Anar a Perpinyà: una crònica personal

Envio un missatge a un grup de Whatsapp que porta onze mesos letàrgic i sempre acabo trobant amb qui fer expedició. És un exercici íntim de voluntat esportiva, a més d’unes certes ganes de trobar no pas lluny de casa una vivència que sempre és enriquidora. Així comença cada anada a Perpinyà amb els amics, cada anada a veure la USAP. El rugbi com esquer i el partit que sigui d’excusa. L’Aimé Giral de destí i la capital de la Catalunya Nord, que a vegades veiem bruta i dissortada com diria el poeta d’embolcall d’un diumenge a la part alta del nostre país. Sempre hi ha qui acaba posant cotxe i no és pas car d’entrar a veure el partit. El Whatsapp funciona. Diumenge anirem a Perpinyà.

Perpignan_Stade_Aime_Giral

El concepte “anar a Perpinyà” té una història i una mística pròpia, al nostre país. Els qui ara tenen edat de ser avis hi anaven per permetre’s allò que la foscor franquista negava aquí, durant lustres. Amb això d’anar a territori francès per veure pel·lícules de doble rombe com ‘Emmanuelle’ sempre m’ha semblat que passa com amb la Diada de Sant Boi, el 1976. Tothom diu que hi era. Tothom diu que anava a Perpinyà. O coneixien algú que hi anava. Tant és.

Avui en dia Perpinyà segueix sent la capital nord del nostre país, entès amb la única lògica que val: que ens el sentim propi. Ja no es va a la ciutat del Rosselló a veure pit i cuixa, però la caravana de sud-catalans que pels volts de l’Onze de Setembre hi van a buscar el festival de fotografia ‘Visa pour l’image’ és important. També concerts, o teatre. O la Processó de la Sanch, de les més antigues de Setmana Santa i una romanalla conceptual al país de la laïcitat. Perpinyà manté l’atracció per part dels que som del Principat.

És diumenge i anem a partit. Hem d’aprofitar quan juguen i hi podem anar ja que també en el rugbi que no és de primer nivell les televisions fan i desfan i l’equip de les quatre barres sovint sembla abonat a jugar els dijous o els divendres. Diumenge passat ens visitava l’Aurillac, un altre equip històric de ciutat petita, occitans tot i que ara als pobres nord-catalans també els hi han encolomat aquesta etiqueta per precepte d’organització territorial. Entomant l’autopista en direcció a la destinació sempre acabo passant la rella, que deia el mateix poeta, per damunt dels records i m’apareix la primera noció que vaig tenir d’aquest altre més que un club que tenim els catalans.

El primer cop

Era el 1998 i per la parabòlica que a casa, d’adscripció francòfona, teníem, vaig poder veure la final de la Lliga francesa. Després de la primera part vam veure que pel 33 també la feien, en català. No sé si mai abans havia vist un partit de rugbi –comptava onze anys, suposo que algun cinc nacions a La 2– però em va captivar amb interès adolescent el mar de senyeres que en el primer gran esdeveniment esportiu que acollia l’Stade de France fet pel Mundial de Futbol es podia veure en un dels fons. Una pancarta deia ‘Fier d’etre catalan’. Orgullós de ser català. La plasticitat intensa de l’esport i aquella càrrega de simbolisme van fer d’aquell primer partit de la USAP, a través d’una televisió antiga, un gest iniciàtic.

Diria que des de llavors he intentat seguir la USAP. Com bonament he pogut i de forma força intermitent. Quan internet era aquell invent que, si trucaven, es tallava, havia intentat buscar informació i actualitat sobre un equip de qui l’any següent, en aturada tàctica en un viatge familiar, me’n vaig comprar la samarra. De cotó i no entallada com ara. Sort que era allò que mares i pares en dirien de creixença. Encara m’hi entaforo a dins en dies com diumenge.

Després va venir anar a Perpinyà. Quan ja vaig ser gran. Hi hem anat força cops, quan ja no som nins. I ens agrada, igual que la cervesa. Abans del grup de Whatsapp, amb els que som més de la corda, ja paràvem l’orella de l’actualitat d’un equip que, en la primera dècada del nou segle, va fer-se un lloc entre els millors d’Europa. Hi pensava diumenge, pujant a veure un partit de segona divisió.

El camí que fa un lustre fèiem per veure partits de la màxima competició europea ara el fem per militància tot i l’evident devaluació esportiva. Des de la primera vegada que vam anar a l’Aimé Giral, el ritual del dia de partit és pràcticament calcat. Com qui quan és a la costa vol tocar l’aigua de mar, arribem i al Castillet. Ens estem pel centre i després anem al camp. Sempre igual. Com aquell partit contra l’Scarlets gal·lès.

És potser el dia que he pogut gaudir més a l’Aimé Giral. Darrer partit de la gase de grups de la llavors Heineken Cup, l’estadi a vessar. Vam veure el partit amb un company gal·lès que viu a Vic. Vam guanyar, jugaríem els quarts a casa i la USAP aniria per primera vegada a Barcelona. És normal recordar aquell dia perfecte que a l’Estadi Olímpic vam batre el poderós Toulon amb Sir Wilkinson sobre la gespa perquè molts sud-catalans van connectar llavors amb l’equip. Però jo recordo més aquella tarda a Perpinyà, amb l’amic gal·lès renegant i bevent.

