Vamos Rafa! Quan Gramsci arribà al village del US Open

Nadal-final-US-Open-2017-Reuters

Feia anys que esperava aquest moment, ho haig de reconèixer. Veia amics i familiars celebrar-ho amb tant d’entusiasme… el “Vamos Rafa!” té quelcom que sempre m’havia meravellat, una sort d’exabrupte testosterònic que sí, té un no-se-què encisador.

Però mai l’havia cridat. El meu poc interès pel tennis feia que els teus aces pràcticament mai arribessin als meus ulls, i els pocs cops que ho feien, eren majoritàriament amb un xicot suís al davant amb una elegància davant la qual no em podia resistir. Tot fins a aquesta setmana. Aquesta setmana vaig llegir la teva entrevista a diversos mitjans de comunicació espanyols i per fi va arribar el moment.

Un intensíssim “Vamos Rafa” em va sortir de dins el cor, ben passional, aquell que tants cops havia desitjat reproduir. Quin primer cop tu…

“Viure vol dir prendre partit”

Ràpidament vaig pensar que al village del US Open us haurien regalat exemplars dels escrits de l’Antonio, amb allò d’”Odio els indiferents”. Bé, una pensada massa rebuscada; potser simplement el YouTube t’havia fet un atzarós regal i havies escoltat la nova cançó de Txarango i molts altres artistes dels Països Catalans. “Viure vol dir prendre partit” diuen.

Al proper número en paper de la Fosbury parlarem d’esport i de política, de política i d’esport: dues esferes socials que sempre han anat del bracet, agradi més o menys. I tants cops he desitjat que els esportistes es mullessin, que veure com el número 1 de l’ATP ho feia em va fer trempar.

Passada l’agitació i l’excitació d’aquest primer “Vamos Rafa!”, vaig parar a llegir amb calma l’entrevista, com aquell qui degusta la primera vegada mil i un cops a la memòria.

rafaestelada

Semàfors vermells

De cop i volta em van començar a venir records. Parlaves dels semàfors vermells que ens estem saltant una bona part (segurament majoritària) de la societat catalana. Records i més records.

Records de quan llegia l’imprescindible peça d’en Roger Castillo “Les ombres de la Rafa Nadal Academy”. Excepcions d’actes de control municipal i d’avaluacions d’impacte mediambiental, llicència d’obres per valor de 700.000€ mai pagada, sis hectàrees de terra fèrtil destruïdes… els semàfors vermells.

Records dels sis anys en els quals tenies les teves societats domiciliades a Donostia, per així acollir-te al règim tributari específic del qual gaudeixen al País Basc. “A Donostia solo venía a comerse el chuletón” va dir un oficial de l’Agència Tributària. Els semàfors vermells.

Recordo el dia que vas dir que “aquells qui ho passen malament a Espanya possiblement serien privilegiats a altres països”. En un país on un 22.3% de la població viu amb menys de 8.209€ l’any (risc de pobresa), que algú que es calcula que ha ingressat més de 300 milions d’euros des que és professional parli de privilegis, es fa estrany.

Que algú que ha viscut i viu en un món sense semàfors sigui qui ens acabi dient a tota una societat els colors dels nostres semàfors…”Rafa, no me jodas”.