L’esperit olímpic el portem dins

Ja fa mesos que els mitjans de comunicació hem començat a celebrar anticipadament els 25 anys dels Jocs del 92. Uns Jocs Olímpics que, per cert, encara no havien començat, ja que van arrencar oficialment el 25 de juliol. Un esdeveniment màgic que va marcar un abans i un després per a la capital catalana. Des de llavors quan viatgem podem anar pel món dient que som de Barcelona i tothom ens ubica al mapamundi amb cara d’enveja. I és que l’esperit de Barcelona encara es posa com a exemple per a les ciutats que acullen uns Jocs.

Fa 25 anys va ser segurament el primer cop a la vida que vam sentir a parlar tant i tant dels voluntaris, els famosos voluntaris olímpics. Per primera vegada la gent anònima es va bolcar en una causa com aquesta i s’hi van inscriure més de 100 mil persones, que finalment van quedar en 50.000 (35.000 als Jocs Olímpics i 15.000 als Paralímpics). Finalment l’èxit va ser aclaparador i va ser gràcies a la col·laboració de tots aquests milers de persones anònimes.

20170706_1036_opinio_2017_opinio_tot_esport-voluntaris

La passada setmana em trobava a l’organització d’un modest esdeveniment esportiu i per la megafonia vam destacar el treball incansable dels voluntaris que ho estaven fent possible. El públic assistent no s’ho va pensar i sense haver-ho demanat explícitament va dedicar-los un fort aplaudiment. Bravo. Això em va demostrar que des del 92 la cultura ja la tenim integrada, el problema és que de vegades ens oblidem del llegat dels “Jocs d’en Cobi”.

I és que una de les coses que ens va deixar aquell magnífic i força llunyà 92, és que sense una estrella o una altra els Jocs es poden disputar sense problemes, però si traiem tots els voluntaris, la viabilitat de tot plegat és impossible. Per molts anys esperit olímpic. Gràcies voluntaris.

DD3qTl9XsAAXF5g.jpg_large

Fotografia dels voluntaris de la Granollers Cup, destacat torneig handbolístic. Foto: @granollerscup