Lidia Alekseieva: la dona que sempre guanyava Jugadora i entrenadora de bàsquet, va ser un dels noms estel·lars de la història de l’esport soviètic

La història d’una dona que sempre guanyava.

La selecció espanyola és el millor equip europeu de bàsquet femení del segle XXI. Guanyadora de tres dels quatre darrers eurobàsquets i en posició de medalla en nou dels darrers deu campionats continentals, l’equip ibèric ha comptat durant les dues darreres dècades amb actuacions brillants de jugadores del nostre país com Íngrid Pons, Laia Palau, Alicia López, Marta Xargay, Alba Torrens, Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Lucila Pascua o Anna Montañana. Malgrat la successió d’èxits recents, és pràcticament impossible que aquest combinat arribi a igualar els èxits majúsculs de la Unió Soviètica, el millor equip europeu de la història.

La URSS va competir a tots els eurobàsquets entre 1950 i 1991 amb un botí extraordinari: 21 medalles d’or i una medalla de plata. 21 títols de 22 possibles i una successió de victòries que semblava interminable. Les soviètiques eren altes, robustes, ràpides, bones defensores i brillants a l’ofensiva. Durant una pila d’anys van demostrar estar sempre un pas per davant de la resta de seleccions, inclosa la nord-americana, que també va quedar subjugada davant el seu potentíssim joc interior. Probablement el nom que s’ha endut més reconeixements d’aquelles generacions de jugadores guanyadores ha sigut el d’Uliana Semiónova, una pivot de la república de Letònia que media 2,14 metres i que era impossible d’aturar per a defensores sovint vint centímetres més baixes que ella.

La seva trajectòria es pot resumir amb una dada impactant: va guanyar tots els partits internacionals que va disputar amb la selecció en una carrera al màxim nivell que va començar el 1968 i va concloure el 1985. Semiónova és la indiscutible estrella del bàsquet femení arreu del món als anys 70 i 80, però ja feia anys que hi havia compatriotes que l’havien precedit en l’èxit. Una d’elles era Lidia Alekseieva, que per molts motius l’acompanya al saló de la fama des de 2012.

Lidia Alekseieva: estrella a la pista

Lidia Alekseieva va néixer l’any 1924 a Moscou. Marcada per la segona guerra mundial en la seva adolescència i primera joventut, va haver d’esperar a finals dels anys 40 per començar a destacar com una de les millors jugadores de bàsquet del seu país. Casada amb Evgeni Alekseiev, que la va precedir guanyant el títol de la lliga soviètica l’any 1939 i de l’eurobàsquet el 1947, la russa va aconseguir el seu primer gran triomf col·lectiu quan ja tenia 24 anys a les files del MAI Moscou, el club amb qui assoliria fins a cinc títols de lliga i un altre de copa a la Unió Soviètica.

El seu talent no va passar desapercebut i el 1950 va ser una de les integrants de la selecció comunista que va debutar a un campionat d’Europa amb un ple de victòries. Alekseieva repetiria medalla d’or en tres ocasions més (1952, 1954 i 1956) abans de retirar-se amb 32 anys i rebre, pocs mesos després, l’Orde de Lenin per la seva excel·lència esportiva defensant la samarreta de la URSS.

Alekseieva mai va poder disputar un campionat del món, atès que l’únic que es va celebrar durant la seva curta trajectòria com a jugadora es va disputar a Xile el 1953 amb l’absència del combinat soviètic. El seu rol als europeus va ser desigual: va anotar 19 punts en el partit inaugural de la cita de 1950 i com a jugadora titular va erigir-se en una bona segona espasa tant el 1950 com el 1952. A la cita de 1954 Alekseieva només va poder sumar un punt en el primer partit i ja no va poder ajudar més a l’equip, obtenint un or agredolç que dos anys més tard es va convertir en un or més que poderós convertint-se en la màxima anotadora del campionat anotant 17,8 punts per partit amb un espectacular percentatge d’encert superior al 80% en tirs de camp.

Aquells torneigs sovint oferien duels molt desiguals i un bon exemple és els dos primers partits disputats a l’eurobàsquet de 1956 per la URSS: primer un 153-25 davant Suïssa i l’endemà un 121-30 davant Àustria. Aquella vocació de destrossar el rival sense pietat sempre que fos possible quedaria gravada a la pell d’Alekseieva.

