UFC 251: magnífic escenari en una nit complexa Èxit logístic en l’estrena de la Yas Island d’Abu Dhabi

Els lluitadors van passar per dues quarantenes abans d’arribar a l’illa i qualsevol persona (imprescindible i qualificada) que va estar dins el recinte, havia passat per diversos dels més de vuit mil tests que es van fer per l’esdeveniment.

Tots els detalls necessaris per realitzar una vetllada de l’UFC 251 amb el minimalisme just per fer-ho viable en temps de pandèmia. Podem tenir totes les reserves polítiques amb els països de la península aràbiga, però ningú pot negar que en el pla organitzatiu, són primera potència.

Esportivament parlant, tot i ser el pay per view de més vendes (1,3 milions) des del Nurmagomedov-McGregor (uns estratosfèrics 2,4 milions només a EUA) i contar fins amb tres combats pel títol i 5 persones que han lluït el cinturó (sense contar el BMF), va ser una nit estranya. Decisions dubtoses, lluitadors monòtons o combatents amb fragilitats en van tenir la culpa. Si en vols saber més, ho analitzem a continuació.

La mentalitat. Rose Namajunas vs Jessica Andrade

Parlant clar, si el combat hagués sigut de cinc assalts Rose Namajunas no hauria aconseguit la victòria. Aquesta rotunditat no ve provocada per les seves capacitats físiques o marcials. El combat era completament seu als dos primers assalts i se la veia amb el càrdio a punt. El seu principal taló d’aquiles és la mentalitat.

Durant tota la setmana no va parar de repetir que l’anterior combat amb la brasilera, l’havia perdut perquè mentalment no hi era del tot present, assegurant que aquesta vegada venia preparada per qualsevol guerra. Mentre el seu moviment i el seu striking la van portar a un domini còmode (és una delícia veure el seu joc de peus i la seva capacitat tècnica, un desplegament estètic que té pocs rivals dins l’esport), va recordar a la Rose que va destronar a la Joanna Jędrzejczyk. Però en el precís instant que Andrade va endinsar-se en el mode desesperat, sabedora de ser la seva única possibilitat de victòria, la Rose va tornar a mostrar-se vulnerable. La seva cantonada l’animava en comptes de donar-li ordres i li cantava el temps restant.

Va acabar el combat amb la cara marcadíssima, molt més que la derrotada i mostrant evidents gestos d’alliberació. Andrade li va remuntar unes puntuacions, que durant els deu primers minuts devien ser aclaparadores i van acabar sent una decisió dividida. Si hagués durat dos assalts més, hauria perdut. Com ha mostra final d’aquesta fragilitat mental, a l’entrevista postcombat, ella mateixa va declarar que havia tingut dificultats entrant al tercer, però que havia sigut forta per acabar. En un combat pel títol, potser aquesta fortalesa no hauria sigut suficient i com a excampiona, aquest és el nivell d’exigència que hem de tenir amb la “Thug Rose”.

La brasilera és una guerrera magnífica. Una rival tant digne i valenta, com inferior a Namajunas. Però potser és aquí on han de planar els grans dubtes. Andrade és una guerrera, Namajunas no. L’esperit competitiu de la Rose neix des d’una visió acadèmica de les arts marcials, no competitiva. Contra Andrade en va tenir prou, però davant de la campiona Zhang Weili, amb qui presumiblement lluitarà durant els pròxims mesos, pot no ser suficient.

La xinesa és una màquina. En un esport on ser-hi o ser-hi pot comportar danys físics greus, Namajunas hauria de treballar profundament en el seu joc mental. Potser m’equivoco i aquesta subtil fragilitat la va patir pel record del KO de l’anterior combat contra Andrade. Ben aviat, obtindrem la resposta quan la campiona oriental posi a prova de nou la voluntat de l’americana.

Strawweight | Rose Namajunas | def | Jessica Andrade | Decision (Split) | 3 | 5:00

La fragilitat. Petr Yan vs José Aldo

Aquest combat podria haver-se celebrat perfectament a Lumpinee, Rajadamnern o qualsevol altre racó de Tailandia. L’estil que van desplegar els dos rivals era tant similar en l’arrel, que semblaven dues gotes d’aigua. Plantats l’un davant de l’altre, peus plans i llançant fintes per provocar obertures. Un autèntic combat de Muay Thai.

