Corbates fora!

El debat entre la tradició i la modernitat, entre el que uns anomenen el respecte als orígens i d’altres l’evolució, ha omplert minuts i minuts en els debats dels amants de l’esport. Dins aquest espai, el gran debat en els darrers anys s’ha centrat en com l’ús de les noves tecnologies pot ajudar a millorar algunes decisions arbitrals.

Però no és l’únic aspecte on tradició i modernitat queden confrontats: com han de vestir els entrenadors? Cal que portin vestit i corbata? I més important encara, cal que això sigui de compliment obligatori i estigui estipulat al reglament?

El passat cap de setmana, aquest fet va ser motiu de polèmica a l’encontre entre el Jumilla i el Barça de futbol sala. En la màxima categoria d’aquest esport, l’ús del vestit per part dels entrenadors és obligatori. La picabaralla doncs neix quan l’entrenador culer, segons ell “perquè tenia molt fred”, es va posar un anorac per sobre del vestit. L’entrenador del conjunt murcià va acusar el català de faltar al respecte el seu equip, així com de manca d’humilitat, a l’hora que va aprofitar per declarar que hi ha quatre o cinc entrenadors a la categoria més preparats que ell per a dirigir aquella banqueta.

Hom no entrarà a valorar la reacció del senyor Juan Francisco Gea (abans perdria el temps mirant vídeos sobre la reproducció dels ossos formiguers), però sí que em sembla interessant reflexionar sobre la necessitat d’aquesta norma.

Per sort, en els darrers anys i exceptuant determinats cercles dels estrats més alts de la nostra societat, la rigidesa en l’etiqueta s’ha relaxat molt més. La necessitat que hi havia fa uns anys o dècades de portar vestit i corbata a qualsevol feina considerada més o menys “seriosa” ja ha desaparegut, i sobretot la majoria de la gent jove opta per vestimentes més informals. Un altre debat parlaria sobre la comoditat a l’hora de dirigir un encontre: sembla una evidència que anar encotillat en un vestit no deu ser la cosa més còmoda del món en un entorn esportiu.

Tot i això, més per desgràcia que per sort, la imatge que hom transmet continua essent un factor clau en la percepció que els altres en tenen. Per exemplificar-ho, un estudi de la Universitat de Portsmouth que afirmava portar vestit feia que els jugadors automàticament tinguéssin més credibilitat en l’argumentari del tècnic.

BARCELONA, SPAIN - MAY 06: Head coach of Maccabi Electra Tel Aviv David Blatt celebrates during the Turkish Airlines EuroLeague Final Four Semi Final between Maccabi Electra Tel Aviv and Real Madrid at the Palau Sant Jordi on May 6, 2011 in Barcelona, Spain. Maccabi Electra Tel Aviv won 82-63. (Photo by David Ramos/Getty Images)

En definitiva, com en tot, l’esport acaba sent un mirall de la societat i un exemple per a molts joves. És per això que un servidor no troba de rebut que l’any 2016 hi hagi un codi d’etiqueta per als entrenadors. Perquè l’únic que això fa, a part d’estigmatitzar i donar un significat d’autoritat o poder segons el tipus de vestimenta que un porta, és un pas enrere en l’objectiu que la imatge sigui menys important que el contingut. En les darreres dècades, hem vist com la nostra societat ha donat més i més importància a la imatge de les persones, reduint-ne a la vegada el pes que hi té el contingut. El que davant el com.

Perquè encara ens costaria imaginar-nos un entrenador amb texans, bambes, samarreta, barba i llarga cabellera dirigint el Barça a la Final Four de bàsquet?

holanda waterpolo