De la pista a la banqueta

A casa dels Alekseiev el bàsquet era passió, ofici i desfici i tant bon punt va concloure la seva etapa com a jugadora la tetracampiona europea va decidir seguir els passos, un cop més, del seu company de vida. Evgeni Alekseiev va debutar com a tècnic el 1953 i ràpidament va assolir amb èxits de tota mena especialment als anys 60, quan va liderar el CSKA de Moscou cap al triomf a l’eurolliga en dues ocasions i va exercir de tècnic assistent de la selecció soviètica masculina subcampiona als Jocs Olímpics de Roma. Poc s’imaginava llavors que la seva dona superaria, de llarg, el cúmul d’èxits que ostentava com a seleccionador, tal com ja havia fet en la seva etapa de jugadora.

Després de guanyar certa fama des de la banqueta Alekseieva va convertir-se en la seleccionadora de l’equip femení de bàsquet de la Unió Soviètica l’any 1962. Aquell equip era el vigent campió del món (1959) i campió d’Europa (1960) i el relleu anava acompanyat de l’obligació de seguir guanyant títols per a una dona de tot just 38 anys. Malgrat l’impacte dels ors, convé esmentar que el 1958 la URSS va perdre el títol europeu a la pròrroga davant la Bulgària de Vania Voinova i que el 1960 la victòria a la final davant Txecoslovàquia havia estat ajustadíssima, per 58 a 56.

Imprimint un fort caràcter a un equip que ja era potentíssim Lidia Alekseieva va conduir la URSS a establir una hegemonia indiscutible en el bàsquet mundial. Amb un equip construït des de finals dels anys 60 a partir del domini del joc interior de Semiónova, i ja des d’uns anys abans amb jugadores altes, fortes i ràpides que combinaven el talent amb una intensitat elevadíssima, la Unió Soviètica va guanyar 12 eurobàsquets de forma consecutiva entre 1962 i 1983. Un cop va plegar Alekseieva, la ratxa va continuar fins el 1991 i només es va acabar amb la dissolució del projecte soviètic.

Cal ressaltar que durant l’etapa d’Alekseieva la URSS va guanyar els 86 partits que va disputar als campionats d’Europa. De fet, en diversos torneigs totes les victòries del combinat soviètic van ser pallisses de més de 30 punts de diferència i el domini era tan avassallador que entre 1968 i 1983 només hi va haver un únic partit en què la diferència final al marcador va ser menor de 20 punts.

Uliana Semiónova intercanvia un present amb una jugadora universitària de Quincy durant la gira de-la URSS als EUA l’any 1976

La URSS d’Alekseieva era un engranatge perfecte i ho va confirmar més enllà del continent europeu. Entre 1964 i 1983 va guanyar els cinc campionats del món que va disputar encadenant victòries i exhibicions sense límits. Tal com va passar a Europa, els 43 partits disputats en aquest període van concloure amb victòria. Les xifres podrien haver sigut encara més contudents si la URSS hagués participat al mundial de 1979 disputat a Corea del Sud, però el país comunista va optar per fer boicot a la cita i deixar pas a l’or dels EUA.

Els duels entre la URSS i els EUA eren el plat estrella del bàsquet femení als anys 70 i 80 malgrat boicots i absències que de vegades deixaven els aficionats sense l’enfrontament anhelat. On es va viure de forma més evident aquestes cites discontínues va ser als Jocs Olímpics, amb l’absència nord-americana de 1980 i la soviètica de 1984. Va ser en l’olimpisme, però, on es va viure el campionat més demolidor de la URSS. Era l’estrena del bàsquet femení al programa dels Jocs.

Les gires nord-americanes

L’anunci del debut olímpic va portar els responsables del bàsquet soviètic a establir un pla de preparació per als Jocs de Montreal i promoure petites gires als EUA per adaptar-se millor a l’entorn que es trobarien a la ciutat canadenca. D’aquesta manera, als anys 70 la selecció de la URSS va fer diversos viatges en territori “enemic” en plena guerra freda i malgrat tractar-se de partits amistosos van seguir mostrant la seva cara més temible a la pista. El 1974, per exemple, van programar una sèrie de cinc partits contra la selecció estatunidenca i van afegir-hi alguns enfrontaments més de menys volada, com el que va portar la potentíssima URSS al petit poble d’Elon, llavors de tot just 2.500 habitants, en un cara a cara amb una selecció de joves universitàries que van sortir escaldades de la pista (41-114).

Algun cronista de l’època explica que prop de 500 persones van assistir a l’entrenament previ al partit i que la gent present al pavelló no dubtava en animar a les soviètiques. Eren, a la pràctica, un atractiu enorme: no només com a “enemic”, sinó com a contrapunt social i cultural. La barrera idiomàtica era infranquejable però en aquelles gires les estrelles de la URSS sempre eren convidades a menjar en alguna casa particular local on també s’hi reunien algunes jugadores nord-americanes. Les soviètiques impressionaven a tothom amb la seva alçada més enllà del cas extrem de Semiónova i no dubtaven a tastar els menjars que els oferien, ja fossin hamburgueses, gelats o fruita, encara que certs costums com prendre la beguda en temperatura ambient eren inalterables.

Aquelles gires deixaven un pòsit impressionant: l’esport com a aliança natural més enllà de la batalla política. Sovint els amfitrions nord-americans es desvivien per tal que l’experiència de les soviètiques als seus pobles i ciutats fos rodona i la presència d’un intèrpret a l’equip del bloc comunista, a la pràctica, era menys útil que la manera de fer i els somriures locals.

El 1976, pocs mesos abans dels Jocs, la URSS va programar una altra gira, aquest cop amb molts més partits contra rivals universitaris i únicament dos cara a cara amb la selecció sènior dels EUA. Malgrat unir jugadores d’equips diferents (com les esportistes d’Illinois que van desplaçar-se a Quincy), les pallisses d’aquell mes d’abril encara van ser més bèsties. En aquest partit, per exemple, el marcador va concloure amb un inapel·lable 135 a 23 i amb les jugadores locals desarmades davant la pressió defensiva i l’encert constant en atac de les soviètiques. Llavors l’equip ja era una màquina perfecta i Alekseieva era implacable des de la banqueta amb la lliçó apresa com a jugadora: cal guanyar sempre donant-ho tot i mai s’ha de tenir pietat dels rivals.

La gira primaveral la van tancar amb un 116-44 de mitjana en cada partit disputat. Malgrat tot, els dos partits contra la selecció dels EUA van donar esperances als aficionats locals: van perdre els dos enfrontaments amistosos, però si bé un resultat va ser força ampli (92-69) l’altre va ser molt ajustat (60-56).

Els Jocs imparables

Poques setmanes després els Jocs Olímpics van demostrar que aquells partits no eren extrapolables al millor escenari possible. La URSS va exhibir-se dia rere dia al Quebec i van acabar guanyant la medalla d’or guanyant les rivals per més de 30 punts d’avantatge de mitjana i van destrossar els EUA com si fos un equip de segona fila, amb un escandalós 112 a 77 que durant anys va pesar com una llosa entre les jugadores nord-americanes. Aquell dia Uliana Semiónova, que va acabar el torneig amb 19 punts i 12 rebots de mitjana, va endossar 32 punts i va capturar 19 rebots en només 23 minuts al parquet. Uns registres sensacionals per a una mestra d’escola reconvertida en una autèntica estrella olímpica.

Prop de 5.000 espectadors van presenciar aquell partit en què la URSS va estrenar-se amb un parcial de 15 a 0 i en què la crònica del New York Times es rendia a la superioritat soviètica més enllà de la seva pivot: “Fins i tot sense la seva gegant l’esquadra soviètica era massa hàbil per a les americanes. I la seva substituta, Nel·li Feriabnikova, gairebé era tan alta i formidable com ella”.

Lidia Alekseieva, homenatjada al saló de la fama

Lidia Alekseieva, homenatjada al saló de la fama

Alekseieva, membre destacada dels Hall of Fame

Quatre anys més tard la URSS no va tenir cap problema en allargar la ratxa triomfal a Moscou. Semiónova va anotar encara més punts que a Montreal i en el partit teòricament més igualat del torneig, davant Bulgària, els 27 punts i 21 rebots de la pivot només van ser la cirereta del pastís d’un joc coral i abusiu amb un marcador final de 104 a 73, en el matx més ajustat del campionat per a les soviètiques. Malauradament, el món es va perdre l’anunciat duel de Los Angeles 1984, que hauria arribat amb una selecció dels EUA ja molt més consolidada i una URSS encara pletòrica. Un altre cara a cara perdut pels boicots que hauria d’esperar fins a Seül 1988, ja sense Alekseieva a la banqueta, on les soviètiques caurien amb claredat davant les nord-americanes.

Entre 1962 i 1983 la selecció dirigida per Lidia Alekseieva va guanyar tots els partits disputats en europeus, mundials i Jocs Olímpics. 140 victòries i 0 derrotes. Si hi sumem la seva etapa com a jugadora, la xifra s’enfila per sobre les 160 victòries sense conèixer la derrota. Un domini brutal d’un esport que ha canviat molt des d’aquelles dècades però que manté el llegat inesborrable del conjunt soviètic al palmarès. Lidia Alekseieva va morir el 2014 com a membre de tots els Hall of Fame possibles, essent de les poques jugadores o entrenadores reconegudes en guardons dels EUA per la seva inesborrable aportació al bàsquet durant dècades i dècades d’èxits brutals.

Aquest reportatge forma part de la revista digital Fosbury del mes d’agost. La podeu llegir completa aquí.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!