Un kazakh a l’elit, la història d’Aleksandr Vinokúrov (i 2)

Podeu llegir la primer part de la biografia de Vinokúrov aquí

El 2004, Vino ja era un dels ciclistes referència del gran pilot. Combatiu com pocs, ambiciós i tot terreny, li faltava completar el seu palmarès amb una gran volta de tres setmanes. El Team Telekom havia passat a dir-se T-Mobile Team i Jan Ullrich tornava per liderar l’equip alemany més important del moment. El 2004, però, no va ser un any especialment productiu pel kazakh. Sense perdre molta força però sense grans victòries (descomptant el triplet d’etapes a la París-Niça) va apostar per la Vuelta a Espanya sense èxit. Va abandonar quan faltaven tres dies pel final i sense haver passat la muntanya entre els millors. Finalment, va concloure la temporada amb una medalla de bronze al Mundial de contrarellotge que el consolidava com un dels millors rodadors de començaments de segle, als Jocs Olímpics d’Atenes del mateix any havia sigut cinquè.

L’any següent, en canvi, va ser triomfant. En aquell 2005, el kazakh va centrar la seva temporada per a disputar les clàssiques d’àrdenes i intentar tornar al podi del Tour l’any en què Lance Amstrong havia anunciat que es retiraria, guanyés o no aquella edició de la ronda gal·la.

20_27g

Vino va arribar a l’abril amb l’esperança d’estar entre els primers en les tres clàssiques de cotes, a l’Amstel, a la Flèche Wallone i al quart monument de la temporada ciclista, la Liège. Va començar la triologia amb un resultat molt discret a l’Amstel, cinquanta-novè. A la Flèche ja va treure el cap per acabar dotzè a escassos segons del guanyador Danilo Di Luca, en una prova molt disputada fins als metres finals. Però aleshores tocava “la Decana”, la tercera i més important, i el kazakh volia deixar empremta i emportar-se, per fi, el seu primer monument ciclista. A la Liège del 2005 Aleksandr Vinokúrov va sortir del gran pilot a la recerca de l’alemany Jens Voigt a falta de més de 50 km pel final. El va atrapar i van començar una escapada solidària de dos rodadors excepcionals intentant així trencar els esquemes dels rivals. Relleu a relleu van agafar més d’un minut d’avantatge i malgrat que en els últims quilòmetres els perseguidors van retallar diferències, els dos escapats van poder disputar-se amb relativa calma la victòria final. Vino ataca a cinc quilòmetres pel final però Voigt resolt bé la situació. A l’última cota del dia, la cota d’Ans, els dos es vigilen, sembla que no pugen a bon ritme però porten 260 km a les cames i més de cinquanta escapats. Finalment ningú ataca i es juguen la victòria en un sprint llarguíssim a la recta final de la prova. El kazakh sorprén l’alemany que pot agafar-li roda però en cap cas posar-se en paral·lel per avançar-lo. Vinokúrov guanyaria, com sempre, donant espectacle, demostrant que la seva fama de poc rematador s’estava acabant.

De camí al Tour de França, Vino és capaç de guanyar ni més ni menys que al Mont Ventoux, final de la quarta etapa de la Dauphiné. Setmanes després arribaria al Tour amb unes altes expectatives.

Passa la primera setmana entre els millors, al top 5 de general, amb un tercer lloc a la crono que obria la grande boucle i un segon a la sisena etapa que arribava a Nancy. Aquell dia va estar marcat per la pluja, en un dia de gossos i que suposadament havia d’arribar a l’sprint, Vinokúrov va provar sort a falta de dos quilòmetres aprofitant el caos del gran pilot. No va aconseguir gaire marge respecte el gran grup i a l’última corba abans de meta eren tres corredors al cap de cursa. El primer en agafar la corba amb l’asfalt mullat va caure molestant i a punt de fer caure el kazakh, fet que va aprofitar Lorenzo Bernucci del Fassa Bartolo per arrancar sense pietat i emportar-se l’etapa per davant de Vino i el pilot, aquest arribaria espedaçat després d’una caiguda massiva a la mateixa corba on el francès Cristophe Mengin havia perdut les seves possibilitats de victòria.