Menys connexió

Eren anys, aquells, granats. Vam xisclar com a bojos en el bar de Mataró que vam convèncer perquè posés la tele aquell dia que vam guanyar la Lliga Francesa cinquanta anys després. El club que juga de les quatre barres ja era més conegut a casa nostra. Els grans temps de la nova USAP encara que l’estructura petita i casolana, de rugbi de tota la vida, del Perpinyà, fes temps que grinyolava en l’onada econòmica en la que havia pujat el rugbi al país veí.

Encara l’any següent vam jugar la final, seguida altra vegada amb atenció però altre cop hi érem, a Perpinyà, en el darrer gran partit de competició europea, aquell que el Munster ens va treure la victòria de les mans a l’últim segon. Si contra l’Scarlets recordo l’Aimé Giral eufòric, del dia contra un equip místic com l’irlandès em queda el regust de final conscient d’una època. Des de llavors tot va fer baixada. Fins al punt de perdre la màxima categoria francesa.

img_0713

En els anys d’èxits, pujar a Perpinyà era fer trobada amb gent del sud que hi anava, com els de l’Ebre pugen al Camp Nou. Coneguts i saludats de mil saraus aquí al Principat ens saludàvem allà. També era habitual endevinar clubs catalans fent-hi sortides, per més que les relacions de correspondència entre el club rossellonès i el planter català no s’han cuidat mai. Un conegut de Sant Boi mai n’ha volgut saber res, de la USAP. I una dessuadora dels arlequinats rossellonesos que duia un dia va motivar algun renec al Baldiri Aleu.

Ni això hem sabut fer bé, penso jo. Aficionat ras. Anar a la USAP, deia, havia estat quasi una sortida cultural, per alguns un gest patriòtic. Tastar el millor rugbi a trenta quilòmetres d’on la majoria no en té ni fava i fer-ho amb una tàctica de promoció que exaltava els colors i valors de la catalanitat. Això també es va esbravar com la cervesa, que s’ha de prendre al moment. Queda poc de tot allò, avui.

Bregant amb més orgull que ofici per la segona divisió, anar en dies com diumenge a la USAP és, ara, un acte de militància. El símil no agradarà, però també hi ha catalans que van a Ceret per veure toros. Deixem-ho aquí. Ni l’equip és el que era ni l’entorn, començant pel propi Aimé Giral, segueix rutllant igual. I això que diuen que a la Pro D2 s’hi veu més bon joc que al plenipotenciari Top-14, la primera divisió. Però ara al camp no t’hi trobes coneguts ni sents parlar català. Hi ha molta afició perquè l’equip segueix sent pràcticament la única baula d’orgull que disposa una territori dur com és la Catalunya Nord. Però l’ambient és decaigut. Per més que, amb l’ovalada en joc, a tots se’ns disparin els instints.

Una altra lliga

Tornats a Perpinyà i feta la visita al Castillet, diumenge vam fer l’aperitiu a la Plaça de Cassanyes, de les genuïnes de la ciutat, a més de dinar tirats de preu. Vam fer cap a l’Estadi i allà la USAP va passar per sobre de l’Aurillac. Va ser un partit jugat amb una gran autoritat dins el camp, on l’equip rossellonès va marcar la línia i pràcticament no es va deixar jugar dins de la 22. Les fogonades de joc a la mà, a més, van ser resolutives i els assajos van ser de mèrit. I això que els rivals ens treuen punts a la classificació!

unnamed

En un camp mig buit a l’hora de dinar del sud i de la migdiada al nord, una altra vegada vam viure al partit al ‘Pesage’, l’entrada més barata però que ve a ser el lloc dels bons, allà on mires el partit dret i et mous quan s’acosta l’assaig. Un passadís popular més que autèntic. Feia un fred intens i la mà d’aguantar el got semblava que es congelés. Però vam guanyar i altra vegada vam esperar a la volta d’honor dels jugadors. I qui va voler es va firar a la botiga.

Fent el viatge de tornada, com quan enfilava el d’anada, repassava i em descomptava de quants cops més seguirem fent el mateix camí, quan bonament puguem, per veure el que no deixa de ser un gran espectacle esportiu. Les xarxes socials ens han apropat i fent coneixença virtual amb bojos de la cosa, d’aquí, d’allà o de més enllà com els companys de la Penya Usapista Els Valencians. No són bons moments per la lírica ni per l’usapisme, però tres resultats bons seguits ens podrien, fins i tot, fer il·lusionar amb l’equip.

L’actual moment és culpa de qui ha gestionat el club i les seves corrupteles. També dels que l’han volgut descatalanitzar. La USAP és una conjunció de problemes, que té alguns jugadors símbol com la majoria dels herois de fa una dècada entre deutes i denúncies. Se sent poc i no es canta l’Estaca i sols la xaranga recorda aquella joia de l’enyorat Jordi Barre que diu que “Els hi fotrem”. L’Albert, que sempre ens fa d’amfitrió, segueix pessimista amb una ciutat a la que sempre acabem tornant. L’equip de promeses és el millor de tot França i l’acadèmia diuen que funciona de perles. En un país com el nostre no serà ara que deixarem d’abraçar aspiracions i esperances ni el rugbi entén de rendicions. Res dura per sempre i als catalans sempre ens quedarà Perpinyà. Com diu el lema descolorit del club: sempre endavant.