Partit entre els Enginyers i el BUC / Fotografia: Jaume Andreu

Superar el discurs

El mes de febrer és un mes especialment feliç per als aficionats al rugby. La posada en escena del Sis Nacions omple peces televisives, de ràdio, notícies als diaris i fins i tot columnes d’opinió sobre «el torneig més antic de la història». Els mitjans d’aquí es fan ressò durant uns dies d’un esport marginat mediàticament com ho fan de forma esporàdica d’altres esdeveniments com la SuperBowl, el París Dakar o el Mundial de torn d’handbol o d’hoquei. Del què s’informa, doncs, no és tant de l’esport en sí, si no d’un esdeveniment mediàticament notori.

És en aquestes breus finestres que s’obren dins l’ostracisme mediàtic que viu el rugby quan s’intenten captar nous seguidors, nous adeptes que engreixin la nòmina d’espectadors d’un esport que a Catalunya i a Espanya, a empentes i rodolons, creix. Creix malgrat la deixadesa total de les institucions, malgrat la incompetència d’alguns dels seus dirigents i malgrat l’allargada i voraç ombra del futbol.

La UE Santboiana contra l'Alcobendas / Fotografia: Jaume Andreu

La UE Santboiana contra l’Alcobendas / Fotografia: Jaume Andreu

Confiar en temps de crisi en subvencions és massa ingenu, i seguir lluitant perquè arribin és segurament una pèrdua d’esforços i de temps que el rugby d’aquí no pot permetre’s. A falta de diners públics, els esforços dels clubs i les federacions han d’anar enfocats cap al sector privat, en crear un discurs i una imatge que engresqui a l’inversor de torn que ha de decidir si aportarà o no.

No és descabellat afirmar que la comunicació i les xarxes socials són i seran claus en l’èxit o no de l’eclosió del rugby a la Península. La relació que ha d’existir entre l’arribada d’sponsors i el gruix de seguidors és òbvia, doncs difícilment una empresa decidirà invertir en un esport que veuen quatre gats. Perquè, no ens enganyem, aquesta és la concepció que es té aquí del rugby: un esport estrany que practiquen quatre gats.

La tasca dels que som a dins és canviar aquesta percepció, aquesta visió alhora cruel i comprensible, en tant que a qui ho desconeix no se li pot demanar comprensió. Durant anys, els intents per exportar el rugby han estats basat en una estratègia: parlar dels valors que transpira. Parlar del respecte cap a l’àrbitre, de que és un «esport de bastards jugat per cavallers», del tercer temps o, en el context del Sis Nacions, lloar la bellesa dels himnes previs als partits.

No es tracta de si aquestes lloances són certes o no (que ho són, i tant que ho són!), es tracta de que creïn nous aficionats que acabaran cridant a televisions, sponsors… Es tracta que algú poc avesat a veure rugby no llegeixi i escolti una vegada i una altra el mateix, que no visquem en un dia de la marmota permanent en el qual ens vanagloriem d’uns ideals i d’una manera de fer que, per molt excepcionals que siguin en comparació amb altres disciplines, no ens portaran a la meta desitjada, és a dir, a l’eclosió del rugby peninsular.

Partit entre els Enginyers i el BUC / Fotografia: Jaume Andreu

Partit entre els Enginyers i el BUC / Fotografia: Jaume Andreu

Eclosió entesa com a creació d’un espai mediàtic i en canviar la concepció que el públic general té del rugby. Que passi de ser aquell «esport rar» a aquell «esport espectacular», i que en els plans de diumenge d’algú que no ha jugat mai a rugby hi càpiga la possibilitat de veure un partit. El diccionari de la llengua catalana defineix la paraula espectacle com : 1) Allò especialment notable, digne d’atenció, que s’ofereix a la vista o a la contemplació intel·lectual. 2) Funció, representació, oferta al públic. Això és el que cal cercar, ni més ni menys.

Saber transmetre que el rugby d’aquí és quelcom especialment notable i que és una funció digne de ser observada és l’objectiu que ens hem de marcar. S’ha intentat assolir exportant els valors intrínsecs d’aquest esport, però lamentablement no s’ha aconseguit. Els valors per si sols, com a producte per a ser venut, no funcionen. És una realitat, agradi més o menys. S’ha errat en la creença que pel fet de ser un esport èticament impecable, algú extern al rugby decidirà veure un partit diumenge al migdia enlloc d’anar a fer el vermut o veure un enfrontament de bàsquet.

La decisió de veure un partit de l’esport que sigui per la televisió es basa en dos factors: el primer, en el vincle emocional que es pot tenir amb un (o més) equips, que fan del matx del teu club quelcom que no et vols perdre. El segon és si l’espectacle que vas a veure t’és atractiu, si gaudeixes veient el partit independentment de si ets o no seguidor d’un dels conjunts. Per gaudir d’un esport, però, cal entendre’l.

És en aquest punt on l’esquerda entre els aficionats del rugby i els que no ho són és més gran. Saber-se i comprendre les normes no és fàcil. Conèixer les lleis dels rucks, de les puntades de peu (dins o fora de la línia de 22?), les melés o els mauls no és senzill, però un cop coneixes les quatre regles fonamentals ja pots entendre el què passa en un terreny de joc. Comences a veure si un equip juga un rugby més ràpid o més lent, si basa la seva força més per davantera o per la tres quarts, quin és el millor jugador i per què… comences a gaudir del rugby com a espectacle.

L'equip escocès canta l'himne davant els milers d'aficionats que omplen Murrayfield

L’equip escocès canta l’himne davant els milers d’aficionats que omplen Murrayfield

Però per arribar a aquest punt no hem d’ensenyar o parlar només dels valors, doncs aquests no criden l’atenció de l’ignot, no faran que vegi un partit de rugby per primer cop. El «Flower of Scotland» cantat per les 68.000 goles de Murrayfield és una visió preciosa, que t’emmudeix, però el vertader espectacle comença uns instants més tard, quan l’ovalada comença a rodar. Elaborar un discurs que només es quedi en l’himne o en el respecte a l’àrbitre i no en el que passa durant els 80 minuts de joc és una errada que sovint es comet aquí quan s’intenta explicar el Sis Nacions.

El «ganxo» per atraure més aficionats no han de ser els valors, ni els himnes ni el tercer temps posterior, han de ser els placatges, els contrapeus o les marques. Els valors són els fonaments indissolubles en els quals creix l’esport, però no portaran el rugby a la notorietat mediàtica. Hem de superar un discurs en què estem encallats des de fa anys i parlar de l’esport en sí, dels equips, dels jugadors, d’aquell final d’infart al Baldiri Aleu o a La Foixarda. El rugby és un esport espectacular, i l’hem de saber vendre.