Quan Fignon va mirar el paisatge

Laurent Fignon, el ciclista talentós i inconformista que va marcar la carretera amb la seva personalitat als 80, va morir el 31 d’agost del 2010 als 50 anys víctima d’un càncer. Va tenir sempre el bon gust de no donar exemple.

Obstinats a donar exemple: així són ara els esportistes audiovisuals, tan pendents de competir com d’explicar-ho amb paraules estudiades, experts en declaracions prudents i buides. El ciclista guanyador que acaba l’etapa porta preparat un relat sobre si mateix en tercera persona, i aquest relat ha de ser també guanyador, entre ètic i èpic, generós i audaç.

0ae3dd517cc513dd58c016e958a71147_large

No són temps per Laurent Fignon, la seva audàcia era una altra. Fignon era la rebel·lia pedalejant amb un punt de gosadia, sempre al límit, sense ganes de dissimular l’esforç sobrehumà dels ciclistes. El campió francès, dues vegades guanyador del Tour (1983 i 1984), pertanyia a l’estirp de corredors que estimaven el ciclisme fins arribar a odiar-lo. Excessiu, expliquen que va celebrar la seva victòria el dia abans de la contrarellotge final del Tour de 1989. L’endemà, sense casc ni manillar de triatleta, va perdre la carrera davant el nord-americà Greg Lemond per vuit segons. Sempre hi va haver algú disposat a recordar.

Per al públic espanyol, Fignon va interpretar el paper de dolent amb entusiasme. Semblava molt còmode jugant a ser el francès arrogant i malcarat, altiu amb les seves ulleres rodones i la seva cua rossa. Tan diferent a l’esforçat Perico. La premsa francesa l’anomenava “el professor”, aquí es va quedar amb “Lorenzo”, l’alumne avantatjat procliu als crits i cops de porta.

Després de deu anys a l’elit, va posar peu a terra definitivament al Tour de 1993. “No penso plorar. Me’n vaig sense rancor. No pot fer-me mal deixar un esport en plena mutació i sense vida. Els corredors d’avui són professionals fins a l’exageració. Les carreres han canviat: ningú parla, ningú riu, no hi ha temps d’agafar la bossa del menjar. Ja no es pot ni pixar“, va dir Fignon a la premsa en les seves últimes declaracions al final d’una etapa.

I no va plorar, i tampoc va voler edulcorar la seva última actuació: “Vaig trigar dues hores en pujar aquest maleït port de la Bonette. Al peu de Isola em vaig adonar que arribaria amb més de 50 minuts de retard. ¿Per què seguir? Tot havia acabat“. Va acabar la carrera d’Fignon i van començar els seus anys de comentarista.

Tampoc va defraudar. Fins i tot va caure en la temptació d’escriure les seves memòries i reinterpretar aquella tarda del comiat. A Quan érem joves i despreocupats (2009) recorda les seves últimes pedalades com a professional en el maleït la Bonette, aquella ocasió en què va mirar el paisatge: “Em vaig quedar l’últim durant tota l’ascensió. Voluntàriament. Respirava amb força aquests darrers temps d’eternitat ciclista: els meus. Tot era harmonia. El ciclisme continuaria sense mi. La vida continuaria amb mi“.

Per Massimo Nicolodi

Per Massimo Nicolodi

Una bona vida

Pocs dies després d’acabar la seva autobiografia, li van comunicar que patia un càncer intestinal en estat avançat. En una entrevista al Journal du Dimanche va dir que no tenia ganes de morir, però tampoc por. “No sóc especialment valent ni poruc. Tampoc, en absolut, religiós. He estat jove i despreocupat, i ha estat meravellós. Si això s’acaba de seguida, no ho lamentaria en excés. He viscut una bona vida“.

Tot es va acabar el 31 d’agost de 2010 a l’hospital Pitié-Salpêtrière de París. Però durant el seu últim any de vida Fignon no va desaprofitar l’oportunitat de ser fidel a si mateix. Fins a l’últim Tour va estar defensant la seva visió del ciclisme de combat i censurant el conformisme. Amb una veu que no ocultava els estralls de la malaltia, va aplaudir la victòria de Contador i no va estalviar crítiques als jocs de bona convivència entre rivals: “El ciclisme no és un joc entre amics. Quan la carrera està llançada no hi ha amics. Jo mai em llançava als braços de Bernard Hinault o Greg Lemond“.

Maleïa i no acceptava la seva malaltia, però va ser refractari a la transcendència, al discurs de la superació. Quan el càncer i l’esport s’han convertit en un binomi indigerible i els esportistes que ho pateixen es veuen abocats a ser exemples de lluita, Fignon es va negar de nou a donar exemple.

Diagonal Periódico / Javier de Frutos

Ja tenim aquí la Fosbury 34!