Potser sí que tenim un límit

En els darrers anys, l’esport de llarga distància ha patit un ascens meteòric en el seu nombre de practicants. Qui no coneix algun amic, vei o company de feina que en el darrer any no s’hagi marcat una marató o un half-Ironman?

Els motius: complicat. A la Fosbury n.8 vam parlar d’allò que vam anomenar “esports de resistència”. Possiblement un dels motius sigui una espècie de buit existencial fruit de la crisi de valors en la que vivim. I aqui, com a repte personal, preparar-se per a una marató o un triatló suposa un repte contra un mateix brutal.

enjoytri1

Dues morts per a fer-nos pensar

Aquesta darrera setmana ha estat complicada per a aquest tipus d’esports: en poc temps de diferència va morir un home que corria la mítica mitja marató Behobia a Donosti (sumat a una llarga llista de gent que va acabar a l’hospital) i també ens va deixar en Laurent Vidal, cinquè als Jocs de Londres.

I és que potser se’ns ha anat una mica de les mans tot aquest discurs de que no hi ha límit, aquest discurs que l’única barrera és la ment, res és impossible o que el patiment dura unes hores i la glòria és eterna.

Res és impossible, correcte. Però res és impossible si un es prepara adequadament. Igual que un noi de 17, rarament podrà presentar-se a un exàmen de 3r curs de la carrera de Física, no pot ser que algú amb una preparació física justeta vulgui correr una Marató amb tres mesos d’entrenament. Potser es possible si, però hi ha un risc, un risc alt que el teu cos et digui: “xato, això no t’ho aguanto”, i adéu.

enjoytri

Apartem d’una vegada el maquiavelisme de les nostres vides

S’insisteix molt en la necessitat que tot aquell qui vulgui participar en una prova de mitja o llarga distància, es faci una prova d’esforç. Hauria de ser com una ITV, no vol dir que estiguis llest per fer la marató a l’endemà, però si voldrà dir que el teu cos pot arribar a fer-la si la preparació és l’adequada. Una molt bona solució seria que els organitzadors de les grans curses ho demanéssin com a requisit indispensable per a participar a la cursa, però quan hi hem parlat ens diuen que és clar, el nombre d’inscripcions baixaria molt. Bé, si després poden dormir tranquils sabent que podrien haver evitat una mort…

Tot i això, la gran responsabilitat la té l’atleta. I torno a l’inici, un dels problemes són aquests mantres de la superació com el “no hi ha dolor” o similars. Crec fermament que un dels valors de l’esport és la capacitat d’esforçar-se i de superar-se, però també ha de ser el saber dir prou. El saber veure quan el teu cos si té un límit, bé sigui perquè no està preparat o bé perquè aquell dia no s’ha llevat com tocava.

És per això que una bona preparació és essencial: i ja hem parlat que una bona preparació no és només correr o nedar. És l’alimentació, ho és el descans o ho poden ser els estiraments. Però sobretot, l’element clau és que el fi no justifiqui els mitjans.

Som atletes amateurs i l’objectiu principal, abans que millorar dos minuts la marca, ha de ser el passar-ho bé. Gaudir tots i cadascun dels moments de la prova. I sino, és que quelcom no rutlla. Voldrà dir que hem trobat el nostre límit.