Fausto Coppi, el primer petit gran campió modern

Nascut a Castellania el 15 de setembre de 1919, Fausto Coppi no va deixar mai indiferent a ningú, i no només pel que feia sobre la bicicleta. Considerat per molts el millor ciclista italià de tots els temps, coetani amb un altre mite com Gino Bartali, Coppi també és el primer ciclista en guanyar Giro d’Itàlia i Tour de França en un mateix any.

Però Coppi, més enllà de ser un fantàstic campió, també se’l considera el pare de la tecnificació de mètodes d’entrenaments i estratègies al ciclisme. Sense un físic privilegiat, més aviat era petit i esquifit, el control exhaustiu de la seva dieta i de tots els aspectes de la seva vida que xercia el convertien en un rara avis del moment. Just el contrari que Bartali, un privilegiat físic i amant de la bona vida, que no tenia cap problema per fumar-se cigarrets i beure copes de vi abans de començar qualsevol etapa.

Coppi 2

Una rivalitat que va dividir Itàlia

De fet, la carrera de Coppi no s’entén sense la de Bartali, i a l’inrevés. Dos ciclistes completament diferents en tots els camps de les seves vides que van dividir Itàlia entre els seguidors de l’un i de l’altre. Tot això, a més a més, adornat en una època especialment conflictiva com va ser la Segona Guerra Mundial i la seva postguerra. Bartoli sempre se’l va considerar simpatitzant del feixisme de Mussolini, fins el punt de ser una de les principals imatges publicitàries del règim feixista, mentre que Coppi més aviat s’apropava al comunisme.

Per acabar d’adornar tanta diferència, Gino era catòlic practicant i Fausto, agnòstic. No hi havia terme mig i durant la primera etapa de la seva carrera la rivalitat entre els dos era màxima. Aixecaven passions desfermades al seu país, les gestes del ciclisme era aclamades per tots i l’esforç titànic que realitzaven a les etapes de muntanya es veia amb una infinita aura d’admiració.

Coppi i Bartali

Bartoli era el gran dominador del ciclisme mundial just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, al seu palmarès ja hi constaven dos Giros d’Itàlia (36 i 37) i Tour de França (38), però just a l’última edició de la volta italiana abans que quedés interrompuda pel conflicte bèl·lic, va veure com un jove que tot just feia un any que havia passat a professionals s’enduia el Giro amb tan sols 20 anys i 8 mesos. Aquell ciclista era Fausto Coppi i, més enllà dels anys de la guerra, ja no deixaria d’estar mai a les posicions de mèrit del ciclisme.

A la tornada a la competició, al Giro de 1946, ja formant part del llegendari equip Bianchi, quedaria en segona posició, precisament darrera Bartali. Però l’any següent ja no l’aturaria ningú, i sumaria el seu segon títol de la maglia rosa. I Itàlia no deixava de gaudir de la rivalitat i les exhibicions dels seus dos grans ciclistes.

El Tour espera

Les exhibicions de l’italià anaven augmentant i Itàlia es quedava petita. Al 1949 guanyava el seu tercer Giro, i ho feia amb una de les exhibicions més espectaculars de la història de la prova italiana, quan realitzava una escapada en solitari de 192 quilòmetres entre els pics del Cuneo i Pinerolo.

Veient el seu domini a Itàlia, Coppi va provar el seu primer assalt al Tour de França i, tot i començar malament, perdent trenta minuts a la primera etapa, va aconseguir recuperar el temps durant la competició, principalment en les contrarellotges que tiranitzava, fins aconseguir vestir-se amb el Maillot groc de campió. El mite de Coppi ja no era exclusivament italià, i a França neix la figura de Fostò (Fausto pronunciat en francès).

Però en el punt més àlgid de la seva carrera, en plena forma durant el Giro de 1950, una desafortunada caiguda se’l va endur a terra, provocant-li la fractura de vàries costelles i acabant la seva temporada.

Les desgràcies no arriben soles

El 1951 es produiria un fet transcendental per la seva carrera quan el seu germà petit, Serse, també ciclista, moriria com a conseqüència de les ferides produïdes per una caiguda al Giro del Piamont. Anímicament va ser un cop molt dur per Coppi, que ho pagaria amb un discret Giro i Tour, però també va suposar el seu acostament definitiu amb Bartoli, qui també havia perdut un germà, i el que a la carretera era una grandíssima rivalitat, fora d’ella es convertiria en una gran amistat.

L’any següent tornaria el millor Coppi, repetint doblet de Giro i Tour i la comunitat internacional ciclista es rendia completament a Fostò.

Tour de France 1952 Alpe d'Huez

L’èxit que marca el final

El 1953 sumaria un nou Giro, el seu cinquè, i el que acabaria sent últim. A més a més, una situació personal complicada amb el seu divorci, va evitar que participés al Tour d’aquella edició i, definitivament, de qualsevol més endavant.

L’edat pesava però Coppi, tot i aconseguir dos bons resultats més al Giro d’Itàlia, ja no era aquell ciclisme majestuós que flotava sobre la bicicleta. La necessitat econòmica també evitava que es retirés i, com tota història singular, l’esperava un final inesperat quan, durant un viatge a Alta Volta (actual Burkina Faso) per disputar una cursa d’exhibició al desembre de 1939, Coppi va incubar la malària. Els metges que el van tractar, pensant-se que es tractava d’una pulmonia, el van medicar amb cortisona que, per desgràcia del ciclista italià, ajuda al desenvolupament de la malària. Així, el 2 de gener de 1960, Coppi moria al seu llit de l’hospital de Tortona.

Al seu funeral, el seu gran rival i amic , Gino Bartoli, concloïa “Se n’ha anat la meva meitat”. El Giro, per la seva banda, anomena des de 1965 la cima Coppi al port de muntanya més elevat de cada edició de la cursa.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!