UFC 257: El torneig es queda sense rei Dustin Poirier guanya el combat més esperat

Nit d’emocions d’alt voltatge la del passat dissabte a l’Etihad Arena de Yas Island.

A una cartellera que prometia i va lliurar a la perfecció, s’hi van afegir dos combats estel·lars magnífics per posar la rúbrica a una vetllada de gran retorn per la UFC 257 (1,6 milions de vendes de pay-per-view). Dues finalitzacions carregades de drama que sacsegen el pes lleuger i dibuixen el campionat que té planejat Dana White (president de la companyia) per coronar al successor de Khabib Nurmagomedov.

UFC 257. La millor carta de presentació. Dan Hooker vs Michael Chandler

Michael Chandler era un lluitador dominant, guanyador, l’exemple d’un atleta d’èxit. Però fins aquest cap de setmana, al costat del seu nom hi havia un asterisc que portava a una nota a peu de pàgina on es podia llegir clarament i amb majúscules “MAI A LA UFC”.

Cinturons, nits èpiques, triomf… a les lligues menors. Bellator és una gran promotora, però no és la Champions League de les arts marcials mixtes. Ell afirmava ser un dels millors pesos lleugers del món i molts s’ho prenien amb sorna i incredulitat. En Michael tenia clar que per certificar la seva convicció davant del món havia de rendir sota els focus que més brillen.

Va signar per la companyia de les tres lletres. Se li va assignar un lluitador top 5, Dan Hooker. Els incrèduls murmuraven que el salt seria massa gran. Era un home amb una missió. Necessitava un cop d’efecte. Va trigar mig assalt a aconseguir-lo.

En Dan Hooker va sortir somnolent. Es va passar tota la setmana amb un somriure als llavis i sense parar de fer broma. Una manca de tensió que en sonar la campana va deixar que Chandler, decidit com un llamp, agafes la iniciativa. Ell girava per evitar la dreta del de Missouri, que des del centre de l’octàgon encarava valent. Hooker va etzibar algunes leg kicks tímides a la cama davantera de Chandler, sense trencar-li el ritme.

UFC 257

L’embranzida de Chandler va acorralar la precaució de Hooker i amb un poderós volat d’esquerre el nou-zelandès va caure de cul. Uns cops per acabar de convèncer a l’àrbitre i la carta de presentació perfecte signada, perfumada, segellada i enviada al món.

Conscient de la importància del moment i àvida de lluïment personal, l’emoció de Chandler el va pujar a la tanca des d’on ens va delectar amb una tombarella que va fer poca gràcia a Dana White. Sap que els lluitadors són el principal valor de la companyia. Si s’han de fer mal que sigui en competició. Embadalit per la tempesta de joia post combat, fins i tot es va atrevir a esmentar a Nurmagomedov i va declarar que ell el podria estabornir. Dubtem que desperti cap reacció del campió.

UFC 257

Si en algun moment de tots els anys que va barallar-se per entrar a la UFC Michael Chandler es va imaginar la seva primera victòria, segur que no va ser tan brillant com la del passat dissabte. Arribar i moldre. Benvingut senyor Chandler, queda vostè classificat per la següent ronda del gran campionat mundial del pes lleuger.

UFC 257. Lightweight | Michael Chandler| def | Dan Hooker | TKO (Punches) | 1 | 2:30

UFC 257. Pijames de seda. Conor McGregor vs Dustin Poirier

Marvin “Marvelous” Hagler és un dels boxejadors més brillants de la història. Va dominar els vuitanta recuperant la preeminència del pes lleuger, perduda durant el regnat de Muhammad Ali a favor dels pesos pesants. Els seus combats contra Thomas Hearns, Sugar Ray Leonard o Roberto Durán estan gravats amb lletres daurades a la memòria dels amants de la dolça ciència.

De mentalitat granítica, cos esculpit amb cisell i entrenaments propers a la bogeria (corria amb botes militars perquè assegurava que les sabatilles esportives eren massa amables), va fer una declaració brillant que resumeix la situació que es va presentar el passat dissabte: “És difícil sortir a córrer a les 5 am quan dorms amb pijames de seda”.

La insalvable diferència entre voler guanyar i necessitar guanyar. En Conor McGregor viu macerat en el luxe. Els que se li enfronten, com en Dustin Poirier, encara pensen en factures. El discurs d’amor a l’esport i de buscar la glòria eterna és molt bonic quan surt d’entre els llavis, però la crua veritat que retruny amb el despertador de les cinc del matí és una altra. El pijama de seda pot ser una presó dels instints, sobretot quan els has de fer servir per combatre a un altre atleta del màxim nivell, experimentat i amb una estratègia clara.

Així i tot, en Conor McGregor va sortir a l’octàgon i ens va il·luminar amb les seves llegendàries virtuts. La certesa dels seus cops és tanta que sembla que no n’esguerri cap. Es mou com una serp i cada envestida sembla més pròpia d’un quiròfan que d’una gàbia octogonal. El domini que exercia McGregor era sufocant. Sota la pressió més poderosa neixen els diamants i precisament, és d’aquí d’on prové el sobrenom de Dustin “The Diamond” Poirier.

UFC 257

Semblava que el pla de l’irlandès estava fluint amb facilitat. A ulls experts un detall important anava prenent força al sotabosc. Poirier es va centrar a destruir la cama davantera de McGregor a base de cops de peu. A poc a poc va anar talant l’arbre, fent cada cop més difícil la mobilitat del de Dublín i quan menys ens ho esperàvem, va connectar un cop que va esdevenir l’inici del final.

Un directe ràpid, contraatac del Cajún, va fer trontollar lleugerament la mirada de McGregor. Poirier ho va identificar ràpidament, desencadenant una allau de cops de puny sobre l’antic rei. En Conor de seguida es va veure superat per la fúria de Poirier. Va intentar fugir del desenllaç amb les últimes guspires del seu instint de campió. Esforç en va. L’escac ja era presentat i només faltava un últim moviment final.

El que quedava d’en Conor va fer una passa enrere. Aquí és on en Dustin va decidir apagar les llums amb un ganxo que va trobar el rostre de McGregor a mitjana alçada. Cos a terra, dos cops de puny i Poirier recuperava la derrota que va patir sis anys enrere. Una venjança calculada i executada a la perfecció.

UFC 257

Dustin Poirier és el favorit a vèncer el campionat que sembla haver-se desplegat aquest 2021. La seva actuació brillant, sumada a les victòries que acumula contra els altres candidats (Gaethje, Hooker, Pettis o fins i tot Holloway) l’assenyalen com el rival a batre. McGregor va acceptar la derrota amb cavallerositat i elegància. No va posar excuses. Encara li queden quatre combats al contracte i s’obre la possibilitat de tancar la trilogia contra Nate Diaz o contra el mateix Poirier, que podria veure’s seduït per la suculenta bossa que s’enduria en un nou combat contra la mina d’or irlandesa.

Possibilitats interessants per tothom, sempre que no hi contem al rei vigent. Un cop acabada la nit d’eliminatòries pel seu títol, va dir-li a Dana White, desfent totes les seves capacitats de seducció: “Dana, sigues honest amb tu mateix. Estic diversos nivells per sobre d’aquests tios, ja els he guanyat a tots”. Probablement té raó i s’allunya cada vegada més de la tornada que tots desitjaríem. De moment i per totes nosaltres, que segueixi el gran torneig mundial del pes lleuger de la UFC!

UFC 257. Lightweight | Dustin Poirier | def | Conor McGregor | TKO (Punches) | 2 | 2:32

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!