El nostre protagonista havia tornat a demostrar que no està a gust rodant tranquil al gran pilot protegit pels seus companys, necessita brega. Així doncs, a l’onzena etapa, després de perdre més de cinc minuts al dia anterior amb arribada a Courchevel, va decidir atacar des de lluny a la recerca de la glòria. Una escapada majestuosa on va anar deixant rivals enrere fins a coronar el Galibier sol amb un marge de quaranta segons sobre el colombià Santiago Botero. Faltaven 30 km de baixada i terreny favorable però el colombià va aconseguir retallar la distància ràpidament. Van anar junts fins a meta amb el grup dels favorits no gaire lluny. Finalment el campió kazakh es va treure de la butxaca un sprint poderós i el colombià segut a la seva bicicleta no el va poder respondre. Vino ho havia tornat a fer, segona etapa de la seva història d’amor odi a la volta per etapes més important del ciclisme professional.

Després d’aquella exhibició, el kazakh, es va mantenir regular però sense el nivell ofert el 2003 a les grans muntanyes de la ronda gal·la. El penúltim dia fou tercer a la contrarellotge llarga de Saint-Etienne i es col·locava sisè a la general a només dos segons de Levi Leipheimer, cinquè. Només faltava l’etapa de París i el kazakh no s’ho volia prendre com un passeig. S’estava acabant el Tour i ell va tenir cames per arrancar i formar un grup de tres ciclistes amb dos grandíssims rodadors, Bradley Mcggee de la FDJ i Fabian Cancellara del Fassa Bartolo. Pels carrers màgics de París aquests tres corredors van esquivar la pressió del gran pilot i a la recta de meta Aleksandr Vinokúrov s’imposava als seus companys d’escapada en una demostració del seu caràcter guanyador, un talent innat per anar en bicicleta i una moral altíssima per aconseguir pujar un lloc a la classificació general l’últim dia del Tour gràcies a la bonificació de l’etapa. El més important per ell, sens dubte, era haver aconseguit totes aquelles fites a les carreteres franceses amb el mallot de campió del Kazakhstan.

El 2006, Vino ja tenia 32 anys. No era aquell jove sense experiència, ans el contrari, era un esportista fet i respectat dins el gran pilot per la seva capacitat de ser competitiu en qualsevol tipus de perfil, voltes i clàssiques. Aquell any van passar moltes coses en el ciclisme, la majoria negatives. Curiosament l’any després de la retirada de Lance Amstrong va caure una xarxa de dopatge que implicava molts corredors d’altíssim nivell i amb grans resultats els anys anteriors, però anem per parts.

Vinokúrov fitxa el 2006 per l’estructura de Manolo Saiz, equip anomenat Liberty Seguros amb el copatrocinador alemany Würth, amb la intenció de liderar l’esquadra al Tour de França i aprofitar el buit que propiciava l’absència d’Amstrong. Deixava enrere l’estructura alemanya del T-Mobile per agafar totalment les rendes d’un equip sense l’eterna supeditació que tenia a Jan Ullrich. Però res més lluny de la crua realitat que li esperava, a finals de maig es va destapar l’escàndol més gran de la història ciclista (almenys, en aquell moment) en matèria de dopatge després que la Guàrdia Civil detingués a Manolo Saiz en sortir d’una trobada amb el doctor canari Eufemiano Fuentes. La coneguda com a “Operación Puerto” va implicar a desenes d’esportistes encara que únicament van sortir a la llum els noms dels professionals de les dues rodes, entre ells, nombrosos corredors de l’equip Liberty. Amb l’escàndol, el patrocinador va deixar l’equip i l’esquadra estava destinada a concloure d’immediat.

El mateix Vinokoúrov, nom que mai va aparèixer en el sumari de l’operació malgrat que existiren rumors que sí que l’inculpaven, es va posar mans a la feina i va aconseguir finalment la involucració del govern del seu país assegurant la continuació de l’esquadra sota el nom d’Astana-Würth. La inversió milionària del Kasashktan va ser rebuda amb un cert recel, els membres de l’UCI entenien que l’estructura contaminada del Liberty seguia present en el nou equip. Malgrat tot, l’equip estava disposat a participar a la ronda gal·la i n’havia rebut l’autorització però el Tour de França imposaria la seva pròpia llei. Dies abans del començament de la prova, la direcció del Tour va excloure a cinc (Beloki, Contador, Allan Davis, Nozal i Pauliho) dels nou integrants de l’equip preparat al voltant de la figura de Vino i, el nostre protagonista, doncs, es va quedar a les portes de disputar aquell Tour.

