La marató de Boston és una de les proves atlètiques més seguides i sempre ofereix multitud de punts d’interès que van més enllà dels guanyadors. Després de la cursa disputada aquest dilluns, a La Fosbury triem 3 històries que val la pena explicar.
La pionera de les maratons, 50 anys després
Stamata Revithi a banda, Kathrine Switzer és una de les grans referències mundials per a les maratonianes d’avui en dia. El 1967 va impugnar l’ordre establert de la marató de Boston corrent una prova exclusiva per als homes amb el dorsal 261. La ridícula acció d’un jutge de carrera a mitja prova per intentar caçar-la i la seva obstinació en continuar endavant van convertir-la en una imatge icònica de l’esport. Després d’aquella marató, Switzer ha organitzat moltes curses, ha corregut un munt de maratons i ha estat decisiva per a la consolidació de la marató femenina al programa olímpic (des de 1984).
Ara, 50 anys després, ha tornat a córrer la marató de Boston amb el mateix dorsal, el 261. Amb 70 anys ha aconseguit completar-la amb un temps de 4 hores, 44 minuts i 31 segons. Quina meravella!
Mig segle corrent la marató
També en edat clàssica de jubilació trobem el segon protagonista de la jornada. Ben Beach, de 67 anys, ha completat la seva 50a marató de Boston consecutiva. Es diu aviat, això. La primera la va córrer el 1968 i ha aconseguit evitar lesions greus, entrebancs laborals i problemes familiars durant mig segle per presentar-se a la línia de sortida en cadascuna de les maratons de Boston celebrades des d’aquell moment i creuar la línia de meta. En aquesta ocasió, superant per poc les 5 hores.
Johnny Kelley en va arribar a completar 58 de forma discontínua entre el 1933 i el 1992. Serà capaç Beach de continuar-la corrent en vuit ocasions més i atrapar un dels noms històrics de Boston?
El rècord de Rafa Botello
L’osonenc s’ha convertit en un dels grans noms de les maratons paralímpiques. A la prova de Boston no va poder repetir l’èxit assolit fa pocs mesos a Dubai i es va haver de conformar amb la vuitena posició. Això sí, va rodar més ràpid que mai i va completar la prova amb un temps d’una hora, 22 minuts i 9 segons. És el nou rècord estatal de la distància en cadira de rodes i confirma que és capaç de batre a qualsevol en els millors escenaris del món.
En una prova tan exigent com la nord-americana, i després d’haver disputat més de 100 maratons al llarg de la seva carrera, també va batre el seu topall de velocitat: 79,9 quilòmetres per hora en un instant del recorregut i pràcticament 31km/hora de mitjana. Velocitat increïble! Va ser una cursa rapidíssima en què Marcel Hug va aconseguir batre el rècord històric de la prova