Destacar que anys enrere els dos havien entrenat junts, així que es coneixien a la perfecció. El combat va ser interessant i molt tècnic, la gran diferència la va marcar la mandíbula d’ Aldo. Veterà de mil guerres, Aldo ja porta uns quants knockouts al sarró. Ja hem vist en altres atletes de contacte, que amb el pas dels anys, la seva fragilitat s’incrementa amb escreix. Alistair Overeem n’és un exemple evident.

Als dos primers assalts, fins i tot es podria defensar que el brasiler va connectar amb més vehemència, deixant anar els seus ja llegendaris leg kicks. Però just al primer assalt hi va haver un detall que em va cridar l’atenció. Faltant quaranta segons per acabar el període, després d’un intent de take down que en principi no hauria de suposar cap problema, Aldo es va girar a terra i es va posar en posició defensiva, com si l’impacte contra la lona l’hagués deixat desorientat. Va rebre càstig i va ser la primera de les mostres que vam veure diumenge del desgast sofert durant anys.

Aldo va sobreviure a aquest primer contratemps. Va brillar en alguns moments. Però a poc a poc, Yan va avançar i va començar a colpejar-lo amb més claredat. La valentia i el cor del gran campió que és el “Rei de Rio”, el van mantenir en la pugna, però en arribar al cinquè ja no va aguantar més. Després de dues escomeses precises del rus, va caure i va entrar en mode defensiu. Molts han criticat l’stoppage de l’àrbitre per ser massa tard. Crec que és més pel mal d’ulls de veure Aldo vulnerable rebent cops, que per la realitat que pesa en un combat pel títol.

En tot cas, tenim un nou, flamant, merescut i necessari campió al pes gall. La categoria és una peixera de taurons i Yan té molta feina al davant, començant per Altjamain Sterling. Les seves capacitats es posaran a prova amb un lluitador amb un estil oposat al seu. Pel que fa a Aldo, ell decidirà quan posar punt final a la seva carrera. No és especialment veterà pel que fa a l’edat (trenta-tres anys), però la seva fragilitat va per un altre camí. Ja ha fet unes declaracions que preveuen que seguirà combatent. Desitgem que la seva gallardia no el porti a terrenys irreversibles.

Bantamweight | Petr Yan | def | Jose Aldo | TKO (Punches) | 5 | 3:24

Els jutges. Alexander Volkanovski vs Max Holloway

Sense cap mena de dubte, el combat més polèmic de la jornada. Alexander Volkanovski va fer un gran combat. El quart i cinquè assalt (que són, teòricament, els més importants) van ser lleugerament per ell. Però l’opinió general dels experts i aficionats de l’esport, es decanta per donar els tres primers rounds a Holloway. D’aquesta manera, el més normal, hauria sigut una decisió pel de Hawaii. Però va aparèixer la controvèrsia.

Aquest problema no és nou a les Arts Marcials Mixtes. De fet, ve de molt lluny i ara ho intentarem resumir. Quan va néixer l’esport fa menys de tres dècades, no tenia una comissió. L’única solució per fer-lo legal, va ser regular-se dins les comissions de boxa de tots els Estats Units. Aquí ja va néixer la primera disjuntiva. Cada estat regula els combats a la seva manera i dir que s’odien uns als altres és ser amable. Però per si això no compliques prou la situació, la gent de la boxa va decidir adaptar fil per randa el seu sistema de puntuació, que no és prou acurat per tractar un esport molt més divers com les MMA. Per acabar-ho d’adobar, els jutges que valoren els combats, no tenen per què tenir coneixements tècnics de les arts marcials. Sorprenent però cert. D’aquí la dita popular entre lluitadors “no deixis mai la decisió a algú que no en sap”.

Quina és la possible solució? Una comissió pròpia amb una puntuació més precisa i uns jutges amb coneixements. Les comissions de boxa s’apartaran d’un pastís cada dia més dolç? De cap de les maneres. Veurem si es troba una solució positiva per l’esport i els aficionats i no es repeteixen situacions estranyes com la de dissabte.

Volkanovski no té la culpa de res. Més aviat, ell va deixar-s’hi la pell i va ser capaç de contenir a tot un campió com Holloway. És un campió més que digne i segur que ho seguirà mostrant als seus pròxims combats. Holloway surt, tot i perdre l’oportunitat de recuperar el cinturó, reforçat de la situació. La seva vàlua com a lluitador i com a estrella no es veurà perjudicada ni dins la companyia ni pel públic general. Ara, falta saber si hi haurà un tercer assalt entre els dos campions, si en “The Blessed” decidirà tornar a guanyar-se un title shot o si optarà per canviar de pes i buscar nous horitzons. S’ha guanyat el dret de fer el que vulgui. Que en un futur, recordi que no s’ha de deixar mai la decisió a qui no en té ni idea.

Featherweight | Alexander Volkanovski | def | Max Holloway | Decision (split) | 5 | 5:00

L’oportunitat perduda. Kamaru Usman vs. Jorge Masvidal

Podríeu pensar que l’encapçalament va dirigit a Jorge Masvidal. Després de setze anys de carrera, amb els seus alts i baixos, va aconseguir arribar a un combat pel cinturó. De fet, ha batut el rècord de ser el lluitador que més combats ha disputat abans d’arribar un encontre per l’or. La cosa no va per aquí. En primer lloc, Masvidal ha demostrat una professionalitat espectacular presentant-se a Yas Island i donar pes amb sis dies de marge. La seva credibilitat, només es veu reforçada davant companyes, la companyia i fans en general. Alhora, la seva actuació no va ser menor, doncs mentre la lluita va ser alçada, treia sempre el millor profit. Finalment, la seva popularitat ja ha traspassat els límits de l’estrella regular de l’esport, donant-li un estatus compartit per pocs. Només aterrar de tornada a Miami, després de disset hores de vol, en “Gamebred” es va dirigir cap a entrenar. Evidentment, ja hi ha vídeo a les seves xarxes.

En Jorge sap perfectament on es guanyen de veritat els diners. No és només a l’octàgon i al gimnàs, sinó que et separes de la manada a les decisions de màrqueting. Aquest concepte és absolutament marcià per Kamaru Usman. És ell el que va perdre l’oportunitat.

El domini del nigerià va ser aclaparador. Masvidal dominava dempeus, però de seguida que es veia amenaçat, Usman l’abordava i l’obligava a defensar els seus takedowns. El de Miami va ser capaç de defensar-se en moltes ocasions, però això no li permetia atacar. Quan no era capaç de frenar l’embranzida d’en Kamaru, tocava treballar moltíssim per tornar-se a aixecar (si és que ho aconseguia). D’aquesta manera, el wrestler assegurava sense discussió la seva defensa del cinturó. Decisió unànime i cap endavant. Llavors, quina és l’oportunitat perduda pe Usman? Davant de l’audiència més gran que serà capaç d’acumular, la seva actuació va ser monòtona, avorrida i desencisadora. És un campió devastador, però de cap manera excitant.

En pocs mesos, quan tornin a lluitar, sigui contra qui sigui, Masvidal tindrà tots els focus i el pay per view serà excel·lent. Usman estarà a anys llum dels números d’aquest cap de setmana. Si no es tracta d’algú mediàtic com en Jorge, no despertarà l’interès del públic general i la seva cartera no estarà tant plena com es mereixeria. És una guerra, és un esport… però quan el pla és l’econòmic, és sobretot un espectacle. Aquesta companyia és estrictament capitalista i tindràs el que generis.

L’anterior campió del welterweight (títol que va perdre davant Usman) és un clar exemple d’aquesta dinàmica de la mentalitat d’atleta. Tyron Woodley sortia a competir. Va vèncer diversos oponents que eren absoluts trencaclosques. Però ho va fer d’una manera avorrida, conservadora i que provocava animadversió entre el públic. Això va frustrar a Woodley, que va iniciar una campanya en contra de tothom, verbalitzant que la gent no l’entenia i que ell només feia el necessari per guanyar. Demanava més a la companyia, però com en Jorge sap perfectament i ja hem apuntat més amunt, rebràs exactament el que mereixis.

Has de vendre personalitat o espectacle. Usman no és especialment destre en cap de les dues transaccions. El seu estil és de domini, però no per highlights. La seva personalitat mai ens queda clara del tot. Un dia és un bon noi i l’altre parla com un gos rabiós, però mai ho fa amb consistència. La gent no se’l creu. Masvidal fins i tot va dedicar un vídeo destacant les seves múltiples personalitats. En Jorge està inspirat (amb el seu equip).

És probable, que com Woodley, un dia se senti menystingut i oblidat per la UFC. Segurament, culparà a tots els seus dimonis, però no es fixarà amb aquest important detall, que necessita instrospecció i estratègia. Pel seu bé, esperem que sigui capaç d’esmolar la maquinària com ho ha fet en Masvidal. En cap moment li traiem mèrits a una bèstia de l’esport com ell, però si no hi medita una mica, passarà a la història com un campió dominant que ningú recordarà amb il·lusió i sobretot, força menys ric del que podria arribar a ser.

Welterweight | Kamaru Usman | def | Jorge Masvidal | Decision (Unanimous) | 5 | 5:00