1122156004_740215_0000000001_noticia_normal

Després d’aquest fet el patrocinador Würth abandonà l’equip perquè ja havia avisat als dirigents esportius que a la primera prova en què l’equip fos expulsat deixaria el patrocini. Per tant, l’equip va quedar absolutament en mans dels kazakhs i amb la denominació única d’Astana.

Vino no va poder participar al Tour però des d’aquell moment va mentalitzar-se per aconseguir la victòria a la Vuelta a Espanya, on sí que acceptaven el seu equip. Com a líder absolut de la seva esquadra es va plantar a la sortida de Màlaga com un dels màxims favorits. En aquell setembre Vinokúrov es prendria la seva revenja personal.

Curiosament, com ja li passava al Tour any rere any, a la primera arribada en alt de la Vuelta 2006 el kazakh va perdre corda amb relació els favorits de la mateixa, perdria dos minuts. Carlos Sastre, Alejandro Valverde, Danilo Di Luca i el seu company Andrey Kashechkin semblaven els més forts. A la segona muntanya de renom, a la sisena etapa amb arribada al Morredero, Vino seria sisè recuperant així temps i confiança. A l’endemà, el kazakh guanyaria la seva primera etapa d’aquella edició en una arribada trampa amb pujada a Lugo, on s’escaparia per un segon dels corredors ràpids del gran pilot. A la vuitena etapa, desbocat, va esperar al moment oportú per saltar amb el seu company Kashechkin del grup de favorits pujant la Cobertoria. Van agafar marge però sense grans diferències. A meta, Vinokúrov s’emportava l’etapa però Valverde arribaria segon avançant als últims metres al company kazakh de Vino. Des d’aquell moment la Vuelta va passar a ser un duel entre el murcià Alejando Valverde, el nou líder, i els dos kazakhs de l’Astana.

El pròxim dia important de la ronda ja era a la tretzena etapa, la contrarellotge de Cuenca. El traçat de la contrarellotge era variat, ja que hi havia molts quilòmetres de pla combinat amb l’explosiva pujada al Castell de Cuenca i la seva tècnica baixada. La lluita per l’etapa va estar tancadíssima amb David Millar guanyant amb el mateix temps que Cancellara. Vinokúrov va ser tercer a cinc segons de Millar i Valverde quart a només tretze segons del vencedor. El kazakh estava encara en quarta posició de la general a 1’38” del murcià, amb Kashechkin i Sastre al podi provisional a l’espera del bloc muntanyós andalús.

A la quinzena etapa amb la pujada final a Calar Alto, Vino arribaria al mateix temps que Valverde. L’endemà, però, Vinokúrov donaria el cop a la taula definitiu per tombar al murcià a la general de la prova. A uns 25 km de meta pujant el Monachil, es va produir el moviment clau: Vinokourov ataca i deixa de roda a Valverde, ajuntant-se al capdavant de l’etapa amb el seu company d’equip. Valverde es llança en el descens i aconsegueix arribar fins als seus rivals, però just quan estava agafant la seva roda, Vinokourov ataca de nou i Valverde no respon. El kazakh va augmentant el seu avantatge caçant a l’escapat Danielson trobant així col·laboració i, com un autèntic senyor, repartint-se etapa i general. Valverde va arribar un minut i trenta-nou segons després del seu màxim rival i així doncs es va produir l’últim canvi en el lideratge de la prova. Vinokourov es feia amb el mallot or però amb només nou segons sobre Valverde. Sastre era tercer a 1’51” i Kashechkin quart a 2’14”.

A la divuitena etapa el domini kazakh es va tornar a imposar amb un doblet magnífic a l’arribada de la Vuelta a la Sierra de la Pandera. Kashechkin seria primer amb la benedicció de Vinokúrov que sentenciava la Vuelta ajudant, a més, a què el seu company d’equip pugés fins a la tercera posició del podi.

