Black Friday Fosbury

Potser al llegir el títol has pensat que vull parlar una vegada més de les ofertes que molts establiments fan aquests dies per enganyar-nos i gastar una mica. Doncs no. Si titulo així aquest article és perquè amb tant negre m’ha vingut al cap un problema que tenim a la Fosbury i a l’esport en general i que el 25 de novembre, en motiu del Dia Internacional contra la Violència vers les dones, em va fer pensar: falta visibilitzar a les dones a l’esport en general i aconseguir que n’hi hagi més a l’equip de la Fosbury en particular. I no pot ser.

Ataquem el problema general per anar a allò més concret. Llegia fa uns dies a Mèdia.cat un article que analitzava com la premsa esportiva humilia a les dones als mitjans. En general, diuen, se les utilitza com a objectes i es tendeix a una sexualització dels espectacles esportius i a una “cossificació” femenina que s’oblida dels resultats i busca el clic entre els lectors. Tot plegat deriva en que cada dia més s’obviïn els resultats esportius i, com deia al mes de març, l’esport femení desaparegui de les pantalles. Seles, Sabatini, Arancha Sánchez-Vicario, ocupaven portades i pàgines. Avui les seves homòlogues tenen, a molt estirar, un breu. Des de la Fosbury hem intentat des del primer dia trencar aquest negre i posar llum al tema, i cada número mirem de parlar i explicar històries de dones lluitadores. D’ahir, com Anne Londonderry o Trischa Zorn o d’avui, com les germanes Puertas, Loli Muñoz o la Marjan Kalhor. O el Roller Derby i la boxa. Perquè violència també és pensar que l’esport és només masculí. I penso que ens en sortim prou bé, tot i que hi ha molt camí per recórrer.

Però ai! No tot és bonic. I des de la Fosbury cada cop que ens reunim sabem que tenim una gran mancança que entra en contradicció directe amb l’objectiu que us explicava abans. Perquè de res serveix que vulguem visibilitzar l’esport femení, que vulguem potenciar el paper de la dona, si no som capaços de tenir dones a la redacció. Sí, ho intentem, no us ho negarem. I gràcies a això s’ha unit a nosaltres la Laura Font, que des de fa uns mesos forma part de l’equip. Però no en tenim prou i ens veiem coixos i alhora impotents. Si les facultats son plenes de dones, per què el periodisme esportiu és masculí? Potser el paper de l’home, d’una premsa que ven l’esport com a quelcom viril, de cervesa i sofà, hi té a veure? Segur, ja us ho dic. I no pot ser. També volem aprendre a saltar aquesta barrera, per difícil que sembli.

És per tot això que parlo de Black Friday Fosbury. Perquè aquesta taca negra que ens envolta no ens l’acabem de treure de sobre i hem de lluitar per fer-ho. M’agradaria, i penso que els companys hi estaran d’acord, tenir, com a mínim, paritat a la redacció. Pensem temes i, de vegades, els deixem de banda perquè no ens veiem, com a homes, preparats ni amb la legitimitat per tocar-los. No en sabem prou i no podem pretendre saber-ne per molt que ens pensem savis. Des de la nostra posició de privilegi veiem un món massa diferent, esbiaixat. I necessitem a les dones, també a les redaccions. Sense elles anem coixos.

Pas a pas, poc a poc, des de la Fosbury fins als mitjans més grans, trencant aquesta masculinització podrem aconseguir passar del negre al lila i superant aquesta sexualització i “cossificació” dels espectacles esportius a la que, tristament, estem massa acostumats. De moment aprofito l’espai per animar a les periodistes a saltar d’esquena i mirar d’actuar localment, des de la Fosbury (si voleu participar, email a salta@fosbury.cat). Mica en mica s’omple la pica.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU