El mapa en vida del nostre bàsquet Jordi Trias plega als 38 anys després de jugar al Barça, la Penya, el València, el Manresa, l'Andorra i el Girona

“Encara juga en Trias!”. Aquesta és l’expressió que més es va popularitzar entre el públic generalista del bàsquet arran del darrer ascens del Manresa a l’ACB des de la LEB Or, en aquell ancestral play-off, quan van reconèixer la figura d’un dels millors jugadors del nostre bàsquet dels tres darrers lustres.

I encara jugava, en Jordi Trias. En aquell Manresa o en el Girona. Al filial de l’equip que l’havia fet anat més amunt, com quan va ser al Barça B. On el volguessin. Amb aquella obstinació per jugar i aportar i una aparent bonhomia que a vegades semblava erròniament renyida amb la més alta competitivitat sota el tauler. En Jordi ha estat un senyor jugador de bàsquet, sigui dit amb totes les lletres. I la seva trajectòria és l’atles del bàsquet català ja que a excepció del Lleida ha estat a tots els equips dels Països Catalans. Amb ell podríem adaptar allò que resa “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” per una versió ad hoc al personatge que podria ser “De València a Girona i d’Andorra a Badalona”.

 

Amb elegància i agraïment, tirant de les xarxes socials que òbviament s’han omplert a l’instant d’agraïments i carícies de reconeixement, Jordi Trias ha escollit el dia d’avui per fer públic que plega. Si no desfà el camí que avui ha marcat, cap aficionat podrà sorprendre’s i tornar a entonar aquest “Encara juga en Trias!” que va ser banda sonora del retorn del Resa a la màxima categoria del bàsquet espanyol.

En la seva etapa al Joventut de Badalona. Foto: cedida

Una gran trajectòria

Trías, nascut a Fornells de la Selva, va estar fins el 2004 al Girona de l’ACB, que el va cedir una temporada al Múrcia. Des del 2004 al 2010 va pertànyer al Barça on va aconseguir els seus èxits més destacats com van ser una Eurolliga, una lliga ACB, dues copes del Rei (fou escollit MVP de l’edició del 2007 a Màlaga), dues Supercopes d’Espanya i dues Lligues Catalanes. Del 2010 al 2013 va ser al Joventut, per passar després a l’Andorra amb el qual va ser el MVP de la LEB Or en la temporada 2013-14, assolint l’ascens a l’ACB.

Amb el Barça B, després d’haver jugat a dalt de tot, va ser MVP de la Leb Or. Foto: FCB

Els seus últims equips van ser el València Basket (2015-16), el Barça B (2016-17), el Manresa (2017-18) i el CB Girona, de LEB Plata, on va jugar durant la temporada passada.

Ha jugat sempre a prop de casa i des de molt aviat exercint de veterà dels vestidors i grups dels que ha format part. Les seves xifres parlen per si soles: 403 partits a l’ACB, més de 2.000 punts, 1.500 rebots i un total de 3.000 de valoració. A excepció d’un pas pel Múrcia, sempre jugant a prop de casa. Sempre cultivant una quotidianitat del jugador de bàsquet allunyada del jugador-escafandra que sovint tendeixen els qui competeixen més amunt.

Gran peça d’equip

Resseguir la seva trajectòria és alhora traçar arrels amb el territori. Un d’aquells jugadors dels quals no trobaràs cap afició que en parli malament. Un exemple d’implicació. I un jugador brillant sense peripècies, executor, de bon canell i suficientment bregat per anar sota tauler o volàtil i dinàmic per dinamitar el joc d’entre línies. El seu recordat trofeu al millor jugador de la Copa del 2007 no va deixar de ser la coronació d’un Barça especialment solidari en els esforços, el reconeixement a ell però també a l’equip. Així ho va entomar. Com la resta de títols, dels que sempre ha estat el més alegre concelebrant un cop acabava els partits.

Costarà imaginar-se un bàsquet català sense Trias a punt per aparèixer al radar. La memòria de gran jugador se l’ha guanyada. Això segur.