Per acabar la demostració de força i superioritat, Vino va guanyar també la contrarellotge del penúltim dia completant així un triplet d’etapes. Després de molts anys de lluita i decepcions, el kazakh guanyava la seva primera gran volta per etapes i tancava la ferida oberta del Tour de França d’aquell any. L’últim èxit d’aquell any fou la medalla de bronze al Mundial de Salzburg en la disciplina de contrarellotge per darrere del suís Cancellara i l’americà Zabriskie.

El 2007 va continuar molt fort i regular al principi de la temporada. Abans del Tour va imposar-se en dues etapes de la Dauphiné i en aquell juliol tornava a França per disputar la grande boucle després de l’expulsió del seu equip l’any anterior. No va tenir unes primeres setmanes senzilles i  fins a la tretzena etapa no va tenir cames per acabar entre els millors. Aquell dia es disputava la contrarellotge llarga del Tour a la localitat d’Albi i el kazakh es va imposar traient més d’un minut al segon classificat de l’etapa, Cadel Evans. L’endemà, però, camí de Plateu de Beille, va acabar amb totes les seves possibilitats a la general perdent vint-i-cinc minuts. Vinokúrov tenia més cartutxos a la butxaca i a la quinzena etapa es va infiltrar en una escapada que el va portar a la glòria arribant a Loudenvielle-Le-Louron, com sempre donant un espectacle dantesc. Malgrat això, aquell dia va ser l’últim dia en què el nom d’Aleksandr Vinokúrov estava nét i impol·lut, tot i els rumors ell mai havia donat positiu i durant la jornada de descans després d’aquella brillant etapa la història canviaria.

Nombroses sospites que es fonamentaven amb els contactes del ciclista kazakh amb el polèmic doctor Ferrari es van concretar aquell dia. El 24 de juliol es va anunciar el positiu de Vino per transfusió homòloga havent descobert en el seu cos una doble població d’eritròcits, detectat en el control fet després de la seva victòria en la contrarellotge. Tot això va derivar en la retirada de tot l’equip Astana de la ronda gal·la. Un mes després, el seu compatriota i company Kaschechkin també va donar positiu per autotransfusió en un control sorpresa. La carrera del ciclista de l’est s’ensorrava i s’enfosquia, tants anys esquivant el positiu mentre molts rivals perdien el respecte de l’aficionat l’havien deixat un nom a l’olimp però al final la veritat sempre surt a la llum.

A Vinokúrov només li van treure les dues etapes guanyades en aquell Tour a diferència d’altres ciclistes amb qui les sancions van ser més dures. La Federació de Kazakhstan va imposar una tèbia sanció d’un any al seu corredor que va portar el desacord general i la negativa de l’UCI a concedir-li la llicència perquè tornés a competir abans d’hora. El desembre del 2007 Vino anunciava la seva retirada.

Després de la sanció i la suposada retirada, l’agost del 2009 Vinokúrov va despenjar la bicicleta per tornar al seu equip, malgrat les reticències inicials de Johan Bryuneel, el kazakh va tornar a la disciplina de l’Astana debutant al Tour de l’Ain i, com no podia ser d’altra manera, guanyant una etapa de la mateixa. A més, al final d’aquell any, Bryuneel i Amstrong van decidir marxar de l’equip per formar-ne el seu propi i el kazakh acceptaria ser el segon corredor més important de l’esquadra darrere del ciclista referent del moment, Alberto Contador, guanyador del Tour d’aquella temporada.

Així doncs, el 2010, amb 36 anys, el nostre protagonista tindria una temporada sencera per demostrar la seva vàlua competint nét, sense dopatge, i la veritat és que se’n va sortir prou bé. Victòria d’etapa i general al Giro del Trentino i triomf a la Liège cinc anys després del seu primer monument ciclista. El kazakh havia tornat per guanyar. Anys després, però, aquesta victòria ha estat tacada per motius força especials. Va aparèixer a la premsa la sospita de la compra de la Liège-Bastogne-Liège per part del kazakh al seu company d’escapada aquell dia. A Vinokúrov van hackejar-li el seu compte de correu electrònic i van aparèixer missatges que implicaven al rus Kolobnev, segon a la clàssica, cobrant una important xifra de diners del ciclista kazakh.

