El gran error del Tour de França

Després de l’accidentat esprint de la quarta etapa a Vittel, el Tour de França ha decidit expulsar Peter Sagan de la competició. L’eslovac és el vigent campió del món, guanyador d’etapa del dia anterior, cinc cops portador del mallot verd a París i guanyador del premi a la combativitat de 2016. També és el ciclista mediàtic per excel·lència i un dels pocs corredors que sap generar espectacle en qualsevol terreny i captivar l’afició. Dit amb altres paraules: el Tour de França ha decidit eliminar un dels seus millors reclams i enviar-lo cap a casa per enviar Cavendish al terra. Una decisió valenta?

A hores d’ara tothom haurà vist l’esprint una i altra vegada, amb la vista aèria tapada pels arbres i la imatge frontal que ofereix més incerteses que evidències. Sóc del parer que durant l’esprint caòtic Cavendish tria un camí erroni i és el màxim responsable de la caiguda que l’ha obligat a abandonar el Tour. I que Demare guanya després d’una acció molt perillosa davant Bouhanni que, de la mateixa manera que li va donar la victòria, l’hauria pogut conduir a l’hospital. Són velocistes i juguen fort. Res de nou al ciclisme mundial, doncs.

Els responsables del Tour, però, van atribuir a Sagan la culpabilitat de la caiguda. És una lectura fàcil i que molta gent considera que és la correcta. Partim, doncs, des d’aquest punt de vista que no comparteixo. Imaginem que és Sagan qui clava un cop de colze a Cavendish que l’envia directament a les tanques. En aquest escenari, cal expulsar l’eslovac del Tour?

El reglament, com sempre, és interpretable. Preveu que aquell ciclista que digui a terme una acció perillosa quedi relegat a la darrera plaça del grup amb qui ha entrat a meta. Si l’acció es repeteix, hauria d’anar a parar al darrer lloc de l’etapa. I si reincideix per tercera vegada, pot ser expulsat de la carrera. Els jutges del Tour, però, haurien optat per eliminar a Sagan després de considerar que la seva acció és particularment greu i que mereixia l’expulsió directa.

Cavendish, just abans de caure

Cavendish, just abans de caure

Com és obvi, en un cas així qualsevol decisió hauria rebut queixes d’una banda o de l’altra. Però la decisió presa és especialment dolenta i diria que no té res a veure amb la valentia, sinó amb la voluntat d’acontentar al Team Dimension Data i a Mark Cavendish, i, de passada, per aplanar el camí d’un corredor francès en la lluita pel mallot verd.

El poder britànic i el poder francès, al Tour, són indestructibles. Què hauria passat si el corredor que cau hagués estat, per exemple, Jurgen Roelandts? El Tour hauria expulsat una icona com Peter Sagan? És normal que el Tour actuï amb contundència davant els esprints caòtics i les accions que van més enllà del reglament?

Els precedents

La darrera desqualificació en un esprint que va venir acompanyada d’una expulsió al Tour és la de Mark Renshaw l’any 2010. Com a gregari de Cavendish, Renshaw va decidir fer-se espai a cops de cap. Les imatges, diria, són concloents i mostren un cas extraordinari d’un ciclista que va actuar en contra d’un rival:

Si ens fixem en esprints perillosos, podem centrar-nos directament en aquells en què ha participat Mark Cavendish. El velocista amb més triomfs de la història del Tour va ser desqualificat el 2009 acusat d’enviar a Thor Hushovd a les tanques. L’esprínter britànic va perdre la seva plaça a l’etapa (feia minuts que l’escapada havia arribat a meta!), però va poder continuar al Tour de França. El 2011 els dos ciclistes van tornar a topar en un esprint intermedi i van ser desqualificats per una disputa incomprensible. Tots dos van perdre els punts de l’esprint, però van continuar endavant al Tour.

L’any 2013 Mark Cavendish va enviar a terra a Tom Veelers en un esprint a Saint Malo. Malgrat la caiguda del seu rival, Cavendish va ser tercer a la línia de meta i no va rebre cap mena de sanció.

I el 2014 el britànic va tenir una nova trifulca amb Simon Gerrans, a qui també va provocar la caiguda en una arribada massiva:

Mà dura a partir d’ara?

Més enllà de Cavendish, l’interessant és comprovar que hi ha precedents recents al Tour de França d’esprints amb caigudes, d’esprints perillosos i d’esprints amb ciclistes responsables de malmetre les oportunitats dels rivals. I que en cap d’aquestes ocasions, més enllà dels cops de cap de Renshaw, ningú havia estat castigat amb una expulsió de la ronda francesa.

El que ha passat a Vittel no és desitjable, d’acord. Però el Tour de França ha pres una decisió que contradiu el seu passat recent, que distingeix càstigs en funció de qui cau i de qui fa caure i que genera un precedent molt perillós. Qualsevol caiguda o trajectòria irregular comptarà a partir d’ara, amb tota probabilitat, amb queixes i peticions d’expulsió del tot raonables. Serà el criteri que seguirà el Tour a partir d’ara? Serà un bolet per sortir del pas?

De moment, l’única certesa és que el Tour ha actuat amb una mà dura insòlita davant unes imatges poc concloents. Bé, i que els aficionats ens hem quedat sense poder continuar gaudint de l’espectacle de Peter Sagan. Incomprensible.