en una mateixa jornada i, en conseqüència, passant per alguns dels mateixos trams d’sterrato, pel mateix final dur de Siena i comptant amb el suport popular dels aficionats que omplen els carrers de la localitat de la Toscana.
L’any passat els darrers quilòmetres també es van poder veure en directe per youtube i la prova va comptar amb una àmplia cobertura per TV, un fet que no sempre es viu de la mateixa manera en altres proves del calendari world tour femení. Aquest any la prova acabarà cap a les 13:15. La darrera hora es podrà veure per Eurosport player..