Un primer correu electrònic enviat per Kolobnev a Vino l’endemà de la cursa suposadament diu: “No sé si vaig fer el correcte. Jo no ho vaig fer pel contracte (diners), sinó per respecte a vostè i per la situació en què es trobava.” La premsa afirma l’existència de dos pagaments que va fer després Vino a Kolobnev, el primer de 100.000 euros el 12 de juliol de 2010 i el segon de 50.000 el 28 de desembre. Després de la seva victòria a la Liège, Vinokúrov, quan se li va preguntar sobre la seva sanció per dopatge es va negar a discutir-ne els detalls i va dir als periodistes: “És una prova que pots guanyar sense dopatge“. Malgrat les proves aportades per alguns mitjans i els molts rumors sobre el tema, aquella Liège-Bastogne-Liège del 2010 segueix lluint al palmarès d’Aleksandr Vinokúrov.

Després d’aquella victòria no va córrer cap prova més fins al Giro d’Itàlia. Allà va demostrar que no estava vell i va lluitar contra neu i aigua per pujar al podi final. Va demostrar una regularitat impressionant però finalment va haver de conformar-se amb el sisè lloc de la general d’un Giro guanyat per Ivan Basso, que com ell també tornava d’una sanció per dopatge.

Aquell any doblaria Giro i Tour però a diferència de la ronda italiana a França aniria com a escuder del madrileny Alberto Contador. Va fer de gregari tot el Tour però el kazakh es va permetre tenir dos dies de glòria. El primer a Mende, a la duríssima pujada final, va arribar escapat però amb els favorits trepitjant-li els talons. Va aguantar al capdavant fins que els atacs de Contador i “Purito” van retallar la diferència que tenia robant-li així la glòria. L’etapa pel català “Purito” Rodriguez i el kazakh seria tercer.

L’endemà, després de la derrota, Vino volia refer-se i tenia un final idoni amb una cota inclosa per evitar l’sprint del gran pilot. Idoni si tens cames per fer-ho, evidentment. Després de coronar a set quilòmetres a meta Vino arrancava a la recerca de la victòria parcial. Va haver-hi contraatacs però ja ningú l’atraparia. Com amb la Liège, cinc anys després, el kazakh tornava a aixecar els braços al Tour de França esquivant ell sol a tot el grup. Aquell dia culminaria les seves aspiracions personals i des d’aleshores va ajudar al seu company Contador a guanyar el seu tercer Tour que anys després li traurien pel famós positiu amb clembuterol, el de la carn contaminada.

El 2011 va seguir guanyant etapes en proves World Tour però moltes caigudes, inclosa una al Tour de França, van impedir-li estar al seu màxim nivell. En el començament del 2012 el kazakh va anunciar que aquesta vegada es retiraria definitivament del ciclisme professional en acabar la temporada. Va córrer una vegada més el Tour sense gaire sort però aquell 2012 era any olímpic a Londres i un campió com ell es deixaria tot el que tenia i més a la carretera per emportar-se una medalla a casa per honorar al seu país. Com un conte amb final feliç així va ser, Vinokúrov va vèncer a la recta de meta al colombià Rigoberto Uran i va emportar-se a casa la medalla d’or en uns Jocs Olímpics, dotze anys després de la seva medalla de plata a Sidney 2000.

Un ciclista imprevisible, malauradament tacat pel dopatge, però dels qui ja no queden. Trenta-cinc victòries al seu palmarès i cap d’elles sense passió, oferint espectacle i capacitat de sofriment fins a l’extenuació. El kazakh ha trepitjat els podis més importants del món ciclista i malgrat que té una taca negra de la qual mai podrà desenganxar-se no es pot dir que no hagi ofert al públic ciclista una quantitat de records impagables basats en èpiques escapades victorioses, nombrosos atacs sense, a priori, gaire sentit que acabaven amb els rivals com a mosques, i, sense dubte, una força a la cabra (bicicleta de contrarellotge) difícil d’imaginar per un ciclista sense gran envergadura que va vèncer contrarellotges als grans especialistes del segle XXI. En definitiva, Aleksandr Vinokúrov representa aquell tipus de ciclista que ens agradaria que no ho deixés mai perquè amb ell no sabies quan es posaria a ballar sobre la bicicleta per fer-nos vibrar a tots, des de la cuneta o des de casa.

vinokourov-campec3b3n-olc3admpico1

Ja tenim aquí la Fosbury 33!