El miracle dels trepes

Des que vam començar a rodar amb el projecte Fosbury se’ns ha volgut penjar l’etiqueta d’anti-futbol quan, en realitat, molts dels que tirem endavant aquest projecte en som aficionats. Ens agrada. Com ens agrada la resta d’esport. Trobem que genera massa soroll mediàtic i ens en desmarquem subratllant i reivindicant la resta, clar, però som aficionats al futbol. I en dies com el d’ahir ens amorrem a la televisió. I en gaudim. Clar que sí.

Els que vam dormir poc el passat 5 de febrer a la nit, veient en l’estrena del Club Fosbury la Super Bowl teníem un petit graduant anticipat en això que els impossibles són possibles i Santa Rita té enguany més advocacions que mai. Això va de remuntades i cada cop semblen més inversemblants. No sé si arriba a la “lliçó de vida” que un eufòric Gerard Piqué proclamava després del partit del Camp Nou d’ahir –sí, de futbol–, però en tot cas, moviments sísmics com el d’ahir tenen rèpliques interessants en qualsevol pràctica. Mentre hi ha vida, hi ha esperança, res està fet fins que arriba al final i tots els tòpics que es vulguin col·leccionar.

Passat el moment més euforitzat i sense distanciar-nos del tot de la incredulitat que generen epopeies com la d’ahir, els qui s’hi dediquen buscaran la distància necessària per analitzar detingudament el partit en una cursa difícil contra el rellotge i a favor de la imaginació, per veure qui afina més la diagnosi. Però és quan se sent l’entrenador triomfador encetant la seva roda de premsa dient que “el fútbol es un deporte de pillos” que, des de la banda de tot l’altre esport, pertoca ponderar quantes coses del festival d’ahir no serien homologables fora dels dominis de l’esport rei. L’esport dels trepes.

img_ppunti_20170308-214611_imagenes_md_propias_ppunti_170308fcbpsg004-kTU--980x554@MundoDeportivo-Web

I aquí és on grinyola el comportament de bona part dels jugadors, que busquen més l’enganyifa i la inducció que no pas la sinceritat física de les accions de contacte, sempre susceptibles d’interpretació. El circ de repeticions, els vicis televisius, les friccions i la teatralització premiada més que no pas perseguida. És on arribaves a patir pel senyor que arbitrava, quan a cada decisió tenia mitja dotzena de borinots atabalant-lo. És on trobes hilarant que es faci un ús fanfarró del vídeo en repetició televisiva d’un gol evident des del punt de vista d’un àrbitre de porteria o es posa el crit al cel quan és aquest ajudant en qui el col·legiat principal es recolza per decretar una pena màxima. És aquí on el futbol s’encamina en una amalgama molt primària, segurament per això encisadora, de picabaralles, dreceres i argúcies.

El partit d’ahir va ser apoteòsic. N’escric i em tremolen les cames. Si els miracles són cosa de beats o santificats, ahir Sant Trepa va tornar a ser el gran patrici d’aquest esport nuclear de la nostra vida.