El vaixell de la identitat En quina mesura el pas del temps pot canviar qui som?

Enguany l’equip català de rugbi més famós, la USAP, celebra els 115 anys. Les cròniques oficials diuen que aquest club es fundà l’any 1902 a Perpinyà sota el nom d’Association Sportive Perpignanaise, i no va ser fins al 1933 que adoptà el nom actual: Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà o, pels mandrosos, USAP. La història de la USAP és, sobretot, una història d’èxits. Des de 1911 fins al 2014 ha jugat a la primera lliga gal·la, ha guanyat set vegades el campionat francès de rugbi a 15 i ha participat regularment a la copa d’Europa. A més, tal com ens recorda irònicament l’Aleix Renyé al seu llibre recent Catalunya Nord. La llesqueta del Septentrió (2017), la usap és una icona de la catalanité a l’àrtic del país: la senyera a la samarreta, l’Estaca com a himne i un únic lema: Sempre Endavant.

115 en són molts, d’anys, i durant aquest temps el club s’ha transformat de dalt a baix.  Els canvis han afectat tots els àmbits: se n’ha modificat el nom, ha canviat d’estadi, de jugadors, de colors, d’himne… però, llavors, és la USAP realment el mateix club que va ser fundat fa un grapat d’anys a Perpinyà? Si aquella entitat creada el 1902 i la unió esportiva actual no tenen pràcticament cap tret en comú, per què les identifiquem? Curiosament, fa molt temps els atenencs es van plantejar un problema similar: conservaven el vaixell amb el qual l’heroi Teseu va tornar de Creta i n’havien anat substituint progressivament les peces que s’havien fet malbé. Quan ja no en va quedar cap peça original, va sorgir la pregunta: és encara el vaixell de Teseu?

De fet, encara podem portar la pregunta més enllà. Sovint als filòsofs ens agrada fer ‘experiments mentals’: imaginar situacions estrafolàries per a reflexionar sobre allò que realment ens importa. Hobbes va proposar l’experiment mental següent: suposem que, a mesura que els atenencs reparaven la nau de Teseu, algú s’hagués dedicat a recollir-ne les peces velles i, una vegada en tingués suficients, hagués construït un vaixell. Quina de les dues naus seria realment el vaixell de Teseu, la que tenien els atenencs o la reconstruïda? Potser ho serien les dues? Cap? Tornem a la USAP. Imagineu ara que una escissió ressentida del club (per exemple, l’Stade Olympien Perpignanais, SOP, que se’n va separar l’any 1912 per desavinences) decidís recollir tots aquells elements que han format part del club al llarg de la seva història (el primer equipament, l’escut original, l’antic estadi, els vells jugadors de la plantilla, etc…) i formés un club. Quina de les dues entitats actuals seria el legítim hereu dels 115 anys d’història? La USAP? La SOP? Ho serien les dues? Cap?

Evidentment, tot això és filosofia. I –alguns afegireu– aquestes preguntes serveixen de ben poc. Tanmateix, pensar en aquestes qüestions ens ajuda a entendre millor, no només quins clubs tenim, sinó també qui som. Per què, cavil·lant sobre la identitat dels clubs, obrim també el meló de la identitat personal: en quina mesura, malgrat el pas del temps, podem dir que som la mateixa persona? I això, no cal dir-ho, sí que és una qüestió que ens toca de ben a prop.

Article publicat originalment a la fosbury en paper #27 (WWW.FOSBURY.CAT/PAPER)