20 anys de l’inici de la gran trampa El 1999 va començar el regnat de Lance Armstrong al Tour, posteriorment demostrat que a base de substàncies dopants

Era el 3 de juliol de 1999. Just avui fa 20 anys. Les aficionades al ciclisme d’arreu del món tornaven a la seva cita inexcusable. Amb una fidelitat a prova de qualsevol atac compareixen davant de la televisió. Tornava el Tour. I hi havia ganes de passar pàgina després d’un 1998 nefast: el de l’explosió del cas Festina. El de l’EPO. Sí, també el de Pantani.

L’escenari de la sortida d’aquell Tour de fa dues dècades semblava escollit expressament. Le Puy de Fou és un lloc francès a més no poder. Al costat d’un castell renaixentista en ruïnes hi ha un parc temàtic gegant, el segon amb més visites a l’hexàgon després de Disneyland, que es diu aviat. De la desfeta a la diversió. Aquest era el propòsit no només de tots els estaments del ciclisme sinó també de l’aficionada anònima que descrivíem a l’inici. Feia falta un nou relat, un nou parc temàtic, per oblidar que l’antiga glòria era ara una runa. I des d’aquell pròleg va emergir una figura que responia a tot el que es buscava: una redempció ‘ad hoc’ per a la prova més important. Des d’aquell primer pròleg del 3 de juliol de fa 20 anys va irrompre amb tota la força un ciclista determinant. Ja era conegut. Ja tenia un historial de victòries. I una història personal rellevant. Es deia Lance Armstrong.

Domini imponent

Armstrong no era un desconegut. Venia d’una molt bona Vuelta 1998. Abans del càncer havia estat Campió del Món i vencedor de clàssiques com la Klasikoa o la Fletxa Valona

Lance Armstrong va guanyar amb autoritat el pròleg. Va cedir el mallot groc l’endemà per a la típica primera setmana per a esprinters. Coses de l’arqueologia memorística que agrada a l’afició: aquells primers dies el belga Tom Steels i l’italià Mario Cipollini dominarien sense rivals. Jaan Kirsipuu –qui se’n pot recordar d’ell?– seria líder. Fins que l’onzè de juliol tocava de nou contrarrellotge. Senyora distància de 56,5 quilòmetres i altra vegada apareixia el texà Lance Armstrong. I guanyava. I a la següent etapa, després d’una jornada de descans, guanyava també en la primera gran etapa de muntanya, destí de Sestrieres, a la línia entre Itàlia i França. Cop d’autoritat. El Tour seria seu quasi sense sobresalts ni espants. Va tenir de gran rival Alex Zülle del Banesto i Fernando Escartín del Kelme.

Cinquè d’aquella classificació general seria el valencià Ángel Casero amb el Vitalicio Seguros, en el seu millor registre al Tour i segona major fita en una volta gran després de la victòria a la Vuelta 2001.

Les contrarrellotges van ser claus en la victòria del texà: va guanyar les tres. Foto: Wikimedia

Una victòria singular

Armstrong reblaria el clau de la la victòria final amb una altra victòria parcial, a la clàssica contra-rellotge del darrer dia, a Futuroscope. De parc temàtic a parc temàtic. Potser era premonitori que allà hi havia més muntatge efectista. El cert és que llavors ben poca gent va aixecar la cua per la irrupció d’algú que a la línia de sortida no era dels principals favorits i que havia tiranitzat la carrera amb el seu equip, el recordat US Postal.

També amb perspectiva cal dir que ja fa 20 anys alguns opinadors i periodistes van posar en dubte que el canvi físic experimentat per Armstrong no tingués en el dopatge una de les seves ajudes. A posteriori, fins i tot, s’ha arribat a dir que podria haver incorregut en dopatge mecànic, en base a la seva portentosa victòria a la muntanya. Mai se n’ha tret l’aigua clara.

En perspectiva, aquesta seria la cronologia del que va passar fa 20 anys, al mateix mes que som ara. L’inici de set Tours guanyats, tots esborrats del seu historial quant es va demostrar que s’havia dopat de forma sistemàtica i organitzada des de 1998. El cas Armstrong no només va tacar el nom del ciclista, sinó de tota una època. Quan fracassa una redempció, la fe queda castigada. Recordar 1999 avui en ciclisme és recórrer a l’encesa de la gran trampa.
“El sistema de dopatge més sofisticat”
El que va venir després es coneix. El que començava aquell 3 de juliol de fa dues dècades era la cronologia d’una gran trampa, d’una gran estafa. Però en perspectiva del que va suposar aquell primer Tour per Armstrong, segurament, cal dir que el que es projectava era segurament una mena d’història massa maca per ser certa, massa fantasiosa o exemplaritzant perquè no fes pudor. L’Armstrong que meravella el 1999 ho fa naturalment associat a la història de superació d’un càncer de testicle amb metàstasi al cervell i als pulmons. El ciclista esdevé icona de la lluita contra la malaltia i exemple de superació. De fet quan ell mateix engega la fundació Livestrong –abans de les famoses pulseretes grogues, que són del 2004– l’heroïcitat de l’americà d’origen humil té dues cares com una moneda: l’esportiva i la solidària. Tot se n’anirà en orris.

El sistema infal·lible que va convertir Armstrong en una màquina de guanyar era una màquina perfecta, integrada per ciclistes, metges, dirigents. Conformaven el que l’Agència Antidopatge dels Estats Units (USADA) anomenaria en la seva sentència “el programa de dopatge més sofisticat, professionalitzat i reeixit que l’esport professional hagi vist mai”. La definició va fer fortuna. I diu molt de com funcionava l’engranatge. La cort tenia un rei clar i tots els personatges responien a una jerarquia clara.

Una imatge icònica de quasi tota una dècada: Armstrong dominant el Tour de França

La trampa al descobert

Es coneix, perquè fins i tot ell ho va reconèixer, que l’estructura de l’americà va competir en tots els seus Tours en base a un programa de millora de rendiment que incloïa hormones de creixement i testosterona per a augmentar la massa muscular; eritropoetina (EPO) i autotransfusions per a augmentar la quantitat d’oxigen en sang. Tal i com se sabia –i es va voler mirar cap a una altra banda– el polèmic doctor italià Michele Ferrari va tutelar tot el sistema tot i ser des de temps abans una mena de proscrit. Almenys en teoria. La pudor de la tolerància envers el sistema Armstrong també s’encomana a la pròpia UCI. Hi va haver un silenci tolerant, quasi mafiós, transversal al voltant del gran jerarca. Del símbol.

Armstrong no és una poma podrida que fa malbé la resta de la cistella. També cal fer aquest reconeixement ja que els corcs, llastimosament, semblen propis del ciclisme. L’esport arrossega un historial nefast que en mina la credibilitat quasi de forma continuada des de fa més de 30 anys. Però el de Texas, al projectar-se com a heroi invencible, és normal que sigui qui caigués amb més estrèpit quan es va veure que les seves ales eren tramposes. De fet el set vegades campió que ja no és set vegades campió no deixa de ser un estigma, encara ara, pel ciclisme i el Tour. Fa 20 anys va començar una estafa de la que mai ha demanat perdó. Fins i tot en propi món del ciclisme, en algun moment, sembla haver volgut relativitzar el seu cas de dopatge sistemàtic més conegut.

 

Aquesta és la gran veritat, dues dècades més tard. I també la realitat més feridora: qui gosa dir que aquest mateix dissabte, per posar un exemple, no pot començar alguna altra història similar a la d’aquell 3 de juliol en un parc temàtic?

Ja tenim aquí la Fosbury 34!