El hooliganisme, del futbol

De vegades des de la Fosbury sembla que fem proselitisme anti-futbolístic, parapetats en l’univers de “tot l’altre esport” i fent d’aquests exclusió la nostra principal identitat. I és així, sí, però per a res som aliens a l’esport que voluntàriament ignorem ni molt menys al seu dia a dia. Passada la voràgine de competicions entre clubs, les competicions de selecció són avui en dia el jou que oprimeix la resta d’esports en l’atenció mediàtica del dia a dia i especialment aquesta Eurocopa que ha propiciat el retorn més virulent del fenomen ‘hooligan’ amb batusses, incidents i sensació de descontrol pels carrers de França, sigui al nucli de Lille, a Burdeus o a l’imponent port de Marsella.

575c3aade91f3

Hi podríem sucar pa i entonar un “vergonya, futbol, vergonya” que seria injust perquè, precisament, beu poc de l’esport l’amalgama de causes que conflueixen en aquests incidents. El futbol no ens fa fàstic però sí que ens repugna enormement l’ultranacionalisme exacerbat, el feixisme maquillat, l’extrema-dreta deixada anar i la violència com a forma de relació entre persones suposadament humanes. Que trist que avui en dia, a Europa, convergeixin de pràcticament cada Estat la pitjor expressió social i política al voltant d’un esport. Per més que sigui aquest esport. Que trist. A França semblen superats per la força que han agafat els esdeveniments i a contrapeu s’han dictat des de majors controls policials a un intent poc reeixit de llei seca a les seus dels partits, fins i tot en les 48 hores precedents a alguns dels partits. L’excés d’alcohol nega el senderi, sí, però m’atreviria a dir que les tares de qui és capaç d’exhibir simbologia nazi, implorar organitzacions terroristes, ridiculitzar persones desfavorides o no respectar els refugiats em sembla que ve molt abans de la primera gota.

El Rugbi, a les antípodes

El que resulta paradigmàtic de tot plegat és recordar les abismals diferències entre el comportament de l’afició futbolística (sí, d’una part d’ella, però una part important) amb la d’altres esports. La tardor passada, a Anglaterra, s’hi va celebrar el Mundial de Rugbi, competició comparable en moviment d’aficions i de més impacte mediàtic que l’Eurocopa de futbol. No hi va haver cap problema. Policia als estadis i fora, la mínima. Servei de seguretat i suport, voluntaris rugbiers que imposaven per l’estatura, sí. Però cap problema. I alcohol? Més i més i més. Als deu minuts d’acabar una de les semifinals a Twickenham, els aficionats nova-zelandesos o sud-africans, per exemple, no paraven de beure cervesa en cap moment. A dins de l’estadi se’n beu, i a fora, i després.

També és habitual en molts casos, al voltant del rugbi, que les aficions convisquin amb gran harmonia les hores i dies previs als partits i fins i tot improvisar partits amb ‘tackles’ amistosos o melés multitudinàries. Precisament a França, al Mundial 2007, es van arribar a fer melés sense pilota, del tot amistoses, no disputades, entre un miler d’aficionats. Tots al carrer. Tots beguts. O per exemple abans dels quarts de final –a Cardiff– l’afició nova-zelandesa feia la Haka per respondre la marsellesa dels francesos.

La diferència de comportament, d’imatge i de procediment entre un i altre esport són notables, com a producte dins del camp de joc i com a emboltori al voltant del mateix. El problema no el té l’esport, és cert. Però les dues imatges, especialment contraposades, retraten el “circ” dels uns i l’essència dels altres.

 

Imatge capçalera: dawn.com