UFC 209: Comptes pendents

Dins d’aquesta Main Card dues coses estan clares: els combats són molt prometedors i els lluitadors es tenen unes ganes d’escàndol. A las Vegas els ànims estan encesos, hi ha mala sang i s’han de resoldre unes quantes comptes pendents.

Primers combats cartell principal

Més enllà dels dos espectaculars combats que encapçalen el cartell, la resta d’encontres també són d’alta gama. En primer lloc un xoc entre gegants. Mark Hunt i Alistair Overeem semblen trets d’un capítol de Bola de Drac. L’Alistair pel seu físic descomunal i en Mark pel seu carisma desbordant. No ho dic en va, ja que el nou-zelandès es fa dir Super Samoan en honor al mític shonen d’Akira Kurosawa. Dos supercampions de K1 amb sobrada capacitat per deixar-se en coma l’un a l’altre en qualsevol instant. Tot seguit, Lando Vannata i David Teymur es mesuraran les forces. Els dos venen fent soroll, tancant combats espectacularment i amb ganes de seguir creixent dins la companyia. Dos guerrers amb fam d’èxit i fama que es creuen per veure qui puja de lliga abans.

Finalment i abans dels plats forts, una llegenda que ha de redimir-se. Rashad Evans, ex-campió del semi-pesat, va lesionar-se i no va poder participar en la vetllada de Nova York. Una llàstima, més tenint present, que ell és originari de l’estat de la gran ciutat. L’UFC li ha donat una nova oportunitat de demostrar que encara pot donar guerra a una categoria que sense Jon Jones, ha perdut una mica de llustre i interès. Davant seu, l’australià Daniel Kelly, buscant la notorietat que comporta caçar una llegenda i afegir-la al teu saló de trofeus.

Khabib Nurmagomedov vs Tony Ferguson: Obsessions, odis i entrenaments impossibles.

Si em deixessin triar un aparallament fa uns mesos, abans que es publiques aquest esdeveniment, i em donessin carta blanca per escollir dos lluitadors de la plantilla, aquesta hauria sigut la meva elecció. Estem parlant de dues persones obsessionades amb la lluita. Cadascuna amb una vessant i unes credencials completament diferents. Nurmagomedov prové d’una saga, d’un poble i d’una cultura que conceben la lluita com un estil de vida. Al seu Daguestan, a la vora del mar Caspi, esmorza lluita lliure, dina judo i sopa Sambo. És pràcticament una religió. Per entendre de què estic parlant, el millor serà que veieu el vídeo a continuació. Es tracta del mateix Khabib l’any noranta-set, quan tenia vuit anys, practicant wrestling amb…

https://www.youtube.com/watch?v=JZvCgSmV9JA&t=49s

Sí. Sé que sembla broma. Però és cert. Una espècie de ritus iniciàtic d’aquesta població de malalts del cap. És normal que si abans dels deu et fan lluitar amb una cria d’ós, quan et fas gran no tinguis cap problema amb fer bullying a qualsevol dels rivals que l’UFC et posi per davant. En Khabib no els guanya, en Khabib destrossa els seus rivals. Campió mundial de Sambo en diferents categories, quan aconsegueix tirar-te a terra, comença a colpejar-te fins que demanes clemència o quedes KO. Imagineu-vos el nivell de domini que exhibeix, que en el passat esdeveniment de Nova York, va arribar a parlar a Thompson enmig del combat, demanant-li que abandonés, que ja n’hi havia hagut prou i sabia que havia perdut. Tot això, al mateix moment que entre assalts s’acostava a Dana White per demanar-li el title shot que considera que tant mereix. Aquí les imatges:

https://www.youtube.com/watch?v=GlJ_2O5PxWw

Però el millor de tot, és que davant seu hi tindrà a Tony Ferguson. Qui és Tony Ferguson? Tony Ferguson és un tipus que està absolutament obsessionat a ser el millor lluitador possible. Treballa hores i hores de forma incansable (ara mateix, el seu preparador físic és un exentrenador de la NFL i jura que mai havia vist a ningú tan motivat i amb tanta energia). A part de practicar múltiples arts marcials, inventa exercicis i aplica altres esports als seus entrenaments. Des de l’equilibrisme fins al break dance, “El Cucuy” utilitza qualsevol forma de moviment per perfeccionar el seu estil de combat.

https://www.youtube.com/watch?v=TumTqq75l7I

És la seva vida. Assegura que fins que no va trobar les arts marcials s’avorria sobiranament. Ara no fa res més. Sembla que no li va pas malament, perquè encadena una ratxa de nou victòries consecutives i vol anar a per la desena. Davant un tio que té un vint-i-tres zero de carta de presentació. En Nurmagomedov amb un estil més encaminat al terra, sempre provant d’abatre al rival i dominar-lo des del terra, però amb un arsenal de cops amb angles impossibles que deixa a tothom amb la boca oberta; l’altre preferint la lluita alçada amb una creativitat desbordant que el fa imprevisible, però amb cinturó negre de jiu-jitsu per si de cas fes falta. Dos súper lluitadors, que per si fos poc, a més a més s’odien profundament. Hi ha mala sang i segur que veurem un combat increïble. A sobre amb el títol interí del pes lleuger pel mig. Estic molt excitat.

Tyron Woodley vs Stephen Thompson: Només hi pot haver un guanyador.

El passat novembre a Nova York hi va haver una vetllada històrica i plena de grans combats. Però el que probablement va ser el millor, va acabar sense un guanyador. Tyron Woodly i Stephen Thompson van fer que els jutges no tinguessin més opció que declarar un Majority Draw o empat per majoria. Els dos lluitadors van quedar una mica tocats en veure que potser amb un cop de puny més, haurien pogut sumar una victòria al seu palmarès. Thompson va demanar de seguida un segon combat pel títol del welter. Però Woodley, que es quedava amb el cinturó a l’espatlla, va començar a citar grans noms, buscant una money fight, com en diuen els americans. Això no va agradar a en Wonderboy, que evidentment, creu que han d’acabar el que van començar al MSG.

Al primer combat, es va veure a l’Stephen tímid, expectatiu, com mesurant molt la seva capacitat, les seves virtuts i la seva creativitat. En Tyron no va saber capitalitzar els moments en què va tenir a Thompson a punt de caure rendit i no va portar-lo al terra la suficient estona, on era clarament superior com es va demostrar al primer assalt. Segur que aquesta vegada no hi haurà dubtes i els dos lluitadors sortiran amb la convicció absoluta d’acabar un amb l’altre. Esperem que aquesta vegada no hi hagi sorpreses i podem veure un guanyador sobre l’octàgon. Sobre la lona, només hi pot quedar